Joan Castanyer vist per Paul Hammond

L'acte de presentació del llibre Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil, d'Esteve Riambau, es va celebrar a la Filmoteca de Catalunya el passat 14 de novembre i va comptar amb la intervenció, entre d'altres, de l'historiador Paul Hammond, que va profunditzar en la figura de Joan Castanyer, estret col·laborador de Jean Renoir i amic de Picasso, i una de les personalitats que reivindica l'autor en el seu llibre. Es tracta d'un personatge tant fascinat com misteriós que, tota la seva experiència cinematogràfica, es va mantenir sempre en un segon pla.
Sobre la seva feina i trajectòria cinematogràfica va parlar extensament a la seva intervenció Hammond. Aquí us deixem les notes en brut que l'historiador va utilitzar com a guia per fer un retrat del personatge, tot un tresor documental:

Joan Castanyer en una imatge extreta d'una fotografia amb l'equip de direcció de 'L'home qui revient de loin' (1949). (Arxiu Paul Hammond)

b. 1903 Blanes – arribarà a ser pintor, decorador de cine i cineasta – Amic de Buñuel, Picasso, Renoir, els germans Prévert, Miravitlles.

c. 1925 fuig de la dictadura de Primo de Rivera – arriba a París – forma part la penya de Buñuel en el Cafè Select, amb Cossío, Esplandiu, Ontañón, tots artistes com, se suposa, el mateix JC, i membres de l'anomenada Escola de París – participa en les burlesques inventades o role plays dirigides per Buñuel

1926 figurant a Carmen (dir. Jacques Feyder) juntament am LB, Cossío, Ontañón, Viñes – ja té una especial afició al cinema?

1930 figurant a La edad de oro – es casa amb una ballarina de l’Òpera de París – neix un fill

1931 una polèmica amb Buñuel, atacant La edad de oro com “una pel·lícula contrarrevolucionària” – amenaces de violència per part de JC, Cossío, Huidobro, Milícua

1932 fa decorats de cinema, en col·laboració amb altres, en tres pel·lícules de Jean Renoir: La Nuit du carrefour / Boudu sauvé des eaux / Chotard et Cie

Es diu que JC formava part del grup de teatre ‘agit-pop’ de Jacques Prévert et alia, el Groupe Octobre, però no hi ha constància d'això

1934 co-guionista amb Jacques Becker d’Une tête qui rapporte / Le Commissaire est bon enfant (les dues comèdies curtes dirigides per Becker; el segon, amb Pierre Prévert) – JC assistent de direcció i decorador d’aquest darrer curt – pensaba fer una pel·lícula sobre París amb Becker; no va funcionar – co-director amb Maurice Blondeau d’un curt sobre les barcasses, Canal (és l’any de L’Atalante, de Jean Vigo)

Ja es veu el fil conductor de la seva vida: ser un bon col·laborador professional

1935 idea original, ajudant de direcció i decorats de Le Crime de Monsieur Lange / El crimen de Señor Lange (Jean Renoir). Idea original desenvolupada amb con Becker – el productor opta per Renoir – guió original coescrit per JC i Renoir – set versions a l’abril-maig – finalment reescrit per Jacques Prévert – mentre l’escriu amb Renoir, visita al juny de Brecht y Margaret Steffin (a París pel Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura)

1936 estrena de Crime al gener – prefigura el Front Poplaire de maig i les seves colectivitzacions i ocupacions de fàbriques i tallers

ajudant de direcció sobre L’Argent / El dinero de Pierre Billon

a l’abril és un dels vint assessors de la Unió de Teatres Independents de França, aliada a l’Associació d’Escriptors i Artistes Revolucionaris, una organització tapadera del Komintern

A Barcelona a l’agost – invitació de Miravitlles, cap del Comissariat de Propaganda de la Generalitat d’actuar com a coordinador, l’amo de la secció de cinema – JC escriurà els comentaris dels noticiaris setmanals i de tant en tant dirigirà un documental

Correspondència exaltada amb Picasso – al setembre li diu: “La llegada de Vd. a Barcelona hace falta para el porvenir nuestro. Soy incapaz de decirle eso si no estuviese seguro del resultado. Si Vd. no viniese yo estaría muy desilusionado sobre el resultado de todo y de cómo eso va a acabar. Que lo quiera Vd. o no lo que pasa en Cataluña está estrechamente ligado con la personalidad de Vd. Se lo digo en estos momentos Vd. se sentiría allí como el pez en el agua. (...) Saludos anarquistas”

