La moralitat de la crisi

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 380, juny 2012

Page
1

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Un any després del 15-M, del moviment dels «indignats», la crisi segueix passant factura, enmig del desconcert de la classe política (que reconeix, sempre en privat, que no sap què fer, excepte aplicar més o menys a desgrat una política de retallades que se sap condemnada al fracàs) i enmig d’una aparent passivitat ciutadana que aguanta, com pot, el xàfec, confiada a les xarxes de solidaritat cada cop més estressades. Amb la incògnita de quina traducció política prendrà, més tard o més d’hora, l’expressió d’aquest malestar, d’aquesta sobredosi de patiment, d’aquesta extensió de la injustícia (en un sistema que privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues), però que en molts indrets ja està donant lloc a inquietants respostes nacionalistes i populistes.
Alguns analistes sostenen que quan l’economia europea arribi arran de l’absime, reaccionarà. És un mal consol, però a hores d’ara sembla l’únic. De símptomes d’un canvi possible, n’hi ha. L’editorial del "New York Times" del 13 d’abril passat, referit a Espanya i titulat «Una sobredosi de dolor», qüestionava la política d’austeritat indiscriminada imposada per la cancellera alemanya, Angela Merkel, tot afirmant una obvietat: «cap país no pot pagar els seus deutes tot ofegant el creixement econòmic». Pocs dies després, l’esperançadora victòria del socialista François Hollande en les eleccions presidencials franceses sembla que pot haver iniciat una etapa, compartida també pels socialdemòcrates alemanys, en què al costat de l’austeritat, per arribar en un termini raonable a l’estabilitat pressupostària, s’apunta que és imprescindible fomentar el creixement econòmic i combatre la desocupació. En les properes setmanes caldrà veure si això es tradueix en una realitat. Perquè el fet és que el temps, per a Europa, s’està acabant.
I tanmateix, com ha defensat el premi Nobel d’economia Joseph E. Stiglitz, hi ha estratègies alternatives: Europa en el seu conjunt no es troba en una situació fiscal dolenta; la relació entre el seu deute i el PIB és molt millor que no pas la dels EUA. Si cada estat dels EUA fos completament responsable del seu propi pressupost, també els EUA entrarien en una crisi fiscal. «La lliçó», diu Stiglitz, «és òbvia: el tot és més que no la suma de les parts». Si el Banc Central Europeu actués com la Reserva Federal americana, els costos del deute europeu caurien, i farien possible la mena de despesa pública que promouria el creixement i l’ocupació.
Però, com afirma Stiglitz i molts altres economistes, «l’èmfasi obstinat que Europa està posant en l’austeritat és el resultat d’un mal diagnòstic dels seus problemes». El pitjor, afegeix, és «no hi ha exemples de gran economies –i Europa és la més gran del món– que s’hagin recuperat amb austeritat». El dolor que pateix Europa, en particular els pobres i els joves, és innecessari, adverteix Stiglitz, que, sense ser un radical, conclou: «De fet, la ignorància voluntària de les lliçons del passat per part dels líders europeus és criminal».
Quan la crisi va esclatar, alguns, fins i tot des de la dreta, van parlar de la necessitat de refundar el capitalisme, i semblava existir un acord en la necessitat de regular el sistema financer, la progressiva autonomia del qual es troba, cal no oblidar-ho, en l’origen de la crisi present. Però en aquests pocs anys, hem assistit també a una insòlita perversió del llenguatge, paral·lela a l’aprofundiment en el mal diagnòstic de la crisi: l’arrel del problema es trobaria en la inassumible despesa pública que comporta l’estat del benestar, encara que aquesta afirmació vagi contra tota evidència factual. Potser l’objectiu de «refundar el capitalisme» és inabastable; n’hi hauria prou, segurament, amb què l’Europa que ha de sorgir després d’aquesta crisi torni a implantar, tot actualitzant-los, els principis de la socialdemocràcia que, després del desastre del 1945, van donar lloc a l’etapa de més benestar, de més equitat i de més prosperitat real que ha conegut el vell continent.
Pel que fa a Espanya, caldrà, com diuen alguns, retornar a una «Espanya modesta» lluny de la prepotència i la cega autoconfiança dels anys del boom immobiliari, del creixement desaforat basat en el totxo i en l’ocupació de baixa qualificació. Caldrà, doncs, sortir de la crisi propugnant un altre model productiu, un model que haurà de ser diferent al d’una etapa de la qual l’actual crisi de Bankia esdevé una perfecta metàfora: un model que, en lloc d’afavorir l’economia productiva, ha pugnat per fer de Madrid –i de València, convertit en el seu port– els eixos d’una suposada «modernització» econòmica i d’una aposta política centralitzadora que ara es veu fortament qüestionada.

L'Avenç 380 - juny 2012