Entre mons

En el primer llibre que vaig escriure, Joseph Conrad and the Fiction of Autobiography (‘Joseph Conrad i la ficció de l’autobiografia’), publicat ara fa més de trenta anys, i després en l’assaig «Reflections on Exile» (‘Meditacions sobre l’exili’), publicat el 1984, faig servir Conrad com a exemple d’algú la vida i obra del qual il·lustren la fortuna del nòmada que es converteix en un escriptor de prestigi en la seva segona llengua, però que mai no arriba a desfer-se del tot del sentiment de distanciament de la seva nova —i en el cas de Conrad, força especial— admirada llar. Els amics de Conrad sempre deien que el novel·lista estava molt content amb la idea de ser anglès, tot i que mai perdé el seu fort accent polonès i el mal humor que el caracteritzava i que a alguns els semblava que feia poc anglès. Tanmateix, en el moment que un s’endinsa en l’escriptura de Conrad, l’aura de dislocació, inestabilitat i estranyesa és indiscutible. Ningú no ha estat capaç de representar com ell la fortuna de la pèrdua i la desorientació, i ningú no ha estat tan irònic pel que fa als esforços d’intentar reemplaçar la condició d’estranger amb tot d’arranjaments i comoditats que, invariablement, acaben conduint a més i més paranys —és el cas del senyor Jim quan intenta recomençar la vida a la seva petita illa. Marlow s’endinsa en el cor de les tenebres i descobreix que Kurtz no només hi ha arribat abans que ell, sinó que, a més, és incapaç de dir-li tota la veritat; en conseqüència, Marlow no pot ser tan precís com li agradaria a l’hora de narrar la seva pròpia experiència i acaba per fer aproximacions i, fins i tot, dir mentides —mentides de les quals tant ell com els seus oients semblen força conscients.

No ha estat fins després de la seva mort que la crítica ha intentat reconstruir al que s’ha referit com a l’origen polonès de Conrad, les traces del qual són gairebé inexistents en la seva ficció. Arribar a comprendre el significat evasiu de la seva escriptura no és gens fàcil; fins i tot després d’haver aplegat força informació sobre la vida polonesa de l’autor a través dels testimonis d’amics i familiars, no sembla que puguem fer-nos càrrec veritablement de les sensacions d’inquietud i malestar que franquegen la seva obra. Al final, ens adonem que l’obra de Conrad la constitueixen l’experiència de l’exili i d’un sentiment d’alienació irremissible. Tant fa la claredat amb què Conrad sigui capaç d’expressar una cosa, el resultat mai no és per a ell més que una aproximació a allò que realment volia dir, i sempre arriba massa tard, sempre passat el moment en què haver-ho dit hauria pogut resultar profitós. Amy Foster, la més cruenta de les seves històries, narra la desventura d’un jove de l’est d’Europa que, de camí cap a Amèrica, naufraga a la costa anglesa i acaba convertint-se en el marit d’Amy Foster, una minyona afectuosa però taciturna. El jove roman un estranger, mai no aprèn la llengua, i fins i tot després de tenir una criatura amb l’Amy, no aconsegueix sentir-se part de la família que ha creat amb ella. Quan es troba a les portes de la mort, delirant, el jove barboteja en la seva llengua materna, estranya per a la dona, que li arrabassa el fill i l’abandona condemnant-lo a passar el turment final en solitud. Com tantes de les ficcions de Conrad, la història la narra una figura compassiva, un metge que coneix la parella però que no pot redimir el jove del seu aïllament, per bé que Conrad fa que el lector senti que el narrador, potser, sí que podria haver-ho aconseguit. És difícil llegir Amy Foster sense conjecturar que Conrad temia una mort similar, una mort inconsolable i solitària barbotejant en una llengua que ningú no podria entendre.

La primera cosa que hem de tenir en consideració és la pèrdua de la llar i de la llengua en aquest nou entorn, una pèrdua que Conrad retrata, amb severitat, com a irreversible, implacablement angoixosa, cruenta, intractable, i necessàriament aflictiva —motiu pel qual m’he trobat, amb el pas dels anys, llegint Conrad i escrivint sobre la seva obra com un cantus firmus, una línia de baix constant de moltes de les coses que he experimentat. Durant anys vaig estar fent voltes als mateixos temes a la feina, però sempre a través de l’escriptura d’altres. No va ser fins a la tardor del 1991, quan un diagnòstic mèdic em va revelar, de cop, la mortalitat de la qual hauria d’haver estat conscient abans, que em vaig trobar intentant donar sentit a la meva vida, el final de la qual semblava acostar-se perillosament. Uns mesos més tard, encara intentant as-similar la meva nova condició, em vaig trobar escrivint una llarga carta a la meva mare, que feia gairebé dos anys que era morta, en què li explicava els esdeveniments recents de la meva vida; aquesta carta fou el principi d’un intent, tardà, d’imposar una narrativa a una vida que havia deixat que anés passant desorganitzada, disseminada, descentrada. Havia fet una carrera prou decent a la universitat, havia escrit bastant, havia adquirit una reputació poc envejable (que m’havia conferit el sobrenom «el professor del terror») pels meus escrits, conferències i activisme relatiu a Palestina i, en general, a temes relacionats amb l’Orient Mitjà, l’islam, i assumptes antiimperialistes; però rarament m’havia aturat a pensar en tot com a conjunt. Havia estat un treballador compulsiu, no m’agradaven les vacances i gairebé mai no en feia, i feia el que feia sense preocupar-me gaire (o gens) de coses com el bloqueig creatiu, la depressió, o quedar-me sense idees.

