Adolescence és la paraula de moda aquestes setmanes. Podríem dir que moltes de les preocupacions que explicita la sèrie de Netflix estaven ja damunt les nostres taules fa temps, però sovint cal un clic determinat per fer un gran salt en la conversa pública. I aquest és el cas. Mentre fem com si determinades coses no haguessin passat hem decidit col·lectivament (qui? quan?) que el futur no és cosa nostra, perquè ja està escrit o perquè algú l’escriurà per nosaltres. No renunciar a la consciència és una obligació ètica i estètica, una aliança de bellesa i alteritat a què ens conviden Marta Galán i Cristina Masanés en la conversa d’aquest mes, dues pensadores que han rebut recentment el Premi Ciutat de Barcelona i que comparteixen plegades, i en veu alta, reflexions sobre les seves pràctiques artístiques i el moment cultural que vivim.
Adolescence ens posa davant del mirall de la nostra relació amb l’irreal. Allò que passa a les xarxes no és real si no hi ha algú que ho verbalitzi o que ho materialitzi en el terreny d’allò viscut. I com ens recorden també Galán i Masanés, segueix sent clau qui controla els mitjans de producció, adoptin la forma que adoptin. L’horror que retrata la sèrie no ens ha de resultar tan estrany. No ha estat el primer ni serà l’últim crim que esgarrifi per l’edat dels seus victimaris. Però què ens diu als adults que els acompanyem? La paradoxa de la sobreprotecció amb què sovint s’assenyala el comportament dels adults responsables dels nostres infants i adolescents és que lluny de protegir-los més els estem deixant a la intempèrie o a mercè d’interessos que no sempre van en la direcció adequada per a la construcció d’una societat responsable.
L’escarafall que fem davant el mirall de la pantalla contrasta fortament amb la fredor amb què veiem coses que passen al nostre voltant. Potser perquè no mirem.
Capítol a banda mereix el biaix de gènere que aplica en l’odi envers les dones que lidera la «masclosfera» i el moviment que critica l’avenç en drets de les dones molt abans d’haver arribat a la igualtat, o la manera diferent en què es llegeix l’ascens de l’extrema dreta segons el gènere.
La recerca històrica ens acosta també aquest mes a un text inèdit d’Agustí Duran i Sanpere. La conferència que l’historiador va pronunciar en el Congrés Internacional del 1938 (!) a Zúric, en plena guerra, compartint la preocupació i l’ocupació sobre la salvaguarda del patrimoni: «Vull ser absolutament exacte en la informació que us transmeto i sincer pel que fa a les apreciacions que la realitat immediata m’ha suggerit.»
En aquest context l’apel·lació constant a la memòria que fem des de
L’Avenç queda reflectida en el text de David Sancho sobre el seu treball amb adolescents: «de la memòria democràtica, o en fem una qüestió de país, un pilar de la convivència i una peça essencial de l’educació del jovent, o no cal que perdem el temps en debats estèrils sobre per què els joves es creuen més el que surt per una petita pantalla que el que surt del coneixement científic i la rigorositat acadèmica.»
La gravetat dels temps que ens toca viure obliga a no perdre el nord. Així doncs, qui és aquí l’adolescent?
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
.jpg)
