Amb les imatges del
Tristany und Isolde wagnerià de la directora Bárbara Lluch al Gran Teatre del Liceu encara presents a la retina, ens arriba una nova versió catalana de la llegenda per excel·lència de l'amor boig i contrariat: aquell que uneix el valerós cavaller Tristany amb la blonda Isolda, un amor tan intens com prohibit. Es tracta d'una magnífica edició a càrrec de Lola Badia Pàmies publicada per Cal Carré i que enceta, a més, un nou cicle de publicacions, a més de les novel·les artúriques que ha publicat ja
Galvany i el Cavaller Verd i
La mort del rei Artús, també editades per Cal Carré i traduïdes per Badia.
Cert és que Wagner va tastar l'amargor de l'amor no correspost i en va fa un monument musical per canalitzar el seu dolor, tal com explica amb expertesa i passió encomanadissa Ramon Gener en una conferència que va fer al Palau de les Arts de València el 20 d'abril del 2023 (i que es troba fàcilment a Youtube). Segurament, avui dia l'òpera wagneriana és el principal referent d'aquesta història tan tràgica com magnànima que, malgrat la llunyania temporal en què se situa —l’Alta Edat Mitjana—, encara ens colpeix amb la mateixa intensitat per l’efecte catàrtic que vehicula. Ara bé, pocs saben que l’òpera —amb llibret escrit pel mateix Wagner entre el 1857 i el 1859— es basa en una llegenda celta que el romanista francès Joseph Bédier (1864-1938) va reelaborar posteriorment i publicar el 1900. Aquesta exitosa versió es va publicar, al seu torn, en català per primer cop el 1921 en la col·lecció Biblioteca Literària amb una traducció signada amb el pseudònim Damià Pujol, que amagava el gran poeta Carles Riba, autèntic traductor del volum. Jaume Vallcorba, el malaguanyat director de Quaderns Crema, va recuperar aquesta traducció el 1981 amb una edició presentada per Martí de Riquer, i fins ara era l'única que circulava en català.
El cas és que la versió de Bédier, que va fer escola, reblava un estudi previ aprofundit sobre els textos del Tristany, i en presentava la història amb una uniformitat i una coherència inexistent en els manuscrits esparsos. L'edició que presenta ara Cal Carré ofereix una perspectiva nova —i segurament més fidel— de la llegenda, ja que agrupa materials de tres autors diferents: Béroul (
Tristan et Iseut, s. XII); Thomas (
Le roman de Tristan par Thomas, poème du XIIè siècle), i, per suposat, Joseph Bédier,
Le roman de Tristan et Iseut (1900). El mateix Bédier es va basar en aquests i altres fragments antics a l'hora d'elaborar el seu Tristany, adoptant el paper del «més digne continuador dels vells trobadors», en paraules de Riba. El resultat —ho sabem— és d'una bellesa aclapadora i d'un dramatisme digne de qualsevol tragèdia grega. Ara bé, ¿fins a quin punt no és Bédier un Viollet-le-Duc de les lletres medievals?
Així ens ho fa pensar aquesta nova traducció que presenta sota una altra llum aquesta història d’aires celtes. No hem d’oblidar que els celtes, originaris d’Irlanda, Cornualles i Gal·les van protagonitzar un moviment migratori que els va dur, a mitjan segle V, a travessar la Mànega i instal·lar-se al continent, concretament a les costes d'Armor que tant fascinaven Marcel Proust precisament pel seu avantpassat pagà, fent que un dels seus personatges tingués la dèria de desxifrar les etimologies dels topònims normands. És per aquest motiu que aquest lais, o poema curt, es van estendre en múltiples versions constituint els primers "romans", és a dir històries en llengua vulgar —en contraposició al llatí—, és a dir, el francès. D'aquí que una part dels autors que han escrit aquestes històries celtes de tradició oral siguin francesos. Va ser posteriorment de la Bretanya francesa que van estendre's per tota l'Europa romanogermànica donant lloc a la literatura cavalleresca, poblada per herois nobles i indestructibles, i de dames belles i virtuoses. A l'Edat Mitjana circulaven unes vuit versions del Tristany, i, en alemany, destaca la de Gottfried d'Estrasburg, que va deixar l'obra incompleta en morir.
Pot semblar un imaginari llunyà i caspós, però es pot trobar, sense anar més lluny, en un personatge famós de còmic com Superman, de qui aquest any se’n parla especialment per l'estrena del documental de cinema
Super/Man: The Christopher Reeve Story, i tants d'altres que no deixen de poblar l'imaginari de la societat Occidental actual, assedegada de justiciers amb superpoders. També podríem assenyalar una sèrie televisiva de gran èxit,
Outlander, dirigida per Ronald D. Moore i basada en una novel·la de Diana Gabaldon que s’inspira en la història d'Escòcia. Al centre hi trobem una història d'amor que supera el Temps entre, de nou, un guerrer valerós, ingenu en el sentit de pur (a més a més orfe, com Tristany), i una princesa en versió moderna —la bruixeria d'Isolda s'ha convertit en l'expertesa d'una infermera de la primera Guerra Mundial—, una relació marcada també per l'adulteri, ja que Isolda, alies Claire Fraser, està casada.
