La fam com a arma de guerra i postguerra

La fam continua sent un problema global que afecta més de 730 milions de persones arreu del món. Lluny de disminuir, ha augmentat en els darrers anys a causa de factors com els conflictes armats, el canvi climàtic, les crisis econòmiques i la pandèmia. A més, en molts contextos bèl·lics, la fam és utilitzada com a arma de guerra, mitjançant bloquejos i l’obstrucció de l’ajuda humanitària, vulnerant els drets humans. Tot i que el món té prou recursos naturals per garantir l’alimentació de tothom, la manca de voluntat política i la desigualtat fan que aquest repte persisteixi. Per això, dediquem un díptic especial a aquesta problemàtica, primer amb l’anàlisi sobre la postguerra espanyola signada per Miguel Ángel del Arco. Xènia Álvarez tradueix aquest capítol d’El gran retroceso. El primer franquismo, 1939-1953 (Los Libros de la Catarata, 2025) projecte dirigit per Luis Enrique Otero Carvajal i Jaume Claret. Un llibre que aprofundeix en les polítiques de control social en el primer franquisme. Per la seva banda, Jordi Armadans ofereix després una mirada complementària de l’ús de la fam en els conflictes del segle XXI, on s'ataca directament la població civil i les seves formes de subsistència.


Selecció de fragments del capítol Les polítiques de la fam en la postguerra espanyola de Miguel Ángel del Arco. Catedràtic d'història contemporània a la Universitat de Granada.

Després d’haver investigat la postguerra espanyola durant diverses dècades, actualment no podem comprendre el que hi va ocórrer sense integrar la fam a l’estudi. Entre 1939 i 1952 van tenir lloc a Espanya els «anys de la fam», un període històric en què, sota la inspiració de la política autàrquica, l’economia es va enfonsar i l’escassetat es va convertir en un intrús quotidià a les vides de molts espanyols. Durant aquests anys difícils, entre 1939 i 1942, i posteriorment el 1946, es va produir una fam de conseqüències socials funestes. Integrar totes aquestes realitats en el relat del passat és essencial per conèixer-lo, però també per explicar la importància de la qüestió alimentària en la consolidació del franquisme (Del Arco Blanco, 2025). Tampoc no podem concebre el passat d’Espanya com una cosa desconnectada del panorama europeu del complex segle XX. En aquest sentit, la fam espanyola forma part de la tràgica història de la fam del nostre continent, en la qual la política va jugar un paper essencial tant en la gènesi com en el desenvolupament i en les seves conseqüències. Hi va haver condicionants externs o, fins i tot, climàtics i mediambientals per preparar el terreny, però, especialment al segle XX, la política i les decisions humanes van ser decisives (De Zwarte i Del Arco Blanco, 2025). Aquest text vol endinsar-se en la realitat de la fam espanyola i vol posar-la en relació amb les polítiques adoptades pel franquisme. Ja sabem que l’origen de la fam de Franco va ser fonamentalment política, atès que es deriva de l’adopció, després de la guerra i durant més d’una dècada, de la política econòmica autàrquica (Del Arco Blanco, 2021). En aquest capítol volem analitzar algunes de les respostes que el règim franquista va donar a la fam, centrant-nos en l’estudi de les seves polítiques. Amb això volem demostrar que no només no es van pal·liar els seus efectes, sinó que la fam es van convertir en un factor agreujant. A través de les seves polítiques, el franquisme va controlar la població socialment i política, però també va intensificar el càstig que va venir amb la victòria. Fa temps, entre els historiadors, es va plantejar un debat en el qual alguns es preguntaven si el franquisme, mitjançant la política autàrquica, volia matar de fam els vençuts de forma deliberada (Molinero i Ysàs, 2003). Aquest text vol oferir respostes a aquest dilema. Tractarem de demostrar que no va haver una voluntat deliberada d’acabar amb els republicans. La dictadura va desenvolupar polítiques per tractar de pal·liar la fam, tot i que van fracassar. Això no obstant, tant la política autàrquica que es va instaurar com el seu funcionament estaven determinats per una «cultura de la victòria» que legitimava la prosperitat dels vencedors i el càstig dels vençuts. En el dia a dia de la fam franquista, en àmbit local, provincial i nacional, aquesta lògica de la victòria es va convertir en una lògica de la fam que va funcionar a la perfecció. Això no implica que obviem la responsabilitat del franquisme en el que va ocórrer. El règim va prendre una sèrie de decisions polítiques premeditades i gens casuals. Decisions que podrien haver estat diferents, però que van apropar —o van portar— a la mort molts homes i dones. En totes aquestes decisions la política va ocupar un lloc central, una política marcada per la «Victòria» anunciada pel franquisme i que va satisfer les relacions entre els espanyols durant almenys una dècada. Per tant, la mort dels vençuts a causa de la fam o de malalties no va ser del tot deliberada, sinó coherent amb la lògica de la victòria imposada pel règim del general Franco.
El règim va dissenyar un sistema de distribució que privilegiava les ciutats, considerades políticament més inestables. El camp, per tant, va quedar doblement castigat: amb pitjors condicions sanitàries, menys ocupació, comunicacions deficients i un racionament més baix.

