Trump, acomiadat

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 474, desembre 2020

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

«Estàs acomiadat!». Aquesta era la frase amb què Donald Trump, un em­presari immobiliari d’èxit dubtós, tancava cada setmana el programa The Apprentice («L’aprenent»), un reality produït per ell mateix que la cadena NBC emetia, el dijous al vespre, des de l’any 2004. El programa, que jutjava les habilitats empresarials d’un grup de concursants i que es rodava a la Trump Tower de la ciutat de Nova York, va ser presentat durant catorze temporades pel mateix Trump, fins que va accedir a la presidència dels Estats Units —en part gràcies a la popularitat mateixa que havia aconseguit amb aquella emissió d’audiències milionàries (bé que clarament declinants amb el temps). El mecanisme del reality era senzill: presentat com a «l’entrevista de feina per antonomàsia», hi concursaven un grup d’empresaris dividits en dos equips que havien de competir en diverses tasques. L’equip perdedor assistia a una reu­nió a la sala de juntes amb el presentador del programa per analitzar per què havia perdut. Els episodis s’acabaven amb la frase al·ludida, amb què Trump eliminava, cada setmana, amb palesa satisfacció, un concursant de la
competició.
Hi ha motius seriosos per pensar que Trump va confondre la presidència dels Estats Units, a la qual va arribar inopinadament ara fa quatre anys, amb la continuació d’aquest reality. Quan va ser elegit el candidat del Partit Republicà a les eleccions presidencials del 2016, Trump ho va viure com una reivindicació de la humiliació pública que havia patit en l’anomenat «sopar dels corresponsals», el 2011, hostatjat per l’aleshores president Barack Obama i en què, amb ell present, va ser objecte de burla per les seves posicions, que negaven contra tota evidència que Obama hagués nascut als Estats Units (i que per tant tingués dret a ser-ne el president). Per a un narcisista patològic com ell, va ser tota una ofensa i, de fet, ha dedicat bona part de les seves energies com a president a mirar de desfer el llegat d’Obama.
Un documental de la televisió pública nord-americana, The Choice 2020, emès poc abans de les eleccions del 3 de novembre passat, el presentava no només com un personatge dotat d’un gran ego, sinó també com un seguidor del «pensament positiu» que havia après dels sermons del predicador metodista Norman Vincent Peale a l’església de Manhattan on acudia amb el seu pare. Potser fins i tot n’havia llegit el seu llibre d’autoajuda, El poder del pensament positiu (1952), encara que és ben sabut que Trump no llegeix llibres: els periodistes que han visitat el seu àtic immens no n’han sabut veure mai cap. Això el va dur a una concepció del món que es divideix entre guanyadors, entre els quals ell creu trobar-se, i perdedors, una categoria certament menys­preable. I és justament aquesta visió del món la que ha estat derrotada en unes eleccions on, més que el model polític (al capdavall, els republicans seguiran controlant probablement el Senat i limitant el poder d’actuació del nou president), estava en joc tota una concepció moral.
La incontestable victòria de Joe Biden i Kamala Harris no hauria, doncs, de ser jutjada exclusivament en termes polítics. És, abans que res, un retorn a la decència perduda i, al mateix temps, una promesa de reparació dels mals que pateix la societat americana. El president electe, citant un versicle de l’Ecle­siastès (un altre llibre que Trump no ha obert mai), ha dit que ara és el temps de «curar». És una cura que el nostre món necessita, però no només perquè està afectat per la malaltia de la Covid, sinó també, i sobretot, perquè la pandèmia ha posat de manifest com és de desigual i injust el món que ha sortit de l’altra gran crisi, la crisi financera del 2008. Llavors ja vam dir que era una crisi moral, i no només econòmica i social. La moral competitiva i individualista de l’«estàs acomiadat» necessita urgentment ser reemplaçada per una moral humanista i una justícia social, des de la convicció que per curar els nostres mals (i els del planeta) ens necessitem, més que mai, els uns als altres.

L'Avenç 474 - desembre 2020