En aquell moment, em vaig trobar aturat de sobte, amb una mica de temps, tot i que tampoc gaire, per reflexionar sobre una vida les excentricitats de la qual havia acceptat com un axioma més de la natura. Un altre cop em vaig adonar que Conrad ja ho havia viscut, això —tot i que Conrad havia estat un europeu que havia deixat la terra natal, Polònia, i s’havia convertit en un anglès, o sigui que, en el seu cas, el moviment havia tingut lloc, si fa no fa, dins del mateix món. Jo, en canvi, havia nascut a Jerusalem, on havia passat la major part dels anys d’estudi, i després del 1948, quan tots els membres de la meva família es convertiren en refugiats, havia anat a parar a Egipte. No obstant, els primers anys de formació els havia passat en escoles colonials d’elit, escoles públiques angleses dissenyades pels anglesos que tenien l’objectiu d’educar una generació d’àrabs que tingués vincles naturals amb la Gran Bretanya. A l’última que vaig anar abans de marxar de l’Orient Mitjà per anar als Estats Units va ser la Victoria College al Caire, una escola creada, bàsicament, per educar els àrabs i llevantins de la classe dominant que haurien de fer-se amb el control quan marxessin els britànics. Els meus contemporanis incloïen el rei Hussein de Jordània, molts nois jordans, egipcis, sirians i saudites que acabarien convertint-se en ministres, primers ministres i homes de negocis importants, i també figures glamuroses com Michel Shalhoub, director de l’escola i capità dels abusadors quan jo era un noi relativament jove, i a qui tothom ha vist en pantalla i coneix amb el nom d’Omar Sharif.

En el moment que et converties en estudiant del VC rebies un manual, un seguit de normes que governaven cada petit aspecte de la vida escolar —el tipus d’uniforme que havies de dur, l’equip necessari per a les activitats esportives, les dates de les vacances escolars, els horaris dels autobusos, etc. Ara bé, la regla número u de l’escola, blasonada a la primera pàgina del manual, era: «L’anglès és la llengua de l’escola; els estudiants a qui se senti parlar en una altra llengua rebran un càstig». Malgrat que cap dels estudiants tenia l’anglès com a llengua nativa. Mentre que els mestres eren tots britànics, nosaltres érem un grup heterogeni d’àrabs de procedència diversa: armenis, grecs, italians, jueus i turcs, cadascun amb una llengua materna que l’escola havia prohibit explícitament. De tota manera, tots, o gairebé tots, parlàvem àrab —molts parlaven àrab i francès— i, per tant, podíem refugiar-nos en una llengua comuna que desafiava el que percebíem com una restricció injusta i colonial. El poder imperial britànic s’acostava a la seva fi de manera imminent després de la Segona Guerra Mundial, i aquest fet no se’ns escapava, tot i que tampoc no recordo cap estudiant de la meva generació que hagués estat capaç de formular una proclama tan definida com aquesta.

Per a mi, hi havia una complicació afegida en el fet que, tot i que els meus pares eren palestins —la meva mare de Natzaret, el meu pare de Jerusalem—, el meu pare havia adquirit la nacionalitat estatunidenca durant la Primera Guerra Mundial quan havia servit a les Forces Expedicionàries Estatunidenques (American Expeditionary Forces) sota el control de Pershing a França. Inicialment, havia marxat de Palestina, en aquell moment una província otomana, el 1911, quan tenia setze anys, per evitar ser reclutat per lluitar a Bulgària. Va anar als Estats Units on va estudiar i treballar durant uns anys, i llavors va tornar a Palestina el 1919 per fer negocis amb el seu cosí. A més a més, amb un cognom antonomàsticament àrab com Said, estranyament connectat amb un nom britànic (la meva mare admirava molt el príncep de Gal·les el 1935, l’any que jo vaig néixer), jo era un estudiant incòmodament anòmal durant els primers anys a l’escola: un palestí que anava a l’escola a Egipte, amb un nom anglès, un passaport americà, i res semblant a una identitat definida. Encara més, l’àrab, la meva llengua materna, i l’anglès, la llengua dels meus estudis, han estat per a mi sempre indissolubles: mai no he sabut determinar quina és la meva primera llengua, i mai no n’he sentit cap com a pròpia; tot i que somio en totes dues indistintament. Cada cop que dic una frase en anglès, em trobo a mi mateix repetint-la per dins en àrab, i viceversa.

