A
L’eclisse d’Antonioni, dos personatges estan citats per retrobar-se o per confirmar definitivament la seva separació si no hi acudeixen tots dos; una escena d’una alta expectativa narrativa que ha estat a bastament utilitzada en literatura i cinema i que obre moltes preguntes sobre què vol dir ser al lloc i al moment adequats.
Què és el que ens fa estremir, el que ens mou i commou? Les casualitats? Allò llargament planejat? Ser al lloc i el moment adequat per viure un fenomen natural que pot ser únic en les nostres vides? Salvar la pell per un canvi fortuït d’ubicació? Una dificultat d’audició, intercanvies el lloc amb una altra persona i de cops tu ets viu i l’altra persona morirà per l’acció d’un míssil.
Aquests dies s’ha parlat molt de la diferència entre veure i viure. Per una banda som conscients de la voracitat de la nostra societat, de com cremem etapes, del fet que anem massa ràpid i ni tan sols sabem per què o per a què. Un munt de pensadors contemporanis han escrit llibres sobre el tema. Per altra banda, som perfectament capaços de patir això que en diuen FOMO per la possibilitat de perdre’ns l’eclipsi i fer quilòmetres per veure’l. Ens interessen els fenòmens naturals però no assumim les causes ni les conseqüències de les nostres accions sobre el medi. I és que el lloc i l’hora semblaven vitals aquest estiu. Errar cent metres o un minut en la posició podia arruïnar l’“experiència” de la teva vida. Valdria la pena aturar-se sobre què vol dir experimentar. Fer experiència d’alguna cosa, viure-la en plenitud i en present vol dir ser conscient que hi portes a la motxilla i en què et canviarà allò viscut.
Héctor Abad Faciolince és un escriptor que ha fet experiència d’allò viscut i ho ha sabut incorporar a la seva vida i a la seva pràctica artística. En conversa amb un altre escriptor conscient, Carles Torner, assistim a una lliçó magistral de saviesa i humilitat, dues virtuts que malgrat el que ens han volgut fer creure determinades dives del no-res, han d’anar intrínsecament lligades. “Aprendre del passat” pot resultar una expressió massa petulant per la majoria de nosaltres. Però no podem ni volem renunciar-hi, i encara menys des de
L’Avenç. Per això el tercer lliurament del “Balanç del segle XXI”, de Joan Fuster-Sobrepere, reflexiona sobre allò que ens ha preocupat en els primers vint-i-cinc anys del segle des del punt de vista de la història i la historiografia.
La societat actual, incapaç de prendre les regnes de la seva vida, en mans de les grans corporacions, o dels grans interessos d’uns pocs, bascula entre l’esgotament de la lluita i l’escapisme del supòsit de no poder-hi fer res. Però allà on no deixem de caure de quatre grapes és en el que imposa l’actualitat mal anomenada informativa. Tant hi fa que sigui la visita del Papa, el Mundial de Futbol o l’Eclipsi, els hem anat encadenant amb entusiasme fent veure que aparcàvem la globalització de la indiferència. Responent a la pregunta de l’inici, potser el que fa estremir és precisament que res no ho faci realment.
Podeu adquirir el número 533 de
L'Avenç aquí i també subscriure-us a la revista aquí.
