Aquest mes de novembre es compleixen 25 anys de l’assassinat d’Ernest Lluch a mans d’ETA i 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Dues efemèrides que ocupen espai en aquest número i en la nostra història recent perquè, com diu encertadament Marc Andreu en el seu article, la lectura del mig segle llarg del segle XX abasta més de 50 anys. El franquisme no es va acabar fa 50 anys. Hem de fer història i hem de fer memòria procurant no confondre una i altra: «L’eclosió de la memòria històrica com a fenomen sociopolític, cultural i mediàtic és important des de fa anys. En el context actual d’ascens i amenaça de l’extrema dreta, la memòria democràtica esdevé un element clau de lluita contra els nous feixismes, es diguin com es diguin.»
Bosc d’empremtes és el títol de l’obra de Francesc Abad que s’acaba d'instal·lar al memorial del Camp de la Bota, entre Sant Adrià de Besòs i Barcelona, inspirat en la cita de Walter Benjamin segons la qual «cal passar el raspall a contrapel per la història». I d’això parla també l’historiador argentí Federico Finchelstein en la seva conferència sobre feixismes i populismes en l’era de Trump. Es poden analitzar alguns règims dèbilment democràtics amb el prisma del feixisme i de la fina línia que el separa d’alguns populismes, que reemplacen la categoria de legalitat per la de legitimitat, com argumenta Finchelstein. El bosc és també una maranya intencionada perquè al ciutadà li costi trobar els camins, identificar les trampes, localitzar els dolls d’aigua, els recers, els caladors d’informació.
A casa nostra, les dades de l’última enquesta del CIS sobre el franquisme, segons la qual hi ha fins a un 21,3% dels ciutadans de l’Estat que creuen que els anys del franquisme van ser «bons» o «molt bons», ens fan posar els pèls de punta a molts, com també les queixes de molts professors d’institut que veuen desesperats com ens va formant la imatge de la dictadura en els seus alumnes, als quals ben poc s’aconsegueix explicar en els currículums d’història. Però com ens recorda la il·lustradora Roser Rius en cada presentació del seu llibre
Memòria dibuixada. Yeserías 1974-1975, no podem perdre l'esperança en els joves, ni fer generalitzacions decebedores, ja que també són ells els que estan al capdavant de tantes protestes socials i polítiques arreu del món. «Qui no coneix la seva història, està condemnat a repetir-la», diu la frase que s’atribueix al filòsof nord-americà d’origen espanyol George Santayana. Però no n’hi ha prou de conèixer-la, perquè cal estar amatent a qui està interessat a mirar de canviar-la.
Ernest Lluch, tal com ens recorda la seva filla Rosa, entenia la seva activitat política com a indestriable de la seva vocació acadèmica i docent. Els historiadors som «dins la història» i tots tenim les nostres pròpies contradiccions, ens diu Rosa Lluch. Però en un panorama polític que deliberadament pretén confondre la realitat dels fets amb la manipulació dels desigs volem renovar el nostre compromís amb la història i la societat. No se’ns acut millor homenatge.
Podeu adquirir el número 524 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí..jpg)