Tot això m’ocupava el cap els mesos posteriors al diagnòstic que em va revelar la necessitat de pensar en coses importants. Però ho vaig fer d’una manera que m’era característica. Com a autor del llibre Beginnings (‘Començaments’), em vaig trobar rememorant els anys de la meva joventut a Jerusalem, al Caire i a Dhour Choueir, poble libanès que jo odiava, però on el meu pare ens havia portat, durant anys, a estiuejar. Em vaig trobar revivint els dilemes narratius de la meva joventut, els meus dubtes, i la sensació d’estar sempre fora de lloc, on no toca, en un lloc que se m’esmunyia cada cop que intentava descriure’l o definir-lo. Per què —recordo preguntar-me— no havia pogut tenir un context senzill, haver estat completament egipci, o completament qualsevol cosa, i no haver-me hagut d’enfrontar dia rere dia a la inclemència d’unes preguntes que em duien a paraules l’origen de les quals semblava sempre dubtós? El rovell de l’ou de la meva situació, cosa que el temps no ha fet més que accentuar, ha estat sempre la relació conflictiva entre l’anglès i l’àrab, relació a què Conrad no s’havia hagut d’enfrontar ja que la seva transició del polonès a l’anglès, a través del francès, havia tingut lloc íntegrament dins dels confins d’Europa. Tota la meva educació havia estat anglocèntrica, i per tant, el meu coneixement sobre la història i la geografia britàniques i, fins i tot, índies (assignatures obligatòries), era molt superior al meu coneixement sobre la història i la geografia del món àrab. No obstant, tot i que m’havien educat perquè pensés com un alumne anglès, també m’havien educat amb el propòsit que entengués que era un estranger, un Altre No-Europeu, educat pels meus superiors perquè fos conscient de la meva posició i no aspirés a ser britànic. La línia que ens separava a Nosaltres d’Ells era lingüística, cultural, racial i ètnica. No em feia les coses gens fàcils el fet d’haver nascut, d’haver estat batejat i d’haver fet la confirmació a l’església anglicana; els himnes bèl·lics com Onward Christian Soldiers (‘Endavant, soldats cristians’) i From Greenland’s Icy Mountains (‘Des de les muntanyes glaçades de Groenlàndia’) eren càntics habituals en les cerimònies d’aquesta església, i això em situava, de fet, en el rol de l’agressor i l’agredit simultàniament. Ser wog  [‘moro’] i anglicà alhora era trobar-se en un estat de guerra civil permanent.

L’estiu del 1951 em van expulsar del Victoria College per causar problemes, cosa que volia dir, en realitat, que se’m veia més i era més fàcil enxampar-me que als altres nois en les escaramusses que tenien lloc diàriament a l’escola entre el senyor Griffith, el senyor Hill, el senyor Lowe, el senyor Brown, el senyor Maundrell, el senyor Gatley i tota la resta de professors britànics, d’una banda, i nosaltres, els alumnes de l’escola, de l’altra. Tots érem, a més, conscients de manera subliminar que el vell ordre àrab s’estava desintegrant: Palestina havia caigut, Egipte trontollava sota la corrupció massiva del rei Faruk i la seva cort (la revolució que portaria Gamal Abdel Nasser i els seus Oficials Lliures al poder tindria lloc el juliol del 1952), Síria estava travessant un període convulsiu de cops d’estat militars, a l’Iran, on el xa estava casat en aquell moment amb la germana del rei Faruk, la primera crisi important havia començat el 1951, etc. Les perspectives de futur per a persones desarrelades com nosaltres eren tan incertes que el meu pare va decidir que seria millor en-viar-me tan lluny com fos possible, cosa que a la pràctica va voler dir que m’enviava a una escola austera i puritana a l’extrem nord-oest de Massachusetts.

Aquell dia de setembre del 1951 quan la meva mare i el meu pare em van deixar a les portes de l’escola i llavors, immediatament, van fer via cap a l’Orient Mitjà va ser, possiblement, el dia més trist de la meva vida. No només l’atmosfera que envoltava l’escola era una cosa implacable i explícitament moralista, sinó que jo era, perceptiblement, l’únic noi que no era americà de naixement, que no parlava amb l’accent que tocava, i que no havia crescut envoltat de beisbol, bàsquet i futbol americà. Per primer cop em vaig veure privat de l’entorn lingüístic del qual havia depès com a alternativa a les observa-cions hostils dels anglosaxons que parlaven una llengua que no era la meva i que no tenien miraments a l’hora de manifestar que consideraven que la meva raça era inferior, o que, d’alguna manera, la reprovaven. Tot aquell qui hagi hagut de conviure amb els obstacles quotidians que suposa una rutina colonial sap de què parlo. Una de les primeres coses que vaig fer va ser buscar un professor d’origen egipci de qui sabia el nom gràcies a un amic de la família que vivia al Caire. «Parla amb en Ned», m’havia dit el nostre amic, «i immediatament et farà sentir com a casa». Una tarda lluminosa de dissabte em vaig arrossegar fins a casa d’en Ned, em vaig presentar a l’home escardalenc que era l’entrenador de tenis, i li vaig dir que el Freddie Maalouf, del Caire, m’havia dit que el busqués. «Ah, sí», em va contestar fredament l’entrenador, «el Freddie». Jo immediatament vaig canviar a l’àrab, però en Ned va aixecar el braç i em va interrompre. «No, germà, res d’àrab aquí. Vaig deixar tot això enrere quan vaig venir a Amèrica». I això va ser tot.

