Digues-ho tot

Més enllà de la necessària selecció de material, la sèrie que adapta el llibre No diguis res de Patrick Radden Keefe n’omet aspectes clau i es queda lluny de fer justícia al conflicte d’Irlanda del Nord.

No he estat mai a Irlanda del Nord, però durant els anys 70 i el principi dels anys 80 no calia moure’s de Londres, la meva ciutat natal, per tenir ben present aquella regió annexada pels britànics el 1921 (quan la resta d’Irlanda va aconseguir la independència al cap de quatre-cents anys d’ocupació). La meva adolescència i la dels meus amics va ser marcada pel soroll de bombes ocasionals (un soroll inoblidable) plantades per membres de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA); per les flames altíssimes que sorgien de la teulada de l’església de Saint Margaret, atacada per l’IRA just al costat del Big Ben i l’abadia de Westminster; per la prohibició d’anar als cinemes, ja que l’IRA havia amenaçat de fer-ne volar alguns; pels rètols omnipresents als autobusos i al metro exhortant els passatgers a informar les autoritats si veien alguna maleta o motxilla sospitosa…

En llegir l’obra magistral de Patrick Radden Keefe (Say Nothing, ed. William Collins Books, 2018; No diguis res, ed. Edicions del Periscopi, 2020) sobre alguns dels membres més importants i actius de l’IRA —i el context en què actuaven— tenia la sensació que algú havia aixecat el teló que havia amagat el drama real, complex i sovint violent que havia resultat en les explo­sions, les flames, els cinemes buits i els avisos omnipresents. A més de parlar dels voluntaris (o terroristes, segons els mitjans britànics) de l’IRA, el llibre també deixa ben clar que, en aquella època i en aquella regió, l’exèrcit britànic no s’havia comportat d’una manera precisament exemplar. Jo ja havia tingut un parell de petites indicacions d’això: el 1982, vaig conèixer un grup d’anarquistes nord-irlandesos que s’havien traslladat a Londres (una barreja de protestants i catòlics, atès que eren ateus, com tots els anarquistes menys Tolstoi), que em van explicar com, en un carrer catòlic de Belfast, un tanc britànic havia baixat el seu canó i l’havia girat fins que va aconseguir fer caure un civil minusvàlid de la seva cadira de rodes (tot seguit, una mà havia sortit de la torreta del tanc amb el dit del mig alçat); més endavant, a Barcelona, vaig entrevistar una dona nord-irlandesa el germà (catòlic) de la qual havia estat sotmès, al mig d’un camp desert, a una execució falsa per un escamot de soldats britànics. Dos episodis cruels —tot i que relativament menors— que mai no van sortir a cap mitjà. 

El conflicte nord-irlandès —conegut popularment com The Troubles (‘els trasbalsos’)— va començar amb una manifestació en contra de l’opressió dels protestants —que controlaven el govern local, el cos de policia local i bona part de les empreses més importants de la regió— contra la població catòlica; una manifestació que va ser assaltada per desenes de protestants armats amb pedres i barres de ferro. L’esdeveniment, inevitablement, va donar peu a una sèrie d’aldarulls violents, arreu del territori (s’ha d’entendre que la divisió entre «catòlics» i «protestants» no era només una qüestió religiosa sinó també una mena de lluita de classes barrejada amb un cert element ètnic, atès que un catòlic o un protestant podia ser identificat senzillament pel seu cognom). El 1969, Londres va enviar-hi l’exèrcit britànic, en principi per protegir els catòlics, alguns dels quals veien la seva presència d’una manera positiva (en alguns districtes, les mestresses de casa catòliques oferien tasses de te als soldats), però aviat el comportament de les tropes de Sa Majestat va posar fi a aquesta popularitat fugaç, sobretot a partir del 30 de gener de 1972, quan uns soldats britànics van disparar contra vint-i-sis civils catòlics desarmats durant una protesta pacífica a Derry i en van matar catorze. 

L’objectiu de l’IRA era prou senzill: aconseguir la unitat d’Irlanda a través de la lluita armada; i per fer-ho van crear l’organització armada il·legal més eficaç de tot Europa, una organització que va desafiar tots els recursos dels cossos militars i dels serveis d’intel·ligència britànics durant gairebé trenta anys per bé que l’exèrcit britànic no escatimava cap esforç: amenaces letals per aconseguir delators dins l’IRA, espies infiltrats, a més d’una plètora de soldats d’elit, franctiradors, militars disfressats de civils, vehicles blindats, etc. Per si no n’hi hagués prou, els grups armats protestants, sobretot l’Associació de Defensa d’Ulster (UDA), plantaven bombes a pubs catòlics i assassinaven persones identificades com a membres o col·laboradors de l’IRA.

El 1972, l’IRA va fer esclatar un nombre rècord de trenta-nou bombes al territori nord-irlandès, però els mitjans britànics amb prou feines hi dedicaven algun breu; és per això que la Dolours Price, que s’havia unit a l’IRA quan encara era adolescent i que és un personatge clau al llibre de Keefe —però que en aquell moment l’IRA, a la seva manera masclista, només feia servir com a xòfer— va insistir que s’havien de portar les bombes a Anglaterra en general i a Londres en particular. La sèrie que FX Productions va vendre a Disney+ el 2024 es basa principalment en aquesta operació —liderada per la Dolours— i les seves conseqüències; tot i que també fa servir el segrest i assassinat a mans de l’IRA de Jean McConville (una mestressa de casa acusada falsament d’haver passat informació als britànics) com una mena de subtrama moralista. 

