João de Melo és un escriptor portuguès, autor de ficcions sovint inspirades en la Revolució dels Clavells. Cinquanta anys després d'aquesta revolució, el número 507 de
L'Avenç dedica un bitllet a l'autor. Recupera un exercici literari en què l'autor es posa a la pell del famós capità Salguero Maia, un dels protagonistes del cop del 25 d'abril de 1974. El text es va publicar al
Dicionário das Paixões (1994).
A continuació us oferim el text complet:
«El meu 25 d’abril»
Ho juro pel meu honor. I pel meu honor em declaro conscient de la gravetat i del somni que en part es combinen perquè són la grandesa i el risc de la meva missió. Però ho he de repetir fluixet; ho he de repetir a dins meu, fluixet i davant dels meus sentits, per tal que tot deixi de ser només un somni i es transformi a poc a poc en realitat. Sé que he d’entrar de matinada a la ciutat adormida, passar rotondes desertes, continuar més enllà de les cruïlles que em porten al centre i pensar que res de tot això que em passa forma part de mi. Tot va encara camí de la veritat, entre l’imperatiu i el somni de qui exigeix que ha arribat l’hora que el temps i el somni siguin exactament això: el temps i el somni d’un país que s’ha perdut, però que ha cregut en les llunes rodones i en els clavells vermells i darrers del segle xx.
Els homes sota el meu comandament no són res més que ombres de si mateixos; l’arma que empunyen, un estri fora de combat; els tancs passen per ser invents nostres, joguines exagerades amb què tots nosaltres, algun dia, hem somiat —en els records d’aquelles guerres on temps enrere també vaig ser un home anterior i diferent de mi. El que soc ara és un exercici, una part experimentada, un resum de tot el que vaig ser en altres temps: un guerrer tímid i espantat que amaga en el cos el mig somni de la missió nocturna que els companys m’han confiat i que, amb tot el secret i el degut detall, hem discutit i planejat. Quan em van preguntar si em volia embarcar en la nit temerària del cop militar, de seguida els va dir que sí, que hi comptessin, i que m’encarreguessin feines, perills i secrets prou grans que ni jo mateix hi cregués o en volgués algun dia tenir memòria. I així ho van fer.
He vingut, doncs, a conquerir la ciutat. Visito els carrers i les cases per vigilar el somni, el silenci, la tranquil·litat dels carrers i de les cases. Ocuparé posicions als barris vells de Lisboa, envoltaré els carrers baixos que van del Rossio fins al moviment secret dels vaixells al riu; per les siluetes dels sentinelles i per les passes dels agents dobles, aniré fins al fons de la gran nit portuguesa, una nit que dura —segons m’han dit els més vells— fa 48 anys ombrívols, inamovibles, al llarg dels quals a tots se’ns ha anat deixant de banda, fora de la nostra voluntat, de les arrels, de la moral i de la història.
I també m’han dit els estimats companys que hauria de desplegar per allà els homes adequats i els comandos que jo escollís, tallar el trànsit dels carrers i vigilar els vaixells sospitosos que en aquell moment fossin al riu —cosa que posaria immediatament la ciutat en suspensió, s’ompliria lentament de rumors, veus, dels propis remordiments, alhora tranquil·la i en estat d’angoixa. Faré apuntar cap al riu dos dels formidables canons de la meva guarnició; i que els soldats més audaços i experimentats ocupin les cantonades; i que s’embosquin a l’ombra dels murs les cares més pàl·lides i també més decidides. La resta, que jo hauré cridat i escollit, pujaran amb mi a les zones de perill, on al final, de totes les voluntats en conflicte només se n’acomplirà una.
És molt senzilla, la meva idea: envoltar el quarter de la guàrdia nacional, cridar-los el meu ultimàtum perquè es rendeixin i em lliurin les armes; i després quedar-m’hi i omplir-me de paciència, de gana, incomoditat, son i fred, però sempre atent al que hagi de passar. Quan em vaig ficar en els treballs d’aquesta missió, vaig jurar pel meu honor que aniria fins al final. Hi vaig comprometre la meva paraula i la meva vida, ho repeteixo. M’hi sabia compromès, tant a perdre’m com a salvar-m’hi: se’m va dir clarament que es podia tractar d’un viatge llarg, boig i sense retorn, fet d’aquell entusiasme que precedeix el definitiu i fatal oblit. El qual també dona pas al lloc on la mort és fosca i irreversible. Per això em vaig acomiadar de la dona i de les filles. Disposat a morir per elles, per això soc aquí contra això, per ser millor per això, com un dia dirà l’escriptor Miguel Torga. Només té sentit morir pel que s’estima, i jo he estat des de sempre, des del primer dia de la meva infància fins aquesta matinada del vint-i-cinc d’abril de mil nou-cents setanta-quatre, preparat per a l’amor i per a la mort.
«Si cal» —han subratllat els estimats companys—, «alinea els tancs a la plaça del Carmo, apunta els canons als portals i a les torrasses de la fortificació, ordena als teus que disparin, i que hi hagi plor i cruixir de dents, i crits i braços alçats als primers visques a la llibertat, i altres veus, sortides de la clandestinitat, per cridar ben fort que el poble unit no serà mai vençut».
Pot ser que mori escombrat per una ràfega de metralladora o per la bala d’un tirador solitari que sempre viu per explicar la història. Tot i així, moriré enmig del més gran de tots els gestos de la meva vida. Però també pot ser el contrari: que vingui un mar de poble, que s’alcin les veus, s’omplin de flors els canons dels fusells i no calgui ni matar ni morir, ni prendre per assalt la cort, ni enviar a la presó el rei i els seus vassalls. Diuen que en missions com aquesta sempre hi ha algú que diu que el rei va nu i que el regne vell, si el toquen els vents de l’agonia i de l’esgarrifança, tot seguit es desprèn de fils i de recosits. M’han avisat els estimats i honrats companys contra la bogeria i la desesperació de la policia política, aquells brutals gossos bel·ligerants del dictador. Sé que, per a ells, defensar el regne no és només una qüestió d’honor, sinó, més encara, una idea de grandesa proporcional a la crueltat i l’estupidesa del totpoderós. Però jo he vingut en condició d’oficial i cavaller a donar ordre de presó als dictadors, no pas a jutjar-los ni a abatre’ls. Oficial i cavaller com soc, entraré per les grans portalades del quarter del Carmo, i no saludaré a ningú pel camí fins que estigui segur de fer-ho amb l’honor que passa dels vencedors als vençuts. Quan arribi a la presència del totpoderós, acceptaré fer-li una petita salutació, només una discreta vènia amb el cap, com si encara el pogués confortar amb la mirada, abans d’exigir-li que es rendeixi i es lliuri. No és pas que em caigui bé o que em faci llàstima perquè és vell, o que em mogui cap mena d’indulgència per les injustícies i els mals que ha causat al poble, però el tractaré sempre de majestat o d’excel·lència. Si em pregunta d’on vinc i a qui dec obediència, i quina és la meva condició i com em dic, li contestaré a sa excel·lència que vinc de Santarém, a les ordres del Moviment de les Forces Armades, tinc el grau de capità i em dic Salgueiro Maia.
João de Melo
Traducció de Pere Comellas
A
Dicionário de Paixões. Lisboa: Dom Quixote, 1996
I recordeu que podeu adquirir el número 507
aquí, i subscriure-us a L'Avenç
AQUÍ.