Com que m’havien format adequadament al Victoria College, ho vaig fer prou bé a l’internat de Massachussetts, on vaig aconseguir la primera o segona posició en una classe d’uns cent seixanta alumnes. Tanmateix, van considerar que era deficient en termes de moral, com si hi hagués alguna cosa misteriosa en mi que no acabés d’anar a l’hora. Quan em vaig graduar, per exemple, el títol de valedictorian o salutatorian se’m va negar perquè no era apte per a tal honor —un judici moral que m’ha estat difícil entendre i perdonar. Tot i que vaig tornar a l’Orient Mitjà durant les vacances (la meva família encara hi vivia, el 1963 es van traslladar d’Egipte al Líban), em vaig trobar convertint-me en algú completament occidental; tant a la universitat com a l’escola de postgrau vaig estudiar literatura, música i filosofia, però res no tenia cap mena de relació amb la meva tradició pròpia. Als anys cinquanta i el principi dels seixanta, els estudiants del món àrab eren, gairebé sense excepcions, científics, metges i enginyers, o especialistes en l’Orient Mitjà; la majoria es graduaven en universitats com Princeton i Harvard i després tornaven als seus països on es convertien en professors d’universitat. Jo no m’hi assemblava gaire, a ells, i això va exacerbar encara més la distància que em separava de la meva llengua i dels meus orígens. En el moment que vaig venir a Nova York a ensenyar a la Universitat Colúmbia la tardor del 1961, se’m percebia com una persona amb uns orígens àrabs que resultaven exòtics però que eren, en el fons, irrellevants —de fet, recordo que els meus col·legues trobaven més fàcil evitar el terme «àrab», i evidentment, evitar el terme «palestí», i s’inclinaven a favor del terme vague de Middle Eastern, que no ofenia ningú. Un amic que ja ensenyava a Colúmbia quan jo hi vaig arribar, després em va dir que, quan m’havien contractat, m’havien presentat al departament com un jueu alexandrí! Recordo sentir-me acceptat, fins i tot galantejat, per col·legues veterans de Colúmbia que, amb un parell d’excepcions, em consideraven un acadèmic prometedor, fins i tot molt prometedor, de la ‘nostra’ cultura. Com que no hi havia cap mena d’activitat política entorn del món àrab, els meus interessos com a docent i com a investigador, que s’ajustaven prou bé al cànon tot i que fossin lleugerament heterodoxos, em mantenien dins dels confins de la decència.

El gran canvi arribà amb la guerra àrab--israeliana del 1967, que va coincidir amb un període d’intens activisme polític al campus en relació amb la defensa dels drets humans i la guerra del Vietnam. Naturalment, em vaig involucrar en totes dues causes, però per a mi, a més, hi havia la dificultat d’intentar dirigir l’atenció també cap a la causa palestina. Després de la derrota dels àrabs, va haver-hi un renaixement fervorós del nacionalisme palestí, que s’articulava entorn del moviment de resistència establert sobretot a Jordània i als nous territoris ocupats. Molts amics i membres de la meva família s’havien adherit al moviment, i quan vaig visitar Jordània els anys 1968, 69 i 70, em vaig trobar envoltat de contemporanis que pensaven de la mateixa manera. Als Estats Units, en canvi, la meva ideologia provocava rebuig —amb l’excepció notable d’alguns activistes antiguerra i de defensors de Martin Luther King. Per primer cop, em vaig sentir genuïnament dividit entre les noves i diligents pressions dels meus orígens i la meva llengua, i uns Estats Units que menyspreaven, i, de fet, calumniaven, allò que jo tenia a dir sobre la lluita per la justícia per Palestina —el meu posicionament el titllaven d’antisemita i gairebé nazi.

El 1972 em vaig prendre un any sabàtic i vaig aprofitar l’avinentesa per passar un any a Beirut, on vaig dedicar gairebé tot el meu temps a estudiar filologia i literatura aràbigues, cosa que no havia fet mai, o mai de manera comparable, a causa del sentiment que havia permès que la disparitat entre la meva identitat adquirida i la cultura en què havia nascut, i de la qual havia estat arrencat, es fes massa gran. Dit d’una altra manera, tenia una necessitat tant existencial com política de reunir els meus dos jos en harmonia, ja que el debat sobre el que s’havia arribat a anomenar «l’Orient Mitjà» havia metamorfosejat en un debat entre israelites i palestins, un debat al qual, bastant irònicament, em vaig veure arrossegat tant pel meu estatus d’acadèmic i intel·lectual americà com per l’accident del meu naixement. Cap a la meitat de la dècada dels setanta, em trobava en la gloriosa però gens envejable posició de parlar per a dos sectors radicalment oposats, un occidental, l’altre àrab.

