«Madrid me mata»

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 480, juny 2021

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

A principi dels anys 1980, la frase «Madrid me mata» es va convertir en un dels lemes de la «Movida» madrilenya, el moviment musical i cultural (amb ramificacions en el còmic, la literatura o la fotografia) que maldava per deixar enrere la grisor associada al franquisme i, amb fenòmens com l’aleshores incipient cinema de Pedro Almodóvar, propugnava una ciutat divertida i frívola, però sobretot alliberada de l’endurida crosta que hi havia deixat la dictadura. La frase fins i tot va donar nom a una revista de vida efímera —com en certa manera ho va ser també la Movida— que es va crear el 1984, just el mateix any en què l’alcalde de Madrid, l’intel·lectual i polític socialista Enrique Tierno Galván, que llavors tenia 66 anys (era conegut com «el viejo profesor»), va adreçar-se així als assistents a un festival de rock: «Rockeros, el que no esté colocado, que se coloque, ¡y al loro!». Eren altres temps.
Quaranta anys després d’aquell moviment, Madrid és una ciutat que s’ha transformat extraordinàriament, com a conseqüència d’una política d’Estat —accentuada a partir del govern d’Aznar, però compartida i impulsada per tots els governs de l’etapa democràtica— que ha volgut convertir l’antiga capital del poder funcionarial en una capital del poder econòmic i financer, seu de les multinacionals i de les grans empreses espanyoles, quilòmetre zero d’una Espanya estructurada en forma radial, absorbint totes les energies de l’entorn. Sense, però, que això s’hagi traduït necessàriament en una modernització política i cultural de les seves elits, com apuntava ara fa un any, de forma punyent, el politòleg Ignacio Sánchez Cuenca («La degradació madrilenya», "La Vanguardia", 30/5/2020).
El periodista econòmic Manel Pérez resumia de forma molt precisa en un article recent («Madrid des de Barcelona», "La Vanguardia", 9/5/2021) la trajectòria que ha portat Madrid a ser la primera economia espanyola, per davant de Catalunya, i on afirmava: «Madrid és el centre econòmic més desenvolupat del capitalisme espanyol, a anys llum de l’atribolat industrialisme a petita escala barceloní [...]. La capital concentra de manera aclaparadora el sector financer, la cúspide jeràrquica del sistema econòmic que regeix el món, el seu principal vector de creixement. El poder per excel·lència. [...] Al seu voltant s’arreceren les grans multinacionals, proveïdores i consumidores de tota mena de béns i serveis de qualitat. [...] També hi són totes les grans companyies espanyoles. I en darrer lloc, però no menys important, els centres de decisió de l’Estat, el planificador del futur.» Pérez recorda que aquest procés, fruit «sobretot, de l’extrema centralització política» de l’Estat és el resultat d’una acció política deliberada i continuada en el temps: «A cop de decisions polítiques s’ha impulsat en onades successives el desenvolupament de la gran metròpolis espanyola».
Incomprès en el seu moment, Pasqual Maragall ja ho havia denunciat el 2001, en un article titulat «Madrid se va». Fa poc, la politòloga Gemma Ubasart s’hi referia explícitament, en un article («Madrid es va perdre (fa 25 anys)», Ara, 7/5/2021) sobre la victòria electoral d’Isabel Díaz Ayuso a les eleccions de la comunitat autònoma de Madrid: «Es construeix una espècie de paradís fiscal en el marc espanyol, de manera similar a com Irlanda actua a Europa. Els que més tenen paguen cada cop menys. La propietat o les herències no mereixen ser gravades. Els serveis públics es devaluen: la sanitat i l’educació pública són les menys finançades de l’Estat. [...] Madrid és una xucladora de recursos i oportunitats, i no per mèrit propi, i es converteix en el veritable problema territorial d’Espanya.» El setembre passat, el president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, s’hi referia obertament així: «La capitalitat de Madrid és un generador de diferències i desigualtats. Un “procés” invisible amb un “dumping fiscal” injust.» És, doncs, un debat indefugible, que el triomf de Díaz Ayuso ha col·locat al centre del tauler espanyol amb una cruesa mai vista.

L'avenç 480 - juny 2021