Pel que fa a la geografia de la llegenda tradicional de Tristany i Isolda, que es caracteritza per donar tot el protagonisme a l'amor, es troba més al Sud, entre l'abrupta i plujosa Cornualles, on viu el rei Marc, i l’illa d’Irlanda, d'on és originària la família reial d'Isolda. Riba anomena aquesta raça «apassionada», però també amant de la superstició i el misteri: bruixes, nans mal geniüts, beuratges, monstres, la fantasia hi troba un terreny fèrtil. Enmig d'aquest context inestable, la roca més ferma és precisament la que uneix Tristany i Isolda, un amor indestructible en virtut d'un beuratge. Són responsables els dos amants dels seus sentiments socialment reprovables? En la versió romàntica de Wagner la cosa no està tan clara, tal com assenyala Gener. El primer encontre sembla afavorit pel destí: Tristany, ferit després d’haver lluitat contra Morold, puja a la barca que l'arrossega precisament a Irlanda, on el recull la princesa Isolda. Aquesta, sense saber qui és el cavaller —Morold és parent seu—, el guareix de les seves. En aquest context de desconeixement d'identitats i de feblesa del cavaller, els dos joves es miren aleshores als ulls i l'espurna salta molt abans de consumir qualsevol beuratge. Isolda no se'n sap avenir que Tristany la vingui a cercar després, no per casar-se amb ella, que seria el més lògic, sinó per casar-la amb el seu senyor, el rei Marc de Cornualla. Per tant, en aquesta interpretació que Wagner va aprofundir, la falta no és tant dels amants, sinó d'una societat que empeny l'heroi a prioritzar el deure envers el seu senyor abans que cercar la pròpia felicitat. El beuratge, això sí, els dona força per actuar i per lluitar pel seu amor, que es veu del tot natural i lògic als ulls del poble. La naturalesa mateixa sembla desitjar-lo i els acull i protegeix. Com si la justícia divina, emparada per una naturalesa còmplice, s'imposés sobre l’ordre social desviat dels homes.
La versió més estesa i endreçada de Bédier comença amb la presa de paraula d'un narrador anònim que proposa al lector sentir "un bell conte d'amor i de mort", el de Tristany i Isolda, la reina, que "s'amaren, després ne moriren un mateix dia, ell per ella, ella per ell". En canvi, la versió que ara ha confegit Lola Badia comença amb el relat de Béroul que, al seu torn, comença
in media res. En efecte, ens situa amb els fets ja acomplerts d'una història d'amor passional en marxa entre els dos joves, que fan tota mena de tripijocs per escapar no tant de les sospites d'adulteri del rei Marc, sinó dels seus consellers malvats que esperonen la seva enemistat amb el seu nebot Tristany, denunciant que s'entén amb la seva esposa Isolda.
El relat de Béroul, d'un to marcadament hiperbòlic, accentua la picaresca i la dimensió còmica de la situació. Aquí trobem la famosa escena del pi que Wagner va sobredimensionar, una trobada que serveix aquí els dos amants per enredar encara més Marc, negant-se mútuament qualsevol relació, conscients que el rei els està escoltant d'amagat. Béroul relata l'escena també del parany que prepara un nan, i que consisteix en posar farina al terra perquè, quan Tristany visiti Isolda a la cambra reial, quedin les empremtes delatores de l’adulteri. Doncs bé, Tristany fa un salt volant per damunt la farina i l’esquiva, però, en canvi, té una ferida a la cama que ho deixa tot tacat de sang. Malgrat que el capturen i l'empresonen, aconsegueix escapar saltant per una finestra, i després rescatar Isolda, que estava en possessió dels llebrosos com a càstig del rei. En definitiva, es tracta d'una versió poc versemblant, que converteix els personatges de psicologia plana i moralitat dubtosa, ja que menteixen obertament sense que, per compensació, hi hagi una lloança d'aquest amor terrible que els rossega per dins, convertint-los en titelles del seu propi destí. Badia explica que els prop de quatre mil cinc-cents versos del poema de Béroul, que ha hagut de "desfer" per adequar-se als hàbits actuals de lectura, són a les "antípodes" de la versió de Bédier propagada per Riba en la seva traducció catalana, així com també de Wagner, o encara de la visió que en va oferir Denis Rougemont en el seu assaig
L'amour et l'Occident, publicat els anys trenta del segle XX, que va posar com a origen de la imatge de l'amor passió, la
fina amor dels trobadors.
