32 anys i 350 números

Enrera

Article published at
L'Avenç, num. 350, octubre 2009

Page
1

Section
L'opinió

Subsection
Editorial

Ara fa un parell d’anys, en ocasió del trentè aniversari de L’AVENÇ, manifestàvem, en l’editorial del número 323 (abril del 2007), la nostra voluntat de seguir millorant la nostra publicació i assenyalàvem que, com a part essencial d’aquesta millora, apostàvem per continuar “l’obertura temàtica al conjunt de les humanitats, amb la història i la literatura com a senyals d’identitat”, que ha caracteritzat els últims anys de la revista. “Canvi i continuïtat”, concloíem, “són, doncs, els eixos sobre els quals s’assenta L’AVENÇ nou”. L’aposta plantejada aleshores, i que coincidia amb una millora notable en la presentació formal de la revista, responia a la necessitat de repensar quin paper podia tenir una revista com la nostra en un context cultural, comunicatiu i editorial que era absolutament distint del que la va veure néixer l’any 1977, en ple procés de transició cap a la democràcia i de recuperació de l’autogovern. En realitat, en canviar L’AVENÇ volíem mantenir-nos del tot fidels a l’esperit amb què va ser fundat: el de contribuir, com es deia en l’editorial del seu primer número, a la normalització de la cultura catalana.
La resposta lectora que ha obtingut, en aquests poc més de dos anys, la nostra proposta ha estat, d’acord amb les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura que resumim en el gràfic adjunt, extraordinària. La confiança que ens han fet els lectors confirma plenament la intuïció que teníem: a la cultura catalana li feia falta una revista cultural de qualitat, oberta al món, i pensada per al lector. L’enorme satisfacció amb què acollim aquestes dades, així com molts dels comentaris positius que ens fan arribar periòdicament els lectors, no pot fer-nos oblidar però els reptes que, tanmateix, la nostra revista té al davant; en un context global de crisi i de desorientació que afecta tota la premsa impresa, constatem en el nostre cas particular un nombre encara insuficient de subscriptors, la dificultat d’arribar a molts dels que pensem que són lectors potencials de la revista i, en ocasions fins i tot, la que sembla ser una manca de confiança de part dels consumidors culturals catalans en els productes fets en la nostra llengua.
De fet, les mancances que, malgrat l’encoratjadora resposta lectora que assenyalàvem, té encara L’AVENÇ no s’expliquen si no és en el context dels mals més generals que afecten la cultura catalana i que n’expliquen el malestar present. Un malestar que es deu, també, a la constatació d’un empetitiment de la seva oferta editorial de qualitat, paral·lel al sorgiment d’una oferta potent en llengua castellana, i que fa que en català existeixi una oferta sistemàticament més petita i, en ocasions, o molt ideologitzada o amb una ambició insuficient.
La pregunta que cal fer-se és per què no s’ha aconseguit amb l’edició en català allò que la ràdio i la televisió sí que han aconseguit, és a dir, tenir una oferta àmpliament seguida i, en moltes ocasions, ser-ne els programes de referència (com poden ser, per dir-ne només un, els informatius de la televisió pública catalana). La resposta cal trobar-la en el fet que la premsa escrita en català no està en igualtat d’oportunitats respecte de la que
es fa en castellà a casa nostra, mancada com està d’un suport empresarial suficient, d’una implicació més decidida de la societat civil (en forma d’anunciants, per exemple), i d’un suport més continuat i ferm de l’administració pública.
Si L’AVENÇ, o qualsevol publicació periòdica en català, vol tenir una presència major en l’escenari cultural, li cal, com li ha calgut a TV3 per no ser una televisió “regional” i antropològica, poder ser plenament competitiu. A principis dels anys 1980, per iniciativa de L’AVENÇ i d’altres revistes, es va crear l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català). Tal com ha explicat un dels seus màxims impulsors, Ferran Mascarell, l’APPEC naixia al mateix temps que el projecte de TV3, amb la idea que l’impuls, necessari i imprescindible, que des de l’administració pública catalana s’anava a donar als mitjans audiovisuals, no fes que es quedessin enrere els mitjans escrits. La realitat, malgrat els esforços fets pels petits editors, ha confirmat els temors d’aquell moment. Aquest continua sent, doncs, el nostre repte. Hi persistirem.32 anys i 350 números.

L'Avenç 350-octubre 2009