La immigració, mite fundacional

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 408, gener 2015

Page
5

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

L’any 2001, en una entrevista feta per "L’Avenç" a l’aleshores president de Generalitat, Jordi Pujol, se li preguntava per l’equació que ell havia fet servir a vegades per definir Catalunya: “Jaume I + la industrialització”. En demanar-li que l’expliqués, Pujol deia que amb Jaume I es referia a l’edat mitjana amb la definició “del territori, la llengua, la cultura i les institucions”, de manera que “és aleshores que es crea la consciència de catalanitat, la consciència de país”. I que per “industrialització” entenia més aviat la recuperació econòmica del segle XVIII, que després de la "tabula rasa" institucional del 1714, porta a “una nova cohesió social” i finalment també a la industrialització del segle XIX. Llavors, Pujol es va esmenar a ell mateix i va dir: “A aquesta equació hi hem d’afegir tota l’evolució demogràfica del segle XX. La Catalunya d’avui és Jaume I, la industrialització i la immigració -que és una immigració incorporada, en bona part”. Pujol, que havia impulsat l’any 1964 Paco Candel a escriure "Els altres catalans", un llibre essencial per entendre la nova equació que s’establia entre identitat catalana i immigració peninsular, situava d’aquesta manera la immigració com un dels “mites fundacionals” de la catalanitat. Una altra cosa a analitzar és si la seva política concreta va ser coherent amb la centralitat que ell mateix atorgava al fenomen de la immigració. Al respecte, cal constatar, com apuntava Josep Anton Fernández a "El malestar de la cultura catalana" (2008), la dificultat que ha tingut la cultura catalana d’integrar la immigració en la seva autorepresentació.
En la dècada que començava el 2001, Catalunya vivia, inesperadament, una nova onada d’immigració, aquesta bàsicament internacional, que va fer que en un periode extraordinàriament curt, de ben pocs anys, els catalans passéssim a ser dels cèlebres “6 milions” a set milions i mig. Bastant homogèniament distribuïda pel territori, la nova immigració ha canviat de forma molt visible el paisatge humà de les nostres ciutats i pobles. És probablement aquesta mateixa visibilitat que va contribuir, decisivament, que la immigració esdevingués, a diferència de la immigració espanyola anterior, un tema ben present en la literatura catalana, tal i com constata, en un article publicat en aquest mateix número, el demògraf Andreu Domingo, autor d’un llibre ("Catalunya al mirall de la immigració. Demografia i identitat nacional", L’Avenç, 2014) que està cridat a ser un llibre de referència imprescindible en l’anàlisi de la relació entre immigració i identitat. Allà s’afirma que és precisament en aquesta dècada inicial del segle XXI que “Catalunya ha situat el fet migratori en el centre de la consciència identitària, i amb ell ha assumit en l’imaginari col·lectiu el que l’estructura demogràfica, econòmica i cultural del país ja havia sentenciat”.
Aquesta visió diguem-ne optimista podria contribuir a explicar per què, a diferència del fantasma que recorre Europa, la immigració no ha esdevingut, afortunadament, un factor de “divisió de classes” (Ian Buruma, “Immigració i divisió de classes”, "La Vanguardia", 15/12/2014) i que a Catalunya ens hàgim vist relativament lliures, tot i l’existència de fenòmens com PlataformaxCatalunya, de partits xovinistes i xenòfobs amb tant de pes electoral com tenen el Front National a França o l’UKIP a la Gran Bretanya, per no parlar dels abans tolerants holandesos i danesos, avui molt reacis a una suposada ‘islamització’ dels seus països. Però, lluny del cofoisme, cal advertir que això seguirà sent així només en la mesura que, efectivament, la societat catalana sigui capaç de seguir situant la immigració i la diversitat poblacional que se’n deriva en el centre de la seva identitat com a país.

L'Avenç 408 - gener 2015