I vet aquí la diferència inevitable entre una obra periodística de cinc-centes pàgines i nou capítols televisius de cinquanta minuts: ras i curt, en el primer cas es tracta d’una investigació profunda, detallada, matisada i reveladora; i en el segon, d’una simplificació de tot plegat, per raons logístiques i de guionatge. 
 

Posem per cas el personatge de Sir Frank Kitson, el comandant anglès encarregat, entre altres tasques, d’aconseguir informació detallada sobre les activitats de l’IRA mitjançant uns delators que ell mateix i el seu equip reclutaven. Interpretat amb aplom per l’actor veterà Roy Kinnear (de fet, el nivell de tots els actors de la sèrie és ben alt), només veiem els mètodes intel·ligents amb què Kitson va convèncer diversos membres detinguts de l’IRA de treballar per ell. El llibre, però, ens ensenya que el 1955 Kitson havia participat en la supressió de la lluita independentista dels Mau Mau (els kikuius rebels de Kènia), una supressió immensament violenta en què centenars de milers d’africans van perdre la vida i molts altres van ser sotmesos a descàrregues elèctriques, cremades amb cigarretes, castracions, violacions amb ampolles de vidre plenes d’aigua bullent, pallisses mortals… És a dir, el llibre lliga la vio­lència colonial britànica del passat recent amb la violència neocolonial amb què els britànics intentaven subjugar els catòlics d’Irlanda del Nord. Una violència que donava pas, inevitablement, a una reacció igualment violenta per part de l’IRA, que incloïa l’assassinat dels seus membres acusats de ser delators (de vegades equivocadament, com en el cas de la Jean McConville).

D’altra banda, el llibre és ple de descripcions fascinants de les reaccions de la primera ministra Margaret Thatcher i dels seus ministres i assessors a l’embolic cada cop més tràgic en què el Nord d’Irlanda —oficialment un territori tan britànic com Yorkshire o el País de Gal·les— s’estava convertint. Per exemple, la Thatcher s’adonava —segons el llibre— que tot plegat donava una imatge força dolenta del seu govern, però quan un oficial important del Special Branch (la policia política) li va dir que se sentia «incòmode» amb el fet que els seus homes estiguessin animant els grups paramilitars protestants a cometre crims, la Thatcher va contestar que els seus homes ho continuessin fent —però que ella no en volia conèixer els detalls.

I això ens porta a una altra diferència significativa entre el llibre i la sèrie: una de les grans aporta­cions del primer és que revela la col·lusió estreta entre les forces d’ordre britàniques i la policia nord-irlandesa (molt anticatòlica) i fins i tot amb els grups armats protestants, que van matar centenars de persones al llarg del conflicte. A més a més, l’exèrcit britànic feia servir una unitat especial, la Military Reaction Force (MRF), els membres de la qual es vestien de civils i viatjaven en vehicles ídem; la seva missió consistia a assassinar membres de l’IRA però, inevitablement, acabaven també matant uns quants civils catòlics ben innocents (més endavant, un oficial del MRF dirà: «la nostra funció era actuar com un grup terrorista». En fi, la imatge cultivada pel govern britànic —que el seu exèrcit era neutre i només volia pacificar un conflicte entre dues tribus violentes— era una mentida gens piadosa. A la sèrie, tant les converses als passadissos de Whitehall com la complicitat letal de les forces britàniques amb els protestants —i ni parlem del lligam entre la violència colonial a Kènia amb la violència neocolonial a Irlanda del Nord— no apareixen enlloc. 

Però això no és res si ho comparem amb l’absència més flagrant a la sèrie, o sigui, un dels esdeveniments emblemàtics a Irlanda del Nord durant els anomenats Troubles: la vaga de fam de Bobby Sands, un membre jove de l’IRA empresonat al centre penitenciari notori de Long Kesh, en un intent d’aconseguir l’estatus de presoner de guerra (el dret de portar la roba pròpia, d’organitzar passatemps culturals, de no fer feines penitenciàries i de rebre una visita, una carta i un paquet cada setmana). Nou presos paramilitars més s’anaven afegint a la vaga, i tots nou acabarien morint d’inanició; però va ser la mort de Sands al cap de seixanta-sis dies, el 5 de maig de 1981, que va tenir, en les paraules de Gerry Adams, citades per Keefe: «un impacte internacional més gran que qualsevol altre esdeveniment a Irlanda durant la meva vida». Unes 100.000 persones van acompanyar el taüt de Sands al cementiri. 

