Editorial
juny 2019
118

Tot (des)construint el relat

Il riconoscere che la nostra storia è stata mossa da molti racconti che ora riconosciamo come falsi, debe renderci attenti, capaci di rimettere continuamente in questione gli stessi racconti che ora teniamo per veri, poiché il criterio della saggezza della comunità si fonda sulla vigilanza continua nei confronti della fallibilità del nostro sapere.

Umberto Eco, «La forza del falso», dins íbidem, Sulla letteratura (Milà: Bompiani, 2002), p. 322.

 

Les dècades que segueixen a l’acabament de la Segona Guerra Mundial comporten, entre moltes altres coses, un sot pel que fa a la valoració de les virtualitats intrínsecament inherents a la literatura i a la paraula en general.D’una banda, en l’àmbit superestructural, l’adhesió d’una part remarcable de la intel·lectualitat europea a les teories derivades del materialisme històric (sovint en contradicció amb el mateix Marx, que era un retòric molt destre) es tradueix en opcions favorables a la poètica pròpia del realisme socialista, dit a casa nostra realisme històric. Prevalença, doncs, del contingudisme enfront de tota temptació per l’artifici. Priorització del missatge per sobre de qualsevol formulació tinguda per retòrica i, com a tal, bescantable. Valor més instrumental que no pas pròpiament autònom del métier literari. D’altra banda, en l’àmbit més infraestructural, l’adveniment i la ràpida propagació per aquells anys de la galàxia televisiva semblen atorgar una preeminència aclaparadora a la dimensió plàstica per sobre de la verbal. Més que mai abans, es topifica la falòrnia que una imatge val més que mil paraules. Impera majoritàriament el semanticisme. Importa abans de tot la iconicitat. Estructura i logos, tot i llur estrenu resistencialisme, es baten aparentment en retirada.Però sobrevé la revolució informàtica i, amb ella, la digitalització i la subsegüent capacitat de desdoblar i de reproduir visualment, amb immediata rapidesa i amb facilitat vertiginosa, tota mena de realitats.I aleshores –talment aquelles pintures que, volent significar tot de coses, però que, en no poder-se estar tanmateix del suport lingüístic corresponent, recorren al prou sabut «sense títol»– ve doncs que augmenta exponencialment la fretura de mots, de paraules, de discurs, per tal de designar tot allò que, altrament, romandria en l’opacitat visual més anodina, en la impenetrabilitat òptica més muda.Assistim així llavors a la reinvenció del «relat». (Com, ja amb certa anterioritat, ho havíem fet a la de la retòrica. I que ho preguntin, si no, als responsables de l’expansió publicista i publicitària escaiguda en el marc de l’anomenada globalització.) Tot allò a hores d’ara que vulgui surar i vindicar-se ha de ser, doncs, susceptible d’esdevenir relat. Majorment eficaç com, al marge de qualsevol correspondència amb cap prèvia veracitat, més s’adigui amb les regles pròpies del codi ficcional. Ja no va tant de demostrar com de persuadir. Ni tan sols de convèncer com, més simplement, de seduir. Llavors, si com a professionals de la llengua i la literatura –filòlegs, en definitiva– fem una assumpció cínica d’una tal dinàmica, per força haurem de convenir que aquesta ens plau. Ja tornava a ser hora que, a les belles lletres i a la matèria primera de què són fetes, els fossin degudament reconegudes altre cop la solta i la volta, la potencialitat i la pertinència. Però, ambivalent com tot en la vida humana, és aquesta una manifestació de doble tall. Perquè, d’acord amb una paronímia que ve en aquest cas rodada, cal no oblidar mai que la validesa dels cànons ve avalada per la contundència dels canons. I perquè, posats a dir-ho nietzscheanament, la veritat no es troba, sinó que s’inventa (die Wahrheit wird nicht gefunden, sondern erfunden; una altra paronímia, ves per on).I si els altres són quantitativament més que nosaltres, ¿no acabarà imposant-se llur relat al nostre?; ¿no prevaldrà a l’últim el relat del llop fal·laç per sobre la probitat del relat de l’anyell? (vegeu l’editorial al número 115 d’aquesta mateixa revista, de primavera de 2018).I bé, sí, això és una cosa que pot passar. No debades, com bé apuntava Umberto Eco, la humanitat s’ha mogut sovint induïda per relats que, passats els anys, s’han revelat del tot falsos. Però és també el mateix Eco qui, justament per això mateix, ens n’advertia ja en els termes reproduïts aquí a tall d’encapçalament, tot recordant-nos a més que «in fondo il primo dovere dell’uomo di cultura è quello di tenersi all’erta per riscrivere ogni giorno l’enciclopedia» (op. cit. supra, p. 323). Hi ha, doncs, relats equànimes, que s’ajusten a realitat, i d’altres que, insidiosos, la deformen barroerament, a gratcient o a la insabuda.I com que el dels altres, de relat, és ingovernable de part nostra, cal que el pro­pi, desproveït d’adherències jeremíaques i de planys autocommiseratius, maldi per impugnar el negacionisme genocida sobre què és inveteradament bastit el relat de l’adversari.Com més fotografies, com més filmacions, com més vídeos, millor. Però sempre i tant que trobin recolzament sobrat en tot de relats ben estructurats i adients amb la causa de la intel·ligència i de l’equitat.

Els Marges 118 - primavera 2019