Fins allà on m’arriba la memòria, sempre m’havia mantingut fora del paraigua que aixoplugava i emparava els meus contemporanis. Si això es devia al fet que era genuïnament diferent —objectivament, un estranger—, o si es devia al meu temperament solitari, no ho sé, però la qüestió és que tot i que cedia davant de tota mena de rutines institucionals perquè sentia que havia de fer-ho, hi havia alguna cosa privada en mi que s’hi resistia. No sé què és el que em va fer reprimir, però fins i tot quan em sentia miserablement sol i desconnectat dels altres, m’aferrava a aquest distanciament íntim amb força. Pot ser que sentís enveja dels amics que tenien com a pròpia una llengua o altra, o d’aquells que havien viscut al mateix lloc tota la vida, o d’aquells que havien triomfat de maneres àmpliament acceptades, o d’aquells que realment hi pertanyien, però no recordo haver pensat mai que res de tot això fos possible per a mi. No és que em considerés especial, més aviat és que no encaixava en les situacions en què em trobava i que aquest estat de les coses no em desagradava tant per no acceptar-lo. A més, sempre m’he sentit atret pels autodidactes tossuts, per diferents tipus d’inadaptats intel·lectuals. En part, era la imprudència de les seves peculiars perspectives el que em feia sentir atret per escriptors i artistes com Conrad, Vico, Adorno, Swift, Adonis, Hopkins, Auerbach, Glenn Gould, l’estil dels quals, o la manera de pensar dels quals, era fortament individualista i es resistia a la imitació; pels quals el mode d’expressió, fos la música o les paraules, estava excèntricament carregat, molt sobretreballat —era autoconscient en extrem. El que m’impressionava no era el simple fet que fossin capaços d’autoinventar-se, sinó que aquesta empresa se situava deliberadament i meticulosa dintre d’una història general que ells havien excavat ab origine.

Havent-me permès a mi mateix assumir gradualment la veu professional d’un acadèmic americà com a mitjà per sufocar el meu passat difícil i inassumible, vaig començar a pensar i escriure contrapuntísticament, fent col·laborar, i alhora enfrontant, les dues meitats discordants de la meva experiència. Aquesta tendència va començar a prendre forma després del 1967, i tot i que era difícil, també era emocionant. El que va propulsar el canvi inicial en la meva consciència de mi mateix, i en el llenguatge que feia servir, va ser adonar-me que, en haver-me adaptat a les exigències del país gresol que eren els Estats Units, havia acceptat també, descuidadament, el principi d’anul·lació de què parla Adorno, molt perceptivament, a Minima Moralia:

Com és sabut, la vida prèvia de l’emigrant queda anul·lada. Si abans era l’ordre de crida i cerca, avui és l’experiència intel·lectual que es declara intransferible i, en el pitjor dels casos, d’una espècie diferent. El que no es pot reïficar, el que no es pot comptar i mesurar, queda descartat. Per si no n’hi ha prou amb això, però, la reïficació mateixa s’estén al seu contrari, a la vida que no es pot actualitzar de manera immediata, al que només perdura com una idea o com un record. Per a això s’han inventat una rúbrica pròpia: el «rerefons», que apareix com a apèndix al final dels qüestionaris, després del sexe, l’edat i la professió.
Així arrosseguen la vida deteriorada a l’automòbil triomfant dels estadístics units. El passat ja no està a recer del present, que, recordant-lo, el torna a consagrar en l’oblit. (Les traduccions procedeixen de Theodor W. Adorno, Minima moralia, trad. de Joan Ferrarons i Llagostera, Arcàdia, 2024.)

Tant la meva família com jo, la catàstrofe del 1948 (llavors jo tenia dotze anys) la vam viure de manera apolítica. Durant més de vint anys després de la despossessió i l’expulsió de les seves cases i del seu territori, la majoria de palestins van haver de viure com a refugiats, assimilant no el seu passat, que ja no existia —havia quedat anul·lat—, sinó el seu present. No pretenc, en cap cas, suggerir que la meva vida com a estudiant que aprenia i interioritzava una llengua que m’ha permès viure als Estats Units com a ciutadà de ple dret comportava res comparat al patiment d’aquella primera generació de refugiats palestins que van acabar escampats arreu del món àrab, a països on lleis insultants els feien impossible naturalitzar-se, treballar, viatjar, i els obligaven a registrar-se i reregistrar-se cada mes amb la policia. Més encara, molts d’ells es van veure obligats a viure en camps deplorables com el Sabra o el Xatila a Beirut, on es produirien massacres trenta-quatre anys més tard. El que jo vaig viure, però, va ser l’esborrament de la història d’un poble mentre tothom al meu voltant celebrava la victòria d’Israel, la seva «terrible espasa veloç», en les paraules elogioses de Barbara Tuchman, a costa de les vides dels habitants originaris de Palestina, que ara es veien obligats a demostrar un cop i un altre que havien existit. «No existeixen els palestins», va dir Golda Meir el 1969, afirmació que em va provocar la necessitat —una mica absurda—, a mi i a molts altres, de refutar-la, de començar a articular una història de pèrdua i despossessió que s’havia d’extirpar, minut a minut, paraula per paraula, centímetre a centímetre, de la història real de l’establiment de l’estat d’Israel, la seva existència i les seves gestes. Jo estava treballant en un element gairebé íntegrament negatiu, la no-existència, la no-història, que d’alguna manera jo havia d’aconseguir visibilitzar malgrat les obstruccions, les distorsions i el negacionisme.

