«El pare feia cims, sempre en va fer. Prenia camí i enfilava amunt, sense mirar enrere. Amunt.» Així és com s'enceta el viatge de la manresana Cristina Masanés per les valls del llenguatge. L'epifania va ser la de posar paraules a qui les va perdre, el seu pare, després que un vessament cerebral li atrofiés la facultat de la parla. A partir d'una analogia entre l'afàsia i la gran afició del pare —l'alpinisme—
Marxarons vol ser un llibre que recupera els mots des dels cims més emblemàtics del país. Masanés descobreix una capsa amb fotos, papers i un diari d'alpinisme del seu pare que li crea la urgència d'escriure el relat. Amb aquest document i la distància emocional que cal per explicar-ho, l'autora va poder aprofundir en la perplexitat del llenguatge. Gerard Cisneros a
La Lectora apunta justament que «L’esforç de Masanés és interessant no tant en el sentit que explica un fet traumàtic i emotiu real, sinó per com aconsegueix traslladar al text la capacitat significativa dels elements extralingüístics —o, més exactament, extratextuals». I és que encara no ho sabem tot, d'aquest fenomen que ens constitueix com a éssers humans i ens travessa tota l'estona. Masanés, que ha estudiat filosofia, no ha arribat a donar respostes a la complexitat del llenguatge amb la nova publicació, tampoc la ciència ho ha fet. En parla Imma Merino a
El Punt Avui, destacant aquest passatge: «No hi hagué cap intent de resposta mèdica. Només un gran i estrepitós silenci científic. Mentre els savis callaven, nosaltres adquiríem la certesa que la construcció del significat és una regió cerebral encara ignota, un cercle polar inexplorat.»
Se n'ha parlat, de
Marxarons, i de com una memòria familiar es converteix en una qüestió que ens interpel·la a tots. Eva Vázquez a
El Punt Avui, diu que «El buit entremig també és una forma de llenguatge. I això és el que desenvolupa Cristina Masanés en aquest llibre descarnat, en el sentit que no hi ha greix, que tota paraula compta». Capta molt bé l'essència d'allò que parla el llibre, desfer-se dels mots per trobar un lloc comú. Perquè «Ben mirat, calen tantes paraules?». Segurament és l'amor allò que hi ha la base de la cura i l'acompanyament. «
Marxarons (L’Avenç, 2024) és un llibre amorós on no hi sobra ni hi falta res. La duresa de posar en paraules la desverbalització d’un ésser estimat.», que diu Màrius Serra a
La Vanguardia. Un accident t'obliga a reconstruir-te, et posa un munt de reptes al davant. L'Everest, així com l'aprendre a enraonar, és aquell desafiament que el pare de Masanés no va assolir mai.
Entre mots i muntanyes, aquest Sant Jordi és un bon moment per endinsar-se en aquesta història que va més enllà d'un dietari d'alpinisme. És un viatge ple de preguntes, però també d'emocions.
Podeu llegir més sobre el llibre
aquí.