El dia que Sands va morir jo era a Londres, treballant amb un equip de neteja industrial en un edifici en construcció. El nostre capatàs, conscient de la importància de la mort de Sands, va comprar uns diaris i ens va convidar a un pub proper, on comentàvem les fotos del funeral. No vam fer cap comentari negatiu sobre Sands, però tot i això el bàrman va començar a posar uns tovallons al llarg de la barra, arranjats en grups de tres: un de verd, un altre de blanc i un tercer de color taronja: els colors, és clar, de la bandera irlandesa. De seguida el capatàs ens va dir: «Nois, aquest és un pub irlandès. Millor que callem.» No cal dir que vam callar a l’acte. El dia següent, vaig anar a fer unes compres al carrer principal de Kilburn, el barri irlandès de Londres, on vivia: damunt d’un balcó i davant d’un taüt fet de cartolina, una noia solemne i impassible, que portava una gorra i un uniforme de camuflatge, aguantava una bandera irlandesa. Dues petites mostres de l’impacte de la mort de Sands a la comunitat irlandesa a Londres. I no és sorprenent que la mort de Sands també fes que el Troops Out Movement (un moviment d’esquerres anglès a favor de la retirada de l’exèrcit britànic i la unificació d’Irlanda) creixés fins a un punt que molestava les autoritats britàniques considerablement.

El nom de Bobby Sands va fer la volta al món. Al mateix temps, Dolours Price, que havia fet una vaga de fam a la seva presó anglesa —la policia l’havia detinguda poc després de les bombes que ella i el seu escamot havien plantat— per aconseguir un trasllat a un centre penitenciari a Irlanda del Nord (una vaga de fam que la sèrie explica amb tots els ets i uts) sentia una gran afinitat amb Sands i els altres vaguistes de fam de Long Kesh. Malgrat tot, la vaga de fam històrica i inoblidable en aquest centre penitenciari —recordada encara avui tant a Irlanda com a la Gran Bretanya— no surt ni durant un segon a la sèrie Say Nothing. És més, potser la revelació més impactant del llibre —relacionada directament amb la vaga de fam esmentada— és el fet que a l’estiu de 1981, quan Sands i tres vaguistes de fam ja s’havien mort, un membre de l’IRA anomenat O’Rawe, el portaveu dels vaguistes, va rebre un missatge secret del govern de la Thatcher dient que la ministra estava d’acord amb gairebé totes les peticions dels vaguistes, però que l’IRA —específicament, Gerry Adams— li va dir a O’Rawe que la Thatcher no havia cedit prou i que les vagues de fam havien de continuar. És la notícia bomba del llibre, mai no revelada abans. Una notícia bomba que tampoc no surt a la sèrie.

Una sèrie que també redueix —inevitablement, potser— el nombre dels protagonistes (al llibre n’hi ha desenes) a Gerry Adams, Brendan Hughes (un membre clau de l’IRA) i les germanes Price, amb els patiments de la família nombrosa de la Jean McConville com una advertència persistent que els de l’IRA també eren capaços de cometre atrocitats. Hughes i les germanes són representats com a persones que —per molt que es puguin condemnar les seves accions— són fidels a les seves creences ideològiques, mentre que Adams —clarament el dolent de la història— és retratat com cruel i hipòcrita fins a un punt que voreja la comicitat inconscient. A més, aquest maniqueisme és tan innecessari com inexacte: Adams sempre tenia un peu a l’IRA i un altre a la seva ala política, el Sinn Féin, de manera que no és sorprenent que fos, ja convertit en polític professional, un dels artífexs imprescindibles de l’Acord de Divendres Sant de 1998, que va posar fi al conflicte. 

En fi, la sèrie vol reproduir fidelment la realitat d’uns esdeveniments impactants i tràgics però és lluny de donar una idea realment global de les atrocitats a tres bandes en què van consistir The Troubles, ni de l’impacte fortíssim d’aquest desastre, d’una magnitud excepcionalment flagrant, que va convertir Irlanda del Nord en un laberint sanguinari en què tan sols agafar un taxi que travessava una zona que no era «teva» podia resultar mortal; en què les forces d’ordre britàniques es van comportar com una colla de delinqüents perillosos alhora que intentaven blanquejar la seva imatge i justificar les seves accions amb una hipocresia garrafal; en què protestants i catòlics que haurien pogut viure en pau (a l’Irlanda independent sempre ho han fet) es van convertir en assassins i facinerosos (que sovint atacaven membres «sospitosos» de les seves pròpies comunitats); en què 3.720 persones van perdre la vida i 47.541 van ser ferides i en què milers de persones més van acabar traumatitzades de per vida; i en què —i no és un detall menor— la població britànica va mostrar el seu costat més lleig: els comentaris que jo sentia en boca de nombrosos anglesos durant aquella època anaven d’un desig de bombardejar tota la regió fins a un desig de deixar que els nord-irlandesos es matessin entre ells fins que no en quedés ni un.

D’altra banda, l’omissió de Sands i fins i tot la inclusió d’uns policies negres ben feliços —i ni parlem de la demonització exagerada de Gerry Adams— fan trontollar la credibilitat general de la sèrie malgrat, com ja hem dit, unes actuacions magnífiques i una direcció que també ho és. Si no has ni llegit el llibre ni vist la sèrie, amb la mà al cor, recomano que comencis —i potser que també acabis— amb el llibre.