Franco va morir fa cinquanta anys, però de l’agonia del franquisme i del triomf de la democràcia fa mig segle. Mig segle llarg, si reinterpretem, creuem i adaptem a les circumstàncies de la nostra història contemporània el concepte de segle curt d’Eric Hobsbawm i el títol de Günter Grass Una llarga història. Pot semblar un joc de paraules, però en història —on la cronologia és tan clau com els fets—, i a l’hora de fer memòria democràtica —on el relat no hauria d’oblidar mai la realitat—, no és el mateix celebrar cinquanta anys que commemorar mig segle.
El mig segle de tantes coses a recordar el 2025 mereixia fer entrar en l’agenda política, cultural i mediàtica —l’agenda acadèmica sovint es mou per altres viaranys— algunes reflexions crítiques sobre història i memòria democràtica. D’entrada, més enllà de l’efemèride de la mort de Franco o de l’excusa institucional per celebrar-la, cal posar èmfasi en el fet que no es tracta de commemorar només la fita que marca l’any 1975, sinó un mig segle llarg que va començar abans i va culminar després. Efectivament, Franco va morir al llit el 20 de novembre de 1975 i va ser enterrat en un mausoleu feixista amb tota la pompa del nacionalcatolicisme, d’acord amb les coordenades que van marcar la seva dictadura. Però el franquisme va morir després, i fruit d’una lluita que venia d’abans, als carrers, a les fàbriques, als barris i, fins i tot, en algunes esglésies.
Passada la duresa i la resistència més minoritària (però no menys important) de la primera postguerra, molta gent —sobretot d’esquerres, i singularment comunistes, però també cristians de base i persones de filiacions diverses— es va organitzar i mobilitzar des dels anys seixanta i fins als vuitanta per guanyar, primer, i consolidar, després, la democràcia. Parlem de les mobilitzacions estudiantils i, sobretot, de treballadors i treballadores impulsades per les naixents Comissions Obreres i pel moviment veïnal. Parlem també de les manifestacions per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia de les que aquest 2026 farà també cinquanta anys. I, en el marc del mig segle llarg, per la banda temporalment més propera no podem oblidar la vaga general que CCOO va convocar amb èxit a Catalunya la nit del cop d’estat del 23-F, seguida de les grans manifestacions contra l’OTAN i de les vagues generals de 1985 i 1988.
Si durant el franquisme les grans vagues es convocaven per millorar les condicions de vida de la classe treballadora i, de pas, intentar enderrocar el règim, en democràcia s’han fet (i es fan) també grans mobilitzacions polítiques i per millorar igualment la vida de la gent. I, alhora, per defensar no cap mal anomenat règim del 78, sinó «un Estat social i democràtic de Dret que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític». Ho diu la Constitució espanyola. Malgrat les moltes imperfeccions d’aquesta democràcia, convé no oblidar-ho ara que l’extrema dreta cavalca desbocada. I convé no oblidar que no fa mig segle, sinó només quaranta anys, el juny de 1985, encara es va avortar un darrer intent de cop d’estat militar. Els intents colpistes posteriors ja no han estat militars, sinó econòmics —com la modificació de l’article 135 de la Constitució, el 2011, per exigències de la troica comunitària— o judicials —el procés sobiranista i el lawfare més recent ho exemplifiquen— i, sobretot, sofisticadament mediàtics.
Hauria estat bé que aquest mig segle llarg hagués tingut cabuda en un cinquantenari ja gairebé finalitzat. Fins ara, ni a Espanya ni a Catalunya no s’ha commemorat com calia el mig segle de la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971), de la detenció de la seva cúpula (1973) o de la caiguda de la direcció de CCOO en el procés 1001 (1972). Tampoc s’han commemorat bé vagues obreres clau per a la caiguda de la dictadura com la de Seat del 1971 o les vagues generals del Baix Llobregat de 1974, seguides de les de 1976 a la mateixa comarca i al Vallès, i de les grans manifestacions per l’amnistia del mateix any a Barcelona, al febrer i al març, no replicades a Madrid fins al mes de juny. És de tot aquest procés que prové la democràcia i no d’una carta atorgada per cap rei ni líder polític.
(...)
Marc Andreu Acebal (Barcelona, 1973) és periodista i historiador. Actualment, és secretari de Comunicació, Cultura i Estudis de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Premi Ciutat de Barcelona d'Història pel llibre
Barris, veïns i democràcia (L'Avenç, 2015).
Aquest és un fragment de l'article "La llarga història de mig segle sense Franco". Per a continuar-lo llegint, podeu adquirir el número 524 de L'Avenç aquí i també subscriure-us a la revista aquí.