Això em va dur, inevitablement, a reconsiderar les nocions de l’escriptura i del llenguatge, nocions que fins al moment havia considerat animades pel text o tema en qüestió —la història de la novel·la, per exemple, o la idea de la narració com a tema en la literatura de ficció. El que em preocupava ara era com es constitueix un tema, com es pot crear un llenguatge; l’escriptura com a construcció de realitats que serveixen, instrumentalment, un propòsit o un altre. Parlem del món del poder i les representacions, un món afaiçonat a partir d’una sèrie de decisions dels escriptors, els polítics, els filòsofs, preses amb la intenció de suggerir o embastar una realitat alhora que n’esborra d’altres. El meu primer intent en aquesta línia va ser un assaig breu que vaig escriure el 1968 intitulat The Arab Portrayed (‘L’àrab retratat’) en què descrivia la imatge distorsionada que tant els mitjans de comunicació com part de l’acadèmia havien construït de l’individu àrab per tal d’evitar qualsevol mena de discussió entorn de la història i l’experiència dels àrabs de la manera com realment les havíem viscut. També vaig escriure un estudi més llarg sobre la narrativa de ficció aràbiga posterior al 1948 en què considerava les qualitats fragmentàries i d’estrenyiment de la línia narrativa.

Durant la dècada dels setanta vaig impartir els meus cursos sobre literatura europea i americana a Colúmbia i arreu, i de mica en mica vaig anar introduint els mons polítics i discursius de l’Orient Mitjà i de la política internacional. Paga la pena mencionar que durant els quaranta anys que he estat ensenyant, mai no he ensenyat res fora del cànon occidental, i per descomptat, res relacionat amb l’Orient Mitjà. Fa temps que tinc l’ambició d’impartir un curs sobre literatura aràbiga moderna, però encara no he trobat la manera de fer-ho, i fa trenta anys que imagino un seminari sobre Vico i Ibn Khaldun, el gran historiador i filòsof històric, respectivament, del segle XIV. Tanmateix, la meva concepció de mi mateix com a professor de literatura occidental ha fet que aquesta altra part de la meva activitat resti fora dels límits de l’aula. Ironic-ally (‘irònic--aliadament’), el fet que seguís escrivint i donant classes sobre literatura occidental va donar una excusa als patrocinadors i amfitrions de les cerimònies universitàries a què em convidaven per ignorar la meva vergonyosa activitat política i preguntar-me, exclusivament, sobre temes literaris. Hi va haver qui va parlar sobre la meva lluita en nom de «la meva gent», sense mencionar en cap moment qui eren aquesta gent. «Palestina» era encara un terme que calia evitar.

Fins i tot dins del món àrab, Palestina m’ha fet guanyar un mal nom. Quan la Lliga de Defensa Jueva em va titllar de nazi el 1985, em van calar foc a l’oficina que tenia a la universitat i tant la meva família com jo vam rebre incomptables amenaces de mort, però quan Anwar al-Sadat i Yasser Arafat em van nomenar representant de Palestina per a les negociacions de pau (sense consultar-m’ho) i a mi em va resultar impossible sortir del meu apartament, tan vigorosa va ser l’allau mediàtica, que em vaig convertir en objecte d’una hostilitat extrema per part de l’esquerra nacionalista perquè em consideraven massa liberal en la qüestió palestina i en la meva defensa de la coexistència entre jueus israelians i àrabs palestins. M’he mantingut sempre ferm en la meva creença que la via militar no és una opció per cap dels dos bàndols, i que només un procés de reconciliació pacífic, i justícia per a les violències que els palestins han hagut de suportar amb la despossessió i posterior ocupació militar, podria funcionar. També vaig ser molt crític amb l’ús d’eslògans clixés com «lluita armada» i de l’eixelebrament revolucionari que va provocar la mort d’innocents i no va fer res a fi de fer avançar la causa palestina políticament. «L’escenari de la vida privada dona fe de la manera com funciona avui dia», escrigué Adorno. «En realitat, ja no és possible habitar. Els habitatges tradicionals on cresquérem tenen ara quelcom d’insuportable: tot element de confort es paga amb una traïció a l’intel·lecte, tota traça d’escalf es paga amb la comunitat d’interessos enrarida que és la família». Més obstinat, encara, escrigué:

La casa és aigua passada. [...] Davant de tot això el millor que es pot fer és adoptar una actitud reservada, de suspens: menar una vida privada mentre ho exigeixin l’ordre social i les nostres necessitats, però no carregar-la com si encara fos substancial des d’un punt de vista social i adequat des d’un punt de vista individual. «La meva felicitat depèn en part de no ser propietari de cap casa», escrigué Nietzsche a La gaia ciència. Avui dia caldria afegir: la meva moral depèn en part de no trobar-me com a casa a casa meva.