1939 fuig d’Espanya amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona

1940 al juny i juliol escriu a Picasso des del seu poblet a prop de Burdeos, a la Zona Ocupada pel Wehrmacht: “Tenga piedad de mí y aún más de esta cosa que vive en mí—locura, fiebre, cáncer generador, embrión de alguna cosa (…) Estamos bien jodidos. Aquí he acabado todos mis recursos y no me puedo mover”. Picasso li envia diners.

a la tardor Picasso s’instal·la en el seu estudi de la Rue des Grands Augustins (on ell havia pintat el Guernica el 1937) – l’artista convida JC a instal·lar-se a la cambra de servei – viurà chez Picasso fins el 1945

González Ruano descriu JC com movent-se entre l'anarquisme i el misticisme – la seva pintura és una mescla del cubisme sintètic i el primitivisme realista de Dalí – en el quadre Composició de 1941 es veu Picasso i Oscar Domínguez com a influències

1941 es diu que Castanier arriba a ser l’amo d’un restaurant, Le Catalan, al mateix carrer del taller de Picasso – no és així, tot i que serà un assidu del lloc (o d’un altre local – un annexe? – amb el mateix nom) als anys cinquanta

1944 acabada la Segona Guerra Mundial, és membre de la Unión Nacional de Intelectuales Españoles

1945 dirigeix un curt, Gitans d’Espagne (visible a YouTube)

participa a l’exposició de Solidaritat Catalana en benefici dels presoners i deportats que comencen a arribar d’Alemanya – venda d’obres d’art per 28 artistes

amb Langlois, Grémillon, Painlevé, Douÿ, Nicole Vedrès i Pierre Kast organitza una exposició a Lausana: Imágenes del cine francés

1947 dirigeix un documental, Andorra

1949 dirigeix el seu únic llargmetratge L’Homme qui revient de loin filmat en el parc d’Ermenonville (on va morir Rousseau) – protagonizat, entre altres, per Maria Casarés (amant de Camus en aquell moment) – no el dirigeix; el seu assistent Guy Lefranc ho fa – la indiferència de JC respecte al protagonisme

1950 JC, el gran bebedor rep Buñuel a Le Catalan – el director està desenvolupant el projecte que serà Los olvidados

1950s “trabajos alimenticios” (com deia Buñuel) d’ajudant de direcció, director de fotografia, assistent de càmara o figurant de diverses pel·lícules d’estar per casa, encara que incloent Jour de fête (Jacques Tati, 1949) y algun vehicle del còmic Fernandel

1954 figurant a French Cancan (Jean Renoir) – les seves escenes no apareixen en el tall final

1956 actor secundari a Elena et les hommes (Jean Renoir) – una actuació extranya: una comèdia muda que sempre busca un buit per imposar el seu cos baix i el seu cap calb enmig d'un grup de companys que el releguen al perímetre d'això – una figura trista, impotent; semla un autòmata semi-senil, un gnom tràgic

1959 fracàs d’un projecte per filmar un ballet de la ballarina Ludmila Tchérina – Renoir, el metteur en scène, JC decorador – litigació per part de JC

1960s-1971 més “tasques auxiliars, el seu modus vivendi”, com diu Esteve Riambau al seu llibre

1962 està vivint en una caseta que pertany a Marie-Laure de Noailles en Hyères – a l’altra banda del parc del Château du dé de la pel·lícula de Man Ray (1928) – passa els seus hiverns a París y els seus estius al sur de França – seguia pintant – hi ha un grapat dels seus quadres visibles a Internet – des del meu punt de vista, la seva pintura té poc interés – o abstractes o semi-figuratius, són quadres decoratius i pobres de factura i de color – els d’un diletant – el tipus de pintura que trobes en un hotel provincià de dos estels

1972 mor, però no sabem on perquè no hi ha constància d’una partida de defunció

Fa vint anys, i amb el típic esnobisme francès respecte als espanyols, el famós decorador de cinema Max Douy deia de JC que era un home molt secret, que en els anys 50 havia intentat saber més de JC durant la Guerra Civil, però JC guardava el seu silenci – “És extremament difícil d'indagar en la vida d'un senyor que ho rebutja tot” – té raó…

En suma, es pot parlar de JC com una espècie de fantasma que torna des de lluny però que segueix sent un misteri – el dilema consisteix a arribar a una imatge substanciosa – hi ha massa forats en el seu sudari...

PAUL HAMMOND

Laya Films, Esteve Riambau, Paul Hammond, Filmoteca de Catalunya