El racionament
El racionament alimentari instaurat pel franquisme durant la postguerra no només va ser una resposta a l’escassetat, sinó, sobretot, un mecanisme de control polític i social. Des que es va implantar el maig de 1939 fins que va desaparèixer el 1952, el racionament va configurar una realitat quotidiana en què l’accés a l’aliment es va vincular directament amb la fidelitat al règim i la posició social i política dels individus. Davant del que podria semblar una política pública equitativa en context de penúria, el sistema franquista de racionament es va convertir en un instrument de disciplina, discriminació i càstig als vençuts de la guerra. A través de les cartilles, el règim no només va regular què, quan i quant podien menjar els espanyols, sinó que va condicionar l’accés als queviures a l’adhesió política, la moral franquista i la docilitat ciutadana. A la pràctica, el sistema es va basar en una classificació jeràrquica dels consumidors: tres tipus de cartilles (primera, segona i tercera categoria) que, suposadament, responien a criteris de necessitat econòmica, però que en realitat reproduïen les estructures de poder del nou ordre franquista. La tercera categoria, la més favorable en termes de quantitat de queviures, es va assignar sovint a simpatitzants del règim, inclosos petits propietaris rurals i classes mitjanes que havien combatut per la causa franquista. En canvi, els vençuts (sovint vídues, orfes o exiliats) van ser exclosos d’aquests beneficis per raons burocràtiques o directament polítiques.

L’estraperlo
Durant la postguerra espanyola, l’estraperlo es va convertir en una pràctica generalitzada que va definir la manera d’accedir als aliments. Lluny de tractar-se únicament d’un fenomen espontani, el mercat negre va créixer com a conseqüència directa del model econòmic autàrquic imposat pel règim franquista i, sobretot, com a forma privilegiada de premiar i castigar. Mitjançant el control dels preus, la intervenció sobre els productes bàsics i la fiscalització del comerç legal, el franquisme va construir una economia paral·lela en què la corrupció dels afins al règim convivia amb la criminalització dels sectors populars que intentaven sobreviure. Convé assenyalar que l’estraperlo, o el mercat negre, va ser un recurs necessari perquè la població s’alimentés durant els «anys de la fam», atès que el racionament no garantia la supervivència. Tothom havia de recórrer a aquest mercat paral·lel per poder trobar, sempre amb sobrepreu, els productes necessaris per alimentar-se. Ara bé, l’estraperlo ens interessa especialment no pel que fa al consum, sinó respecte al comerç clandestí de productes com a forma d’enriquir-se o de guanyar-se la vida. És aquí on el fenomen va tenir sempre una doble cara: el «gran estraperlo», el de l’enriquiment i el lucre, i el «petit estraperlo», el de la supervivència.

Les polítiques socials
Les polítiques socials relacionades amb l’alimentació també estaven condicionades per l’esperit de la «Victòria» franquista. La dictadura, com altres règims de l’Europa d’entreguerres, no va renunciar a captar les masses per al seu projecte polític (Molinero, 2005). No obstant això, la revenja que inspirava les polítiques de postguerra va impossibilitar la integració activa de les masses, a diferència d’altres règims feixistes. Com posa de manifest la gestió de les polítiques assistencials respecte de la fam, el seu esperit provenia del control i la reeducació dels vencedors a través del pa, i no del seu projecte polític. La frase «Ni un hogar sin lumbre ni un español sin pan», atribuïda a Franco, pretenia sintetitzar el compromís del «Nou Estat» amb l’erradicació de la fam i la protecció dels desafavorits. Ara bé, les polítiques alimentàries dutes a terme pel franquisme durant la postguerra van contradir obertament aquest ideal. En lloc de garantir el menjar, el règim el va convertir en una eina de control social, disciplina ideològica i retribució política. Des del final de la Guerra Civil, la fam es va utilitzar com a arma de propaganda i repressió. La promesa de queviures formava part del llenguatge simbòlic de la victòria: els llançaments aeris de panets propagandístics sobre Madrid o el repartiment d’aliments a la Puerta del Sol van escenificar l’arribada de la «redempció» franquista (Nueda Lozano, 2024; Campos Posada, 2020). Aquests gestos simbòlics es van institucionalitzar amb la creació d’Auxilio Social, l’organització falangista encarregada de gestionar l’assistència alimentària durant la postguerra.