Aquest estil "trobadoresc" —com senyala Badia— del relat de Béroul, tira per terra, doncs, una construcció al voltant d'aquesta història d'amor boig, mostrant un costat lleuger i vodevilesc que pot arribar a sobtar al lector d’avui. "Segurament, el lector del segle XXI no s'espera que s'hi defensi l'adulteri sense gaires inhibicions", assenyala Badia reblant el clau. En efecte, en les versions romàntiques, el dilema es produeix precisament per la contradicció entre el deure (no ser infidel) i els sentiments (apassionats d'amor) per la persona equivocada i que el beuratge justificaria sense posar en dubte la moral, i encara pitjor, el desig dels dos amants. Tot aquest aspecte més psicològic es troba totalment absent en aquesta versió, que per això sembla més diguem-ne infantil, o que es queda amb l'anècdota dels dos amants caricaturitzats fent tota mena de tripijocs per no ser enxampats
in fraganti. Finalment, resulta curiós el fet que el relat conté fins i tot un joc metaliterari, ja que s'hi afirma que "la versió de Béroul" —és a dir, com si l'autor fos un altre i no Béroul mateix— és la fiable perquè la recorda bé, mentre que les altres “estan equivocades”. Una nova mostra, doncs, de fins a quin punt la història s'havia estirat com un xiclet donant lloc a tota mena de lectures.
La segona part recupera el relat de Bédier i serveix, mitjançant un analepsi, per explicar la història del beuratge, el vi enverinat, donant així un context a la relació tèrbola de Tristany i Isolda.
Pel que fa a la tercera part, la que correspon a la recuperada de Tomàs d'Anglaterra, contemporani de Béroul, ha requerit un veritable treball d'orfebreria: vuit fragments extrets de cinc manuscrits sobre els quals es va basar Bédier per redactar la seva versió canònica. En tot cas, ve a enllaçar temporalment amb la de Béroul, atès que se centra en el passatge en què els dos enamorats s'han de separar i viuen l'amargor de l'enyorança de l'altra. Tristany s'ha hagut de casar amb una dona que no estima, i Isolda ha de complir a contracor amb les funcions maritals amb el rei Marc. Segurament és dels capítols més intensos d'aquest amor contrariat perquè posa de manifest una contradicció: la presència de l'ésser estimat absent, que sembla ocupar més espai en l'esperit dels amants que quan hi són perquè, com diria Proust, la imaginació pren volada, superant la realitat mateixa. L'ésser estimat ja no és més que pura projecció, un ésser de quimera molt més gran que la seva còpia real. Però, vaja, això ho analitza Proust. Aquí ens trobem amb l’anhel i el malviure dels dos amants que comencen a dubtar de la fidelitat de l’altre a la distància, submergits en una ignorància total del que viu l’altre.
Badia destaca el contrast que es produeix a nivell narratiu, ja que Tomàs d'Anglaterra, fent mostra en això d'una gran modernitat —en la història literatura francesa no s'atribueix el gran avenç de l'anàlisi psicològic dels personatges fins a
La princesse de Clèves de Madame de Lafayette el segle XVII— s'endinsa pels viaranys de la psique i els sentiments dels seus personatges. En aquest sentit es fa palès el trencament pel que fa a la veu dels personatges, sobretot la de Tristany que sentim exposar amb una gravetat que contrasta amb les seves gestes pintoresques de la primera part. Al mateix temps, serveix per humanitzar aquests personatges i conèixer els seus temors i esperances. A nivell narratiu, sorprèn els diàlegs que manté amb ell mateix en el qual obre el seu cor. Bàsicament tem que la seva "amiga" renunciï a ell i s'acomodi a la seva vida marital amb el rei Marc amb qui, s'imagina, manté relacions sexuals freqüents. Es troba, així, en desavantatge i decideix casar-se per girar full i refer la seva vida, i ho farà amb una altra dama triada per compartir el mateix nom que la seva estimada: Isolda. "Tristany està molt angoixat perquè no sap què fer amb el seu amor", escriu el narrador, "el turmenta un conflicte molt gran". Així mateix, inclou força reflexions sobre la "natura humana", de manera que la història de Tristany i Isolda, en Tomàs, pren la dimensió d'exemplar i d’atemporal. Malgrat el fet d'explicitar massa alguns passatges, el relat de Tomàs té un calat més profund i, per tant, connecta força més amb la sensibilitat actual. D'altra banda, el fet que el narrador no sigui omniscient, sinó que de vegades s'expressi en primera persona, ens recorda que eren
lais pensats per ser dits, i no tant per ser llegits individualment.
En conjunt,
L’aventura de Tristany i Isolda recupera el bo i millor d’aquesta història tràgica amb un català gens arcaïtzant que Badia ha triat per apropar la història als lectors actuals, sense renunciar a alguns elements que li donen una pàtina antiga. A més, l'edició d'aquest nou Tristany s'acompanya de comptades notes a peu de pàgina que ofereixen les claus de comprensió d'aquest univers medieval tan allunyat, en una edició de més de tres-centes pàgines que es clou per un estudi rigorós de Badia. Una edició collage, cert, però que mostra una coherència interna ben travada i revela al mateix temps el cresol de fonts que batega rere la llegenda de Tristany i Isolda... Si ens preguntem si queden amors així (de delirants), paga la pena referir-nos al llibre d’Elisabet Riera que actualitza l'amor trobadoresc versió 2.0. a
Una vegada va ser estiu la nit sencera (Males Herbes, 2023), amb l’afegit que segueix el rastre fugitiu de la trobairitz medieval Alba de Peralada.
Podeu adquirir el número 532 de L'Avenç
aquí i també subscriure-us a la revista aquí.