Pel que a mi respecta, he estat incapaç de viure sense comprometre’m, de viure una vida de suspens: no he dubtat a l’hora de declarar la meva afiliació amb una causa extremament impopular. Tanmateix, sempre m’he reservat el dret a ser crític, fins i tot quan ser-ho entrava en conflicte amb la solidaritat o amb el que els altres esperaven en nom de la lleialtat nacional. Es genera una incomoditat evident, gairebé palpable, entorn d’una posició com la meva, espe-cialment a causa de la irreconciliabilitat dels dos bàndols i de les vides que han reclamat.

En relació amb la meva escriptura, la meva intenció ha estat aconseguir una major transparència, alliberar-me de l’argot acadèmic, i no amagar-me darrere d’eufemismes ni circumloquis a l’hora de parlar de temes complicats. He nomenat aquesta veu «mundanitat», terme amb el qual no em refereixo al savoir-faire cansat de l’home de ciutat, sinó més aviat a una actitud intel·ligent i valenta a l’hora d’explorar el món en què vivim. Alguns cognats provinents dels escrits de Vico i Auerbach són els termes «laic» i «laïcisme» aplicats a qüestions terrenals; he trobat en aquestes paraules, que es deriven de la tradició materialista italiana que va de Lucrecius a Gramsci i Lampedusa, una correcció important a la tendència de la tradició idealista italiana a sintetitzar allò antitètic, tendència manifesta en els escrits de Hegel, Marx, Lukács i Habermas. Perquè «terrenal» no només es refereix al món històric fet pels homes i les dones i no per un déu o «geni de la nació» —segons la denominació de Herder—, sinó que, a més, suggereix una base territorial per al meu raonament i llenguatge, procedents d’un intent d’entendre les geografies imaginades dissenyades i després imposades pel poder a terres i pobles llunyans. A Orientalisme i Cultura i imperialisme, i després també als altres cinc o sis llibres explícitament polítics sobre Palestina i el món islàmic que vaig escriure en aquella època, sentia que m’estava dissenyant un jo que revelava a un públic occidental coses que, fins al moment, se li havien amagat o que mai no havia vist discutides. D’aquesta manera, en parlar de l’Orient, per a molts entès simplement com un fet natural, he intentat destapar els motius darrere d’una llarga i geogràficament variada obsessió per un món llunyà i sovint inaccessible que havia ajudat Europa a definir-se en oposició. De manera semblant, creia que Palestina, un territori esborrat en el procés de construcció d’una altra societat, es podia restablir en un acte de resistència política contra la injustícia i l’oblit.

De manera ocasional, advertia que m’havia convertit en una criatura peculiar per a molts, amics inclosos, que havien assumit que ser palestí era sinònim de ser alguna cosa mitològica com un unicorn o una variació estranya d’un ésser humà. Una psicòloga de Boston, especialitzada en resolució de conflictes, i amb qui havia coincidit en diversos seminaris sobre Palestina i Israel, em va trucar un dia des de Greenwich Village i em va preguntar si podia fer-me una visita. Quan va arribar, va entrar, va mirar incrèdula el meu piano —«Ah, que toques el piano», va dir, amb un toc de perplexitat en la veu— i llavors va fer mitja volta i va començar a caminar cap a la porta. Quan li vaig preguntar si li venia de gust fer un te abans de marxar (al capdavall, vaig dir, has vingut de lluny per a una visita tan curta), em va dir que no tenia temps. «Tan sols he vingut per veure com viviu», va dir sense ni una gota d’ironia. En una altra ocasió, un editor en una altra ciutat es va negar a signar-me el contracte fins que hagués anat a dinar amb ell. Quan li vaig preguntar a l’assistent per què era tan important que dinéssim junts, em va contestar que el gran home volia veure com em deseixia a taula. Afortunadament, cap d’aquestes experiències no em va afectar o aturar durant gaire temps; sempre tenia massa pressa per arribar a una classe o complir amb un termini, i bastant deliberadament, evitava fer-me preguntes que poguessin dur-me a enfonsar-me en una depressió. En qualsevol cas, la intifada palestina que esclatà el desembre del 1987 va confirmar la nostra existència com a poble d’una manera tan dramàtica i convincent com qualsevol de les coses que jo havia pogut dir. Al cap de poc, vaig trobar que m’havia convertit en una figura simbòlica —per virtut d’alguns centenars de paraules que havia escrit o algun extracte sonor de deu segons en què declarava sobre «allò que diuen els palestins»— i em vaig decidir a escapar d’aquest rol, especialment tenint en compte les meves discrepàncies amb la direcció de l’OLP de finals dels vuitanta.