El càstig als republicans
Acabem amb un últim factor que ajuda a entendre la gestió de la fam durant el franquisme: la violència i la repressió. La violència va ser legitimada per la cultura de la victòria i va arribar a tots els racons de la vida de postguerra. Va ser una violència estructural que va condicionar les vides de tots els espanyols però que, com veurem, va agreujar els efectes de la fam. No es va limitar al càstig físic o jurídic, sinó que va implicar que bona part de la població quedés exclosa dels recursos mínims per sobreviure. Famílies desmembrades a causa dels afusellaments, sense ingressos del cap de família; dones estigmatitzades que no podien accedir a feina o a assistència pública; nens orfes marcats pel passat republicà dels pares: tots van patir una espiral de gana imposada per la revenja franquista. En aquest context, la violència va actuar com a multiplicadora de la fam. Un dels elements més determinants en l’expansió de la fam va ser l’impacte de la repressió sobre les estructures familiars dels vençuts. Milers de pares i caps de família van ser empresonats o afusellats després de ser sentenciats en judicis sumaríssims en consells de guerra, de manera que van deixar dones i nens en la misèria. Entre l’1 d’abril del 1939 i 1945, van ser executats entre 28.000 i 29.000 republicans. Hi ha una coincidència entre els anys en què es van produir més execucions i els anys de fam: entre 1939 i 1942, quan es van concentrar gairebé el 95% dels afusellaments del període 1939–1945 (Payá López, 2023).

Luis Enrique OTERO i Jaume CLARET, El gran retroceso​. El primer franquismo, 1939-1953. Los Libros de la Catarata, 2025, 430 p., 25 €


————————————————————


Selecció de fragments de l'article Fam, guerra i brutalitat al segle XXI de Jordi Armadans. Politòleg, periodista, analista de pau i conflictes.

«Les retallades en l’ajuda humanitària agreugen el risc de fam al món» (La Vanguardia, 17 de maig de 2025) o «La fam amenaça Gaza enmig del bloqueig total de l’ajuda humanitària per part d’Israel» (El País, 13 de maig de 2025). Aquests dos titulars ens recorden, en primer lloc, que milions de persones pateixen gana. En segon lloc, que entre els impactes que provoquen les guerres, hi ha la fam. I no només de forma indirecta. A vegades és una estratègia conscient, que cerca que la manca d’aliments provoqui desnutrició i pànic i, finalment, rendició o mort.  
Però malgrat la inquietud que ens generen aquests encapçalaments, no ens acaben de situar del tot en el moment exacte en què ens trobem. 
«Els darrers cent anys, els avenços tecnològics, econòmics i polítics han creat una xarxa de seguretat cada vegada més resistent que separa la humanitat de la línia de la pobresa biològica» i «Les guerres estan desapareixent». Són dues frases de l’historiador Yuval Noah Harari, a Homo Deus, de 2015 (publicat un any més tard per Edicions 62). Són afirmacions seves, però eren una reflexió àmpliament compartida. I és que les dades indicaven que la humanitat anava avançant cap a la fi de la fam i la guerra. Però, en els darrers anys, aquesta tendència s’ha capgirat.  

