Papers en paper

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 482, setembre 2021

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

El 1975, l’any de la mort de Franco, es publicaven a Barcelona una bona colla de diaris d’informació general: el més que centenari ‘Diario de Barcelona’ (1792), tres periòdics que havien estat instituïts a finals de segle XIX: ‘El Correo Catalán’ (1876), ‘La Vanguardia’ (llavors Española), creat el 1881 i que era, llavors i ara, el diari de més circulació, i ‘El Noticiero Universal’ (1888), a més de dos rotatius que anticipaven els temps democràtics a venir: el ‘Tele/eXprés’ (1964) i el joveníssim ‘Mundo Diario’ (1974). A banda, subsistia la premsa del Movimiento, ignorada dels lectors i sense cap influència, que comptava amb dues capçaleres agonitzants: ‘Solidaridad Nacional’ i el vespertí ‘La Prensa’. El dilluns no es publicaven diaris, i sortia només l’anomenada ‘Hoja del lunes’.
Al cap de quatre anys, el 1979, l’any de l’aprovació de l’Estatut d’Auto­nomia de Catalunya, el panorama havia començat a canviar (i no només per l’anecdòtica desaparició de la Prensa del Movimiento): havia sortit, amb l’impuls de la societat civil, el primer diari en català des del 1939, l’‘Avui’ (1976), i s’assajava un intent de diari popular amb ‘Catalunya Express’ (1976), que va desaparèixer l’any 1980 juntament amb el ‘Tele/eXprés’ i el ‘Mundo Diario’, podríem dir que escombrats tots tres per l’aparició, el 1978, d’un nou i ben exitós projecte periodístic, ‘El Periódico de Catalunya’, que, amb una estructura empresarial sòlida, va optar per un model de premsa popular. Concebut i dirigit per Antonio Franco, va saber trobar immediatament els seus lectors, prenent el relleu de la premsa progressista i disputant, fins i tot, la primacia a ‘La Vanguardia’.
L’any 1985, culminada la Transició, la premsa barcelonina havia fet un capgirament gairebé total, amb la desaparició d’‘El Correo Catalán’ i del vespertí ‘El Noticiero Universal’, a la qual no trigaria a afegir-se el ‘Diario de Barcelona’, malgrat algun intent de fer-lo reflotar. En paral·lel, i per primer cop, un diari de Madrid, ‘El País’, emblema de la Transició, assajava una edició a Catalunya (1982), també de la mà d’Antonio Franco, dins una concepció que no va arribar mai a ser ‘federal’ i que en va dificultar, al capdavall, l’arrelament.
Avui, quaranta anys després d’aquell moment de canvi i renovació de la premsa barcelonina, el panorama de la premsa s’ha vist significativament alterat. A la ciutat de Barcelona solament apareixen en paper tres diaris d’informació general: l’‘Ara’ (2010), que va prendre, amb plantejaments renovats, el relleu de l’‘Avui’ (absorbit pel gironí ‘El Punt’ el 2011), s’ha sumat a ‘La Vanguardia’, que aquell mateix any 2011 es decidia a fer una doble edició, en llengua castellana i catalana, i a ‘El Periódico’, que ja havia fet el pas a una doble edició el 1997: gràcies a això, probablement mai no hi havia hagut als quioscos de Barcelona tants exemplars de diaris publicats en català.
Però el més significatiu de tot ha estat la crisi de model de la premsa escrita, provocada i accelerada per l’impacte de l’Internet i la multiplicació de canals d’informació que la xarxa digital global ha fet possible, així com per l’aparició, en un moment determinat, dels periòdics gratuïts. Això ha provocat dificultats greus als grups empresarials editors, molt afectats per la caiguda de la publicitat i de les vendes al quiosc, i que no sempre han sabut trobar la manera de fer front als nous reptes, acceptant —en un moviment que ara s’està corregint a escala global— la pràctica gratuïtat dels seus continguts. Tot plegat ha tingut, sovint, un impacte no pas positiu sobre la qualitat mateixa de la informació: ha aprimat els diaris, i no només en nombre de pàgines, sinó també en nombre de redactors, i ha fet que molta gent tingui un accés molt més aleatori a la informació, sense el filtre i la jerarquització propis de la bona premsa escrita. La nostra manera d’informar-nos, avui, és substancialment diferent de la de fa uns anys. Cal que ens preguntem si és, també, substancialment millor. Nosaltres no gosaríem afirmar, en tot cas, que l’ocàs del paper ha fet millors els papers. El debat és obert.

L'Avenç 482 - setembre 2021