No estic segur de si m’hauria de referir a tot això com a perpètua autoinvenció o com a desassossec permanent. En qualsevol cas, fa temps que he après a celebrar-ho. La identitat com a tal és un tema tan avorrit com us pugueu imaginar. No hi ha res d’entrada tan poc interessant com l’autoestudi narcisista que avui en dia es fa passar arreu per polítiques identitàries, estudis ètnics, l’afirmació de les arrels pròpies, orgull cultural, entossudiment nacionalista, etc. Hem de defensar els pobles i les identitats en perill d’extinció, així com els pobles i les identitats que es trobin en situacions de subordinació per ser considerades inferiors, però això és molt diferent d’engrandir un passat inventat per raons del present. Els que som intel·lectuals americans devem al nostre país lluitar contra l’antiintel·lectualisme obscè, l’assetjament, la injustícia i el provin-cialisme que desfiguren la seva carrera com a superpoder. És molt més complicat intentar transformar-se un mateix en una cosa diferent que no pas continuar insistint en les glòries de ser americà en un sentit ideològic. Havent, jo mateix, perdut un país sense cap perspectiva immediata de recuperar-lo, no trobo gaire confort en cultivar un jardí nou, o en buscar cap altra associació a què unir-me. D’Adorno vaig aprendre que la reconciliació sota coacció és covarda i inautèntica: és millor una causa perduda que una de triomfant, és més satisfactòria la sensació d’allò provisional i contingent —com una casa de lloguer, per exemple— que la solidesa permanent del propietari. És per això que els dandis flâneur com Oscar Wilde o Baudelaire em semblen intrínsecament més interessants que els lloadors de virtuts consolidades com Wordsworth o Carlyle.

Durant els últims cinc anys he estat escrivint dues columnes al mes per a la premsa aràbiga, i tot i la meva ideologia extremament antireligiosa, ben sovint trobo que dins del món àrab se’m descriu, elogiosament, com a defensor de l’islam, i que fins i tot alguns dels partits islàmics creuen que hi simpatitzo. Res més lluny de la realitat. De la mateixa manera, no és veritat que mai hagi fet apologia del terrorisme. La qualitat prismàtica de l’escriptura d’aquell que no és partidari, completament, d’una banda ni de l’altra, o d’aquell que no és partisà de cap causa, és difícil de sostenir; però en aquest àmbit també he sabut acceptar la impossibilitat de reconciliar els aspectes conflictius, o no del tot en harmonia, d’això que, de manera progressiva, sembla que he acabat representant. Una frase de Günter Grass descriu aquest dilema oportunament: en diu el dilema de l’«intel·lectual sense mandat». Una situació complicada va sorgir a finals del 1933 quan, després d’haver-me erigit, aparentment, en veu acreditada de la lluita palestina, vaig escriure amb contundència sobre els meus desacords amb Arafat i el seu grup. Immediatament se’m va titllar d’«antipau» perquè m’havia mancat el tacte quan havia descrit l’acord d’Oslo com a profundament defectuós. Ara que les aigües han tornat a mare, sovint em pregunten com et fa sentir que la història et doni la raó, però jo estic més sorprès que ningú: la profecia no forma part del meu arsenal.

Durant els últims tres o quatre anys he estat intentant escriure una memòria de la meva infància i joventut —amb això vull dir de la meva vida prepolítica—, principalment perquè crec que és una història que es mereix ser rescatada i commemorada, tenint en compte que els tres llocs on vaig créixer han deixat d’existir. Palestina ara és Is-rael, el Líban, després de vint anys de guerra civil, no es pot dir que sigui el lloc avorrit i asfixiant de quan passàvem els estius retinguts a Dhour Choueir, i l’Egipte colonial i monàrquic va desaparèixer el 1952. Els meus records d’aquella època són encara extremament nítids, plens de petits detalls que sembla que he conservat com si fossin entre les tapes d’un llibre, plens de sentiments no expressats que es van generar arran de situa-cions i esdeveniments que van tenir lloc fa dècades però que sembla que han estat esperant que les articuli ara. Conrad, a Nostromo, diu que cada cor empara un desig d’escriure d’una vegada i per sempre un relat veritable d’allò que va passar, i això és certament el que em va moure a escriure les meves memòries, igual que un dia em vaig trobar escrivint una carta a la meva mare morta mogut pel desig de comunicar una cosa terriblement important a una de les presències fonamentals de la meva vida. Adorno escriu:

L’escriptor s’ha d’instal·lar en el text. [...] Per a qui ja no té un lloc on es pugui sentir a casa, escriure esdevé una mena d’habitar. [...] (Tanmateix,) l’exigència de no cedir davant l’autocompassió implica l’exigència tècnica de vigilar amb la màxima atenció que no minvi la tensió intel·lectual, eliminant tota aquella mena de crosta que es forma sobre l’escriptura, que funciona per inèrcia, com una xerrameca que potser, en un estadi anterior, creava un cert caliu, però que ara resulta rància i insípida. Al capdavall, a l’escriptor no li és permès ni d’habitar l’escriptura.

Com a molt, s’aconsegueix una satisfacció provisional que és ràpidament rebatuda pel dubte, i per una necessitat de reescriure i refer que fa que el text sigui inhabitable. En qualsevol cas, això és millor que la ficció de l’autosatisfacció i la inapel·labilitat de la mort.

© Reproduït amb el permís de la London Review of Books, vol. 20 núm. 9, 7 de maig de 1998. Traducció de Mireia Avilés revisada per Xènia Álvarez

Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ.