La qüestió és el model

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 389, abril 2013

Page
3

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Encara que ara sembli molt llunyà, hi havia un temps en què el catalanisme polític discutia la conveniència o no d’incorporar-se al govern de l’Estat. Des d’una presència significativa de ministres catalans en els primers governs del PSOE, el nombre dels quals no sempre va semblar però que es corresponia al seu pes polític real a l’interior mateix de l’executiu, fins a la coneguda reticència de Jordi Pujol, manifestada en més d’una negativa, a la possibilitat que Miquel Roca o Duran Lleida s’asseguessin a la taula del consell de ministres, la qüestió és que els polítics catalans –i, específicament, els representants del catalanisme polític– no han tingut un pes determinant al govern de Madrid en els trenta-cinc anys de democràcia.
La qüestió, però, ja estava plantejada de molt abans, i tenia, per explicar-la, dos components bàsics: d’una banda, l’allunyament gairebé secular dels catalans del poder (una qüestió que havia esdevingut central en la reflexió de Jaume Vicens Vives a "Notícia de Catalunya"), que comportava una manca absoluta de familiaritat amb l’Estat; de l’altra, la constatació mateixa de la dificultat objectiva de fer compatibles l’autonomisme català i el reformisme espanyol, tan ben expressades pel cèlebre retret que Niceto Alcalá Zamora li espetà a Francesc Cambó que «no puede ser a la vez Bolívar de Cataluña y Bismarck en España». Una afirmació feta a la mateixa època en què Ortega y Gasset sostenia, a "España invertebrada" (1921), que «sólo mentes castellanas» tenien la capacitat de pensar integralment Espanya.
En tot cas, ara per ara, sembla superada la dialèctica d’aquells anys en què els socialistes retreien a Pujol la seva manca de «model d’Estat», però alhora es mostraven incapaços, des de la seva posició subordinada, d’imposar-ne un, de caire veritablement federal, al PSOE. És cert que podríem, en un exercici més aviat teòric, preguntar-nos en quina mesura hauria canviat la història dels anys que van de la transició a la crisi de sistema present si el catalanisme polític hagués tingut la visió, o potser hauríem de dir senzillament la capacitat, de prendre part efectiva en l’orientació general de l’Estat espanyol.
Però probablement, la reflexió que escau més al moment és que, en aquests anys esmentats, s’ha anat construint un projecte d’Espanya que ha tingut com a objectiu programàtic la configuració de Madrid com a capital ja no només d’Espanya, sinó del món hispànic. La política d’infraestructures ha anat clarament en aquest sentit: d’un costat, l’articulació d’una Espanya radial, amb una xarxa de trens d’alta velocitat que uneixen la capital de l’Estat amb les capitals de província, però no Barcelona amb València o Bilbao. De l’altre, el gran aeroport intercontinental de Barajas, entès com a plataforma d’enllaç d’Europa amb Llatinoamèrica. Tot plegat, suportat per una política de concentració del poder polític, econòmic i financer a Madrid, que ha tingut en el cas de Bankia una de les seves manifestacions més poc exemplars. Per tant, a l’hora d’explicar les raons de l’evolució majoritària del catalanisme polític cap al sobiranisme no es pot passar per alt el fet objectiu que el model del «gran Madrid» pel qual ha optat l’Estat espanyol comporta, més enllà de quines siguin o no les voluntats d’intervencionisme en la direcció dels afers espanyols expressades des de Catalunya, una marginació efectiva de la realitat catalana, amb una economia i una societat molt més orientades cap a Europa. És ara que, exclosos de l’Espanya de vocació atlàntica, molts catalans voldrien ser, com deia Vicens Vives mateix, una Suïssa, una Holanda o una Dinamarca. És una qüestió de mida. I de model.

L'Avenç 389 - abril 2013