El pensament i la reflexió

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 371, setembre 2011

Page
1

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

A mitjan juliol, abans del parèntesi vacacional que sembla que tot s’ho empassa, van tenir lloc les III Reflexions crítiques sobre la cultura catalana, organitzades pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Amb el lema «Canvis de paradigma: reptes i oportunitats de la cultura», les jornades pretenien ser una continuació de les dues anteriors «reflexions crítiques», celebrades en els anys 1980, ara fa vint-i-cinc anys. En l’obertura de les jornades, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que parlava davant de tots (menys una) els seus antecessors en el càrrec, n’anunciava el propòsit: les jornades han de servir per sentar les bases d’un futur Pla Estratègic de la cultura catalana, i per això cal, és imprescindible, el pensament. Fent seva una frase d’un dels seus predecessors, Joan Rigol, Mascarell va subratllar amb èmfasi que «si no hi ha pensament no hi ha política cultural».
D’aquesta manera, les III Reflexions Crítiques, a les quals han estat convidades una seixantena de persones del món de la cultura, haurien d’«obrir un procés de reflexió» que alimentarà, en els propers mesos, el Pla Estratègic per a la Cultura o Pacte Nacional per la Cultura que, poc abans, havia anunciat el mateix conseller en roda de premsa. No pot passar per alt, al respecte, que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), un organisme que entre les seves competències presents té justament l’elaboració d’un diagnòstic anual de l’estat de la cultura al nostre país, hagués declinat prèviament, sense donar-ne una explicació convicent, la seva participació en les jornades.
Tampoc no poc passar per alt el format triat per a aquestes terceres «reflexions crítiques». A diferència de les dues ocasions anteriors, en què van tenir lloc unes conferències que després es van aplegar en uns volums encara avui de consulta pertinent, aquesta vegada es va optar, segons que va explicar un dels dos comissionats, Xavier Bru de Sala, per un format diferent, el d’una sèrie de deu taules rodones amb cinc convidats i un moderador (anomenat «relator») cadascuna, dedicades a tractar qüestions que van des d’un ampli «Modernitat i crisi» fins a un, cal esperar que més concret, «Estratègies de finançament», passant per temàtiques com «Identitats, producció i mercats» o «Capitalitats i territori» o «Cultura digital». Aquest format, que sens dubte afavoreix la participació, semblava als organitzadors més adient que no unes «antiquades» conferències: ara, van venir a dir, és el moment de la idea breu, concisa, d’impacte, per tal de «recopilar un catàleg» d’idees i reflexions.
El problema del format elegit és que allò que reclama Mascarell, el pensament, no es pot construir sense el discurs. L’elaboració del pensament, de qualsevol pensament, passa per la construcció d’un discurs, sense que sigui possible ni convenient establir diferències entre fons i forma. I les possibilitats de construir discurs en una taula rodona nombrosa i amb una limitació horària, en un format que a vegades s’arrisca a assemblar-se al de la tertúlia radiofònica, són més aviat escasses. La qual cosa no nega, evidentment, ni la qualitat ni l’interès de les aportacions fetes per bastants dels participants, però que haurien estat més grans sens dubte si no s’haguessin vist constrenyides pel format elegit.
En el mateix sentit, pensem que és de lamentar que les revistes de pensament i de cultura no hagin estat convidades a les jornades, en un gest que sembla ignorar el seu paper com a vehicles privilegiats de la reflexió i del pensament. L’accentuada tendència a pensar que la realitat només existeix als diaris i a les ràdios, i l’oblit del paper fonamental que poden i han de tenir les revistes que, per la seva periodicitat més espaiada (i, per tant, menys condicionada a la immediatesa, a la reflexió de caducitat diària), i per l’espai que poden dedicar a la construcció del discurs, haurien hagut de ser tingudes en compte, i més per part d’un conseller que va ser un dels impulsors i fundadors de l’Appec (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).
En tot cas, cal esperar que les aportacions fetes en aquestes jornades puguin constituir, efectivament, com deia el conseller Mascarell, un veritable «punt d'arrencada» per a «una ofensiva en favor de la cultura, al més ambiciosa possible», «sòlida i de llarga durada» i que, i en això és fàcil coincidir-hi, és del tot «imprescindible per al país». Aquesta ofensiva, emmarcada en el Pacte per la Cultura, implicarà, segons el conseller, unes 500 persones els pròxims mesos i preveu un procés de treball a curt, mitjà i llarg termini, per establir objectius, reptes i oportunitats de la cultura.
Per això caldrà també, i sobretot, com va recalcar el conseller mateix, «socialitzar» la idea que la cultura catalana, a més del «nostre principal capital» (i d’un sector que aporta riquesa al país, en concret el 4% del PIB català), és efectivament «el nervi del nostre país i que enfortir la cultura significa enfortir el país». Aquest és el repte més important de tots: convèncer la societat catalana, i amb ella els seus polítics, de la necessitat absoluta de dotar la cultura catalana d’una centralitat que, ara per ara, és lluny de tenir. Només així es podrà resoldre la persistent insuficiència de la inversió en cultura que han practicat tots els governs autonòmics en els darrers trenta anys, i que explica perquè, segons dades aportades pel mateix conseller, Catalunya destina només 42 euros per habitant a la cultura mentre que en països com Finlàndia la xifra puja a gairebé 80 euros. L’enfortiment de la cultura i del país passa, efectivament, pel pensament i la reflexió crítica, però ha d’anar imperiosament, immediatament, seguit de l’acció i la inversió, si no és que volem convertir el pensament en paraules que s’endú el vent.

portada371gif