«A la recerca de la ciutat prohibida»
Per molt que, personalment, no em faci patir gaire el fet que m'aixafin la guitarra explicant-me el desenllaç d'un relat literari o fílmic, és a dir, que me'n facin un espòiler, la veritat és que, quan les tornes canvien, fa com un respecte, arriscar-se a parlar de certs llibres, tot exposant-se a arruïnar l'experiència del lector que hauria de veure's sorprès per un gir inesperat. I això inclou, fins i tot, el fet d'indicar que aquell llibre té un gir inesperat: sap greu treure el lector de la ingenuïtat amb què escomet un text aparentment clar, planer, que de sobte desplegarà complexitats inesperades.
I tanmateix, de vegades és ben difícil evitar-ho, justament perquè el gir argumental no és gratuït, ni pirotècnic, sinó que s'adequa plenament al sentit profund del relat. Un dels exemples més evidents d'això potser sigui
René Leys, la novel·la pòstuma de Victor Segalen que té l'insòlit mèrit de ser admirada alhora per Borges i per César Aira, i que ha pogut ser llegida pràcticament com una aplicació narrativa de les idees que hauria hagut d'exposar el seu inacabat
Assaig sobre l'exotisme, també de publicació pòstuma (tots dos textos, afortunadament, es troben en català a Lleonard Muntaner).
Segalen construeix la seva visió de la literatura en oposició al naturalisme, però també a les ficcions exòtiques de Pierre Loti, antic oficial de l'Armada francesa i membre de l'Acadèmia Francesa, autor de veritables
best-sellers avui oblidats, com per exemple
Madame Chrysanthème, un relat en forma de dietari personal, amb un argument similar al de l'òpera
Madame Butterfly, de Puccini: un oficial francès es casa amb una japonesa. Per a Segalen, metge de la Marina i arqueòleg que havia viscut durant anys a Oceania i a la Xina, Loti era un simple turista que no havia entès res de les cultures llunyanes que representava en els seus escrits. I no n'havia entès res, probablement, perquè no havia entès la distància que l'en separava: «L'exotisme no és l'estadi calidoscòpic del turista i de l'espectador mediocre, sinó la reacció viva i atenta d'una individualitat forta quan topa contra una objectivitat respecte de la qual aprecia i degusta la distància».
Resulta ben remarcable, però, un fet: Segalen no contraposa a Loti una visió autèntica, per molt que probablement tenia l'experiència i els coneixements per fer-ho. La seva estratègia en abordar l'Extrem Orient des de la ficció, per contra, consisteix en aprofundir en l'artificiositat d'una Xina imaginada.
René Leys és, d'entrada, una autoficció en què un narrador anomenat «Victor Segalen» (un any i mig més jove que el Victor Segalen autor, segons les indicacions que dona el relat) escriu un dietari que voldria ser sobre la figura de Guangzu, el penúltim emperador de la dinastia Qing, però acaba sent sobre René Leys, un jove belga implicat en les intrigues de la Ciutat Prohibida.
Essent un dietari, el text és simultani als fets; acompanyem «Segalen», sense saber mai res que no sàpiga ell, descobrint-ho tot alhora que ell. I això es combina amb l'expressivitat del seu estil ple d'interjeccions i d'anacoluts, que dona a l'escriptura la intensitat d'una captació instantània, viscuda. Es tracta de donar a la veu de «Segalen» tota la sinceritat possible, de fer-la convincent com a tal. És, un cop més, una estratègia, que Segalen combina amb els girs argumentals per bastir una intriga girardiana. «Segalen», així, desitja els secrets de la Ciutat Prohibida, una mica igual que Emma Bovary desitjava viure aventures romàntiques (la connexió entre l'exotisme i Madame Bovary l'exposa Segalen mateix a
Assaig sobre l'exotisme); Leys serà el mitjancer que aparentment ja té accés a aquests secrets. Però la perspectiva del Segalen autor és més novel·lesca que no romàntica: ell escriu per revelar l'autoengany del seu protagonista, i ho fa tot aconseguint que sigui «Segalen» qui es posa en evidència.
Al capdavall, podrem veure el relat com un antecedent de «La recerca d’Averrois», de Borges: una paràbola sobre la dificultat de veure el rostre de l'altre. Per això al·ludeix als «abusos i les violacions constants de l'escola naturalista»; en el seu afany de donar una visió total, inatacable, de la realitat, a través d'una veu aparentment omniscient, la novel·la del XIX s'havia arrogat la potestat de conèixer l'altre, aquelles cultures llunyanes, diverses. De parlar per elles. Dècades abans de Lévi-Strauss, Segalen ja odiava els viatges i els exploradors.
Trobareu aquest article al número 507 (abril) de
L'Avenç aquí. I recordeu que podeu subscriure-us a la revista en aquest
enllaç.