La corba de la fam i la inseguretat alimentària 
La manca d’aliments suficients ha estat una amenaça constant per a la humanitat des dels seus inicis. Patir gana era una experiència habitual per a molta gent fa segles. La possibilitat de morir de fam, en moments de crisis econòmiques severes, podia arribar a afectar a moltes persones. És a partir dels segles XVIII, XIX i, sobretot, el XX, que diversos factors —canvis industrials, millores en transport, noves tècniques agrícoles, major higiene, governs més responsables, etc.— van anar conjuntant-se per reduir significativament la fam al món. 
Amb tot, després de dècades disminuint, això ha canviat. Les dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) corresponents al segle XXI (publicades als informes anuals The State of Food Security and Nutrition in the World) mostren que des de l’any 2000 al 2016, va anar baixant, any rere any, el nombre de persones que patien fam. A principis de segle eren 811 milions de persones i el 2016, 604. És a dir, més de 200 milions de persones van deixar de passar fam, tot i el creixement de la població mundial. 
Però el 2017 ja són 624 milions els qui en pateixen  i, des de llavors el nombre ha anat pujant, de forma continuada, fins als 733 milions de persones el 2023. És a dir, més de 100 milions de persones han tornat a l’estadi de fam. Si mirem altres categories de desnutrició, com per exemple la inseguretat alimentària moderada, també observem que ha crescut. 
Parlant de la fam en general, però, no hauríem d’oblidar una evidència que denota la manca de voluntat política per a fer-li front: tenim suficients recursos per assegurar que tota la població mundial pugui alimentar-se de forma suficient. Si això no s’esdevé així és, simplement, perquè no es tracta una prioritat real de governs i actors econòmics. I, tenint en compte la quantitat de persones que perden la vida per la fam, és un clar exemple de violència estructural que ens permetem.  

La guerra que torna 
D’entrada, cal tenir present l’evolució dels conflictes armats. Tradicionalment, si mirem un parell de segles enrere, veiem com les guerres enfrontaven a estats, mitjançant les seves forces armades regulars que responien a unes cadenes de comandament polític i militar ben precises. Però a mesura que anava avançant el segle XX i, especialment, en la segona meitat, la majoria de guerres es caracteritzen per unes pautes diferents: normalment són conflictes dins d’una mateixa frontera, que enfronten multitud d’actors armats —paramilitars, faccions exèrcits regulars, guerrilles, màfies, grups criminals, etc.— que no sempre mantenen els seus objectius, aliances i lideratges durant el temps en què participen en el conflicte. Una complexitat de grups armats que, per cert, dificulta enormement les tasques de mediació i negociació.  
Tant pel pressupost disponible d’aquests grups armats, com per la impossibilitat d’accedir al mercat legal d’armes, moltes d’aquestes confrontacions es duen a terme amb armes curtes i lleugeres que, en aparença, semblen menys mortíferes, però que s’usen massivament: són més fàcils d’usar i de transportar que les armes convencionals pesades. Els combats, d’altra banda, es produeixen en ciutats i pobles, amb els contendents barrejats amb la població civil. Els objectius militars també són més modestos: a vegades, ja no es pretén guanyar la guerra sinó, simplement, conquerir una posició o controlar una ciutat i resistir-hi. A vegades, fins i tot, la idea és desgastar tant com es pugui l’enemic essent conscient que no és possible una victòria. En aquest context, l’assetjament de la població civil enemiga pot esdevenir, al final, un objectiu central.  
Més enllà, però, d’aquestes transformacions dels conflictes armats, un factor serà clau: el debilitament del sistema internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial.  
Val a dir, és clar, que l’ordre internacional vigent no era perfecte, ni necessàriament just ni, per descomptat, coherent. Els estats, massa sovint, han optat per fer bandera i proclama d’aquest sistema internacional quan convenia als seus interessos i ignorar-lo quan no. Però, malgrat totes les deficiències i precarietats, hi havia una arquitectura institucional, uns organismes internacionals, un conjunt de normes que els membres reconeixien, unes estructures de justícia mundials incipients i, en definitiva, una aposta —encara que fos més formal que real— per un sistema multilateral de deliberació, creació de consensos i presa de decisions. Tot aquest ordre s’està desfent. Certament, l’ascens dels nous populismes d’extrema dreta al capdavant de diversos governs, sobretot la presidència de Trump, que menyspreen els valors universals i la lògica multilateral, representa una profunda estocada al model. Però no hauríem d’oblidar que ja fa temps que l’ordre internacional sorgit el 1945 està essent debilitat. Els atacs dels Estats Units a l’Iraq o de Rússia a Ucraïna, que menyspreen en tots dos casos les instàncies internacionals, en són clars exemples. I cada nova impunitat d’una potència és aprofitat, com a justificació, per una altra potència o per altres governs amb greuges pendents. Probablement, sense aquests ‘exemples’ de les grans potències, països com Israel, Síria, Turquia o l’Aràbia Saudita, per posar només quatre exemples, no haurien anat tan lluny en la comissió de crims de guerra o vulneracions flagrants de drets humans. 
Com a resultat d’aquestes dues dinàmiques, hem acabat veient un increment dels conflictes armats, una expansió de la brutalitat amb què aquests es duen a terme i, finalment, un impacte altíssim sobre la població civil. En aquest sentit, cal anotar que tot i que des del final de la Guerra Freda el nombre de víctimes (soldats, combatents i civils) del conjunt de guerres ocasionades cada any ha patit oscil·lacions, en general la majoria d’anys ha registrat xifres inferiors a les 100.000 morts, a excepció dels anys de les guerres dels Balcans, Síria o Ruanda. Doncs bé, el 2022 i el 2023 han estat els anys en què s’han registrat més morts per conflicte armat des de l’any 1994, quan es va produir la guerra de Ruanda, la més mortífera de tot aquest període (tal com s’indica a base de dades de conflictes UCDP de la Universitat d’Uppsala, consultada el passat 25 de maig).  

