Política i realitat

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 490, maig 2022

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

A mitjan dels anys 1950, en un context internacional de “guerra freda” entre els dos blocs i amb un franquisme sòlidament assentat, el Partit Comunista d’Espanya (PCE) va començar a rejovenir els seus dirigents i a reformular la seva estratègia política. Amb un tàndem integrat per Santiago Carrillo i Fernando Claudín, el partit va incrementar la seva presència a l’interior d’Espanya i a estendre la seva influència més enllà de l’àmbit dels obrers, a sectors com els estudiants, els intel·lectuals i els professionals. És aleshores, el 1956, que presenta la seva política de «reconciliació nacional» com una manera de superar el franquisme sense incórrer en el risc de caure en una nova guerra civil. Com a tàctica per enderrocar la dictadura, el PCE va proposar l’anomenada Vaga General Política, però la convocatòria de juny del 1959 va ser un fracàs rotund. Fernando Claudín, que s’havia desplaçat de forma clandestina a Madrid per ajudar a organitzar aquella convocatòria de vaga, va començar a pensar aleshores que aquella tàctica no era l’adequada, i que les anàlisis que feien els comunistes de la situació sociopolítica d’Espanya, modificada pels vint anys de franquisme i per la incipient modernització econòmica del país, no eren els correctes; a més, criticava que la direcció del partit no facilitava la discussió política a l’hora de prendre decisions.
L’esquerda que havia obert Claudín en la monolítica direcció comunista es va anar eixamplant. Ben aviat va trobar la complicitat d’un altre destacat dirigent del PCE, Jorge Semprún («Federico Sánchez» a la clandestinitat) i, en el PSUC, de Francesc Vicens. Tots tres van ser expulsats el 1964, després que la direcció comunista es reunís a Praga i acusés els dissidents de mantenir unes posicions «derrotistes» i claudicants. Anys després, Carrillo feia seves algunes de les tesis dels discrepants, i es va sumar, a mitjan dels anys 1970, a l’anomenat «eurocomunisme» que promovia Enrico Berlinguer des d’Itàlia. Però per a Claudín, els ‘eurocomunistes’ feien tard: ja feia temps que havia arribat a la conclusió que el comunisme era un sistema, i una ideologia, totalment incompatibles amb la democràcia.
L’expulsió de Claudín del PCE va suposar un cost personal i familiar enorme, amb moments molt durs —tal com explica la seva filla Carmen Claudín en l’entrevista d’aquest mes—, i va demostrar com podia arribar a ser de sectari el moviment comunista. Una constatació que no ha d’impedir, però, entendre les raons que, durant tants anys, van empènyer tanta gent de tot Europa a les files dels partits comunistes: almenys pel que fa a l’Europa meridional, és bàsic no oblidar que la militància comunista era abans
que res, com va explicar ja fa molts anys Italo Calvino, una militància «antifeixista». A Catalunya, el PSUC, hegemònic en l’antifranquisme cultural i polític, era abans que res «el partit de l’antifranquisme», més que un partit comunista tradicional i d’obediència soviètica. A Itàlia, Enrico Berlinguer —evocat en la seva infantesa sarda en aquest mateix número— va tractar de respondre, políticament i ideològicament, al repte de construir un socialisme democràtic sorgit d’un pensament que, com el de Gramsci, tractava d’ancorar-se en la realitat. El relatiu èxit polític i electoral de tots dos partits en un moment determinat de la seva història posa de relleu la seva capacitat de fer una anàlisi concreta, i realista, de la realitat concreta.
Ara que tot plegat sembla esvaït —per més que, com insisteix Carmen Claudín, alguns sectors de l’esquerra catalana i espanyola semblen viure encara, pel que fa al conflicte d’Ucraïna, en la política de blocs—, hi ha una lliçó a retenir: i és que l’única política possible és la que parteix d’una anàlisi correcta de la situació real. Podria semblar que aquesta és una aspiració molt modesta, però, tal com va el món, potser acaba sent la més revolucionària de les polítiques possibles. Tant de bo tothom, també a Catalunya, se la fes seva.

L'Avenç 490 - maig 2022