En les darreres dècades, l'escena teatral catalana ha experimentat alguns canvis pel que fa a la forma i al contingut dels espectacles que ha anat oferint. Per exemple, actualment són poques les obres d'autors catalans, clàssics i contemporanis, que tenen cabuda a les sales del nostre país. En lloc d'aquests, s'hi representen produccions estrangeres traduïdes, adaptacions teatrals i tota mena de muntatges híbrids. Davant d'aquest context, convé plantejar-se quines són les conseqüències d'aquest canvi de rumb. Per aquest motiu, aquest article analitza què implica que la dramatúrgia catalana estigui sent substituïda per les adaptacions de textos narratius. Per abordar tota aquesta qüestió, es parteix de les reflexions que Martí Gallén i Maria Moreno han desenvolupat en publicacions de L'Avenç.
«Ha desparegut. Per més que escorcollem, la literatura dramàtica catalana sembla haver-se esfumat dels escenaris dels dos principals teatres públics del país».
Així és com Martí Gallén comença el seu article «
Tots els camins duen a la novel·lització del drama», publicat al gener del 2024 dins el
número 504 de
L'Avenç. En aquest article, Gallén observa que les programacions del Teatre Lliure i del Teatre Nacional de Catalunya són plenes d'adaptacions teatrals de procedència narrativa. La presència d'adaptacions, però, no és exclusivament característica de les cartelleres d'aquests dos teatres públics catalans, sinó que reflecteix una tendència que està tenint lloc a nivell europeu. S'està narrativitzant
el drama. I això no vol dir que s'estiguin incloent alguns trets èpics i narratius en els textos dramàtics. Tampoc no significa que es busqui teixir un entramat de referències intertextuals. Vol dir que s'està deixant enrere el text dramàtic en pro del narratiu, fet que pot tenir diverses causes.
A «"Operació Platea": uns quants apunts sobre alguns problemes estructurals de la programació teatral actual», difós al número 128 de la tardor del 2022 d'Els Marges, Maria Moreno atribueix el gran nombre d'adaptacions al sorgiment del teatre postdramàtic. A grans trets, la teoria d'aquest tipus de teatre, que va presentar Hans Thies Lehmann l'any 1999, i que molts altres han seguit desenvolupant i posant en pràctica, reposiciona el text dramàtic en la jerarquia d'elements escènics. El text deixa de ser al centre per adquirir la mateixa rellevància que l'espai, el so, la llum, el moviment i el cos. En definitiva, el text esdevé un pretext i, per tant, resulta indiferent bastir les produccions a partir de literatura dramàtica o de qualsevol altre gènere, com la narrativa, per exemple.
L'espectacle La mare de Frankestein
a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (Geraldine Leloutre, TNC)
Una altra possible causa de la proliferació d'adaptacions és la voluntat dels programadors i dels directors d'acostar grans textos narratius al públic per mitjà del teatre. En són un exemple les adaptacions de
Madame Bovary o
La madre de Frankestein, que s'han representat al Teatre Nacional de Catalunya l'any 2023. Ara bé, cal preguntar-se, com fa Gallén, si l'escenari és el lloc adequat per dur-hi aquest tipus de textos. Precisament, Maria Moreno s'ho qüestiona i troba dues problemàtiques. En primer lloc, en mirar d'escurçar les obres, sovint se'n fan lectures simplistes. Així doncs, s'aconsegueix posar en contacte els espectadors amb grans textos, però no amb tota la complexitat i profunditat d'aquests. En segon lloc, la narrativa i el teatre es regeixen per ritmes diferents i, com afirma Moreno, el ritme pausat i dilatat de la narrativa pot fer alentir les obres i fer desaparèixer «l’espurna que fa vibrar l’escenari». En aquesta línia, també cal comentar que mentre que el lector de narrativa pot resseguir nombroses subtrames, l'espectador de teatre no es pot fer càrrec de tanta informació. En el seu article, Gallén exposa que
La madre de Frankestein peca justament d'això.
Per tant, les adaptacions teatrals tenen el perill de no adequar-se a l'escena o bé per massa simplistes, o bé per massa complexes i lentes. Un altre risc d'omplir les cartelleres d'adaptacions és que d'altres tipus d'espectacles tenen menys espai de representació. Com s'ha dit al principi, la literatura dramàtica catalana, tant clàssica com contemporània, està sent substituïda per propostes com les adaptacions. En aquest context, Maria Moreno expressa la necessitat de posar en valor el text dramàtic en general i la dramatúrgia catalana en particular en aquests termes:
«Justament perquè [...] el teatre és un lloc d’intersecció entre cultura, educació i societat no es pot oblidar que és també un espai de lectures i relectures escèniques de textos antics i coetanis, una porta d’entrada a la cultura, més eficient que qualsevol classe, que constantment ens posa davant la dialèctica entre el nostre jo i l’altre. El teatre ens ajuda a llegir el món i, per això, l’escena no pot deixar de llegir».
Finalment,
a l'article «¿Què en queda del batec de la dramatúrgia catalana?», publicat al número 505 de L'Avenç al febrer del 2024, Martí Gallén analitza un darrer perill de l'allau d'adaptacions.
Amb espais de representació limitats, els dramaturgs més joves no tenen l'oportunitat de consolidar la seva carrera. A banda, els espectadors catalans no poden accedir a obres que parlen del seu temps en la seva llengua. Per aquest motiu, Gallén recorda iniciatives com el Projecte T6. En l'etapa en què Domènec Reixach era el director del TNC (1998 - 2006), Sergi Belbel va impulsar i coordinar l'empresa d’incorporar a la Sala Tallers del TNC «cinc artistes per temporada amb l’estatus d’autors residents a canvi de la producció d’un espectacle que reflexionés, des del llenguatge dramàtic, sobre l’actualitat contemporània». D'aquest projecte en van sortir textos dramàtics que van ser editats per Proa, així com muntatges d'autors com David Plana, Jordi Oriol, Albert Mestres, Jordi Casanovas, Marc Angelet, Marilia Samper, Josep Maria Miró, Nao Albet i Marcel Borràs, entre d'altres. Actualment, però, els teatres públics catalans no estan apostant pel desenvolupament professional dels dramaturgs catalans. Per sort, apunta Gallén, les sales petites se n'estan fent càrrec tant com els està sent possible. Cal destacar, doncs, la iniciativa «On el teatre batega», en què participen l'Antic Teatre, el Teatre Akadèmia, la Sala Atrium, El Maldà, la Sala Fènix, La Badabadoc, el Teatre Tantarantana, la Sala Versus Glòries i el Teatre Eòlia. Ja fa dos anys que aquestes sales de petit format ofereixen espais de creació i representació als dramaturgs catalans. En paraules de Gallén, són «el darrer bastió de la resistència».
Ara bé, això no és suficient. Cal que les institucions públiques es responsabilitzin dels perills de la manca de dramatúrgia catalana i que, per altra banda, els teatres públics prenguin consciència dels perills de la novel·lització de l'escena teatral. A tall de conclusió, remetem als mots de Gallén:
«hem d’evitar que els arbres no ens deixin veure el bosc: la dramatúrgia catalana contemporània està desapareixent dels escenaris públics del nostre país i, si no s’hi posa remei, correm el risc de perdre una generació sencera de dramaturgs i dramaturgues».
Podeu adquirir el número 504 en aquest enllaç i el 505, en aquest. I recordeu que us podeu subscriure a
L'Avenç aquí i a
Els Marges,
aquí.
