«La irrupció del real»
Joan Todó
Si hi ha ara mateix un escriptor català amb fusta d'esdevenir autor de culte, aquest és Enric Virgili. D'obra escassa (per ara es pot llegir tota sencera, en el sentit de passar els ulls per sobre sense aprofundir-hi gaire, en una tarda: dos llibres de poemes i quatre de narrativa), de personalitat aparentment discreta i poc donada als escarafalls, però amb un estil tan idiosincràtic que de moment no tan sols l'ha distanciat de les llistes de vendes sinó també de l'atenció del molt rebregat
establishment crític del país, ara com ara la seva obra literària és una mena de secret xiuxiuejat, un salconduit que t'acredita com a veritable
connaisseur davant de qui sàpiga de qui estàs parlant.
No serà el seu nou llibre,
Pàl·lid Plató, el que modifiqui aquest estat de coses, tot i que com a mínim introdueix una mena d'esquerda en el món fins ara molt hermètic de l'escriptor. Tant els poemes de
Mamut i
Peu de rei com els relats de
Betum,
Brunilda i
La visita tenien lloc en universos autònoms, sense cap relació amb el món real, ni tan sols amb cap pretensió de realisme. Així, a
Betum no hi havia ni un sol topònim (hi havia un narrador que potser era licantrop i que es vestia de senyora gran); com responent-li,
Brunilda pràcticament començava donant-ne tres de seguits, com a tres possibles escenaris per a l'acció, cosa que alhora anul·lava la possibilitat que els fets tinguessin lloc en cap espai concret.
El món de Virgili, de tota manera, no deixa de ser reconeixible: blocs de pisos com els de l'Eixample, amb els seus replans i les seves portes, amb els seus interiors resclosits, amb una densitat humana asfixiant que crea relacions sense comunitat. Els seus personatges fan poca cosa més que habitar aquests espais, residir-hi, netejar-se, fer la compra: hi ha poques indicacions d'un quefer extern, enllà del fet que alguns dels personatges s'identifiquin per l'ocupació. I és en un espai així que s'inicia novament
Pàl·lid Plató: dos antics coneguts es troben un dia pel carrer, davant del portal de la casa d'un d'ells, un escriptor. És pràcticament una variació del punt de partida de
La visita: igual que allà, tot circula en direccions inesperades.
El lector seguirà tenint problemes, potser més que mai, per construir una novel·la, entesa com un argument coherent, a partir dels materials que se li entreguen. En els relats anteriors de Virgili, la narrativa semblava haver-se desarticulat, els seus components semblaven desmuntats i recompostos a l'atzar: el narrador canviava de capítol en capítol, insinuant salts temporals o transformacions laberíntiques per on el lector s'havia d'obrir pas amb una atenció extrema. Aquí tenim cinc capítols relativament extensos que tenen una relació entre si aparentment tènue.
Ara bé: el tercer d'ells, el capítol central del llibre, introdueix una novetat, aquella esquerda que dèiem. Per primera vegada, el món real fa una passa decidida, explícita, per introduir-se en l'univers virgilià. El que hi trobem és el relat de la visita de Heinrich Himmler a Barcelona, aquell periple que va aprofitar per visitar Montserrat i buscar-hi traces del Graal. Assistim així al que podria ser una novel·la històrica en la versió d'Enric Virgili; és a dir, a la inversió d'aquell procediment pel qual el novel·lista intenta acostar-nos una època distant, fer-nos-la familiar, orientar-nos-hi. El Himmler de Virgili és sistemàticament desfamiliaritzat, abordat des d'un detallisme obsessiu, atent sobretot a gesticulacions i detalls corporals, a minúcies generalment oblidades pel relat històric, evitant escrupolosament conduir-nos cap a un judici preconcebut.
Per la seva banda, el segon capítol del llibre està construït a base de citacions de relats d'Agustí Esclasans, seleccionades i combinades per crear un nou relat. Però vora aquest intertext, evident perquè l'autor l'indica en una nota final, hi ha referències platòniques més implícites (la reminiscència, el lligam entre desig i docència) que preparen el cinquè capítol, format tot ell per fragments dels diàlegs platònics posats en versos heptasíl·labs (justament la forma mètrica que, com seguint l'últim Bauçà, dominava
Mamut); el John Shade particular d'aquesta novel·la es dedicava justament a això. Versificar els textos d'altri, serà, al capdavall, una activitat literària terminal, a frec del silenci.
Pàl·lid Plató, així, alhora que deixa entrar referències a la realitat externa per primera vegada, acaba escenificant el col·lapse de la narrativa, el seu final.
Podeu adquirir el número 505 de
L'Avenç, on es va publicar aquest article,
aquí, i subscriure-us a la revista
AQUÍ.