Brutalitat contra la població civil i fam com a arma de guerra 
Podríem dir que en moltes de les guerres actuals no només s’ataca de manera deliberada la població civil sinó que s’ataquen les seves formes de vida i subsistència. En els darrers anys hem acabat acostumant-nos a coses que, a més de ser absolutament bàrbares i contravenir el Dret Internacional Humanitari, per un temps va semblar que potser acabarien desterrades de les formes de fer la guerra. Síria, Iemen, Sudan, Ucraïna, Gaza, han estat escenari de brutalitats comeses amb la més absoluta impunitat. Hem vist llançament massiu d’armes explosives en zones urbanes, esfondrament d’edificis d’habitatges, que generaven l’horror i la fugida de molta gent que hi vivia; hem vist hospitals i centres de salut atacats i destruïts conscientment, quan precisament feien una feina imprescindible atenent ferits, malalts o afamats per la crisi humanitària desfermada pel context de violència; hem vist atacs sobre infraestructures i xarxes viàries, que feien impossible el transport o molts serveis bàsics; hem vist accions dirigides a tallar subministraments i així deixar les poblacions a la intempèrie més absoluta. Hem constatat com tornaven els assetjaments, els encerclaments de poblacions senceres per evitar que entrin o surtin per tal que, o bé, s’acabin rendint després de passar setmanes atemorits, famolencs o horroritzats o bé acabin revoltant-se contra l’actor armat del seu enclavament.  
Pel que fa específicament a la fam induïda de forma deliberada en un context de guerra, només al segle XX ja en trobem exemples que produeixen vertigen: Holodomor, a Ucraïna (1931-1934); el setge de Leningrad (1941-1944); la guerra de Biafra (1967-1970) o Etiòpia (1984-1985). A partir dels anys 90, Sudan o Somàlia.  Però ha estat en la darrera dècada quan hem vist no només l’expansió sinó que podríem dir la naturalització o acceptació d’aquestes pràctiques a gran escala.  
La guerra de Síria (2011-2025) ha estat una de les més devastadores dels darrers anys, per llargada, nombre de morts i destrucció però també per l’aplicació de pràctiques ben brutals: assetjament, encerclament de poblacions, obstrucció deliberada de l’entrada d’aliments i ajuda humanitària. El govern sirià va imposar setges prolongats a diverses zones controlades per l’oposició, que bloquejaven l’entrada d’aliments, medicaments, aigua i altres subministraments essencials. A Ghouta oriental, entre 2013 i 2017 unes 400.000 persones van quedar aïllades, sense accés a aliments ni medicaments («Deprival of Food, Water, Shelter and Medical Care – a Method of War in Syria, and a Crime against Humanity,» February 6, 2014, OHCHR). Al camp de refugiats palestins a Yarmuk, 18.000 civils van quedar atrapats pel setge que va durar 5 anys («The Crisis in Yarmouk Camp» 2018, UNRWA). A Madaya es van cremar camps de cultiu per evitar la subsistència amb l’agricultura. També alguns grups rebels van fer servir aquestes pràctiques. 
Tot plegat, és clar, va contribuir a una gravíssima crisi humanitària. Després de 13 anys de guerra, el Programa Mundial d’Aliments (PMA) de l’ONU alertava que 12,9 milions de sirianes i sirianes vivien amb inseguretat alimentària i 3 milions en situació severa (segons el World Food Programme) i 6650.000 nens i nenes menors de 5 anys patien desnutrició crònica el 2024 (segons dades d’UNICEF). 
Per les dinàmiques i tendències actuals, no sembla que ni la fam ni la pràctica de brutalitats com la fam com a arma de guerra hagin d’acabar de forma immediata. Caldria que els governs del món tinguessin un compromís més sòlid amb els drets humans i la pau i que la ciutadania els exigís un comportament en aquest sentit. Però si volem evitar una deshumanització absoluta, aquesta doble reacció, ciutadania i política, és imprescindible.