Els directors bascos Aitor Arregi i Jon Garaño aporten amb Marco una altra aproximació a qui va fer creure que va ser deportat a un camp de concentració.
En un moment de
Marco, el seu protagonista afirma: «A vegades és més important com t’ho expliquen que qui t’ho explica. No serveix de gaire si has estat en el lloc i no ho saps transmetre». El lloc al qual es refereix, però, no és un de qualsevol, sinó un camp de concentració nazi. Dirigida pels bascos Aitor Arregi i Jon Garaño, coautors també de
Handia (2017) i
La trinchera infinita (2019), la pel·lícula acaba amb unes paraules impreses a la imatge en què es defineix com una ficció sobre el que va passar (sobretot pel que fa a com Enric Marco va haver de reconèixer que no va ser deportat al camp de concentració de Flossenbürg) que procura ser fidel a la realitat, però admet que va ser inevitable caure en la fabulació. Això dit amb la consciència que, en ser narrada, tota realitat es transfigura sense convertir-se necessàriament en una mentida: basada o no en fets reals, la ficció estableix un pacte en presentar-se com a tal, a diferència d’Enric Marco, que, inspirant-se en el testimoni dels supervivents dels camps nazis, va mentir sobre la seva vida per va presentar-la com a real. Cal recordar la diferència en uns temps en què tanta mentida es fa passar per veritat.
El cas és que, a banda de la possible fabulació sobre diversos moments relatius a les converses familiars o als de la intimitat angoixada d’un mentider que se sent enxampat, podria ser que Enric Marco (1921-2022) no fes l’esmentada afirmació de manera literal, però la idea que s’hi expressa reflecteix allò que creia. Fins va ser la seva justificació un cop va descobrir-se l’engany: semblava convençut que ningú com ell explicava l’experiència en un camp de concentració. Per tant, què importava si no hi havia estat quan, sense dir cap més mentida que aquella sobre ell mateix, havia transmès amb tanta veracitat el patiment de les víctimes de la barbàrie nazi per arribar a colpir i conscienciar les noves generacions amb les seves nombroses conferències en centres educatius: tot sense cobrar res. Un altre tema, i és fonamental, és per què el relat de Marco enganxava i emocionava. Havia llegit molts testimonis, se’ls havia fet seus i amb la fabulació d’una història personal creava moments de tensió dramàtica, d’impacte emocional, com ara quan explicava que, sense deixar que un oficial nazi el guanyés en una partida d’escacs, va arriscar-se a ser executat: «Aquell dia vaig recuperar la dignitat. Vaig guanyar la meva batalla de Leningrad». No feia sospitar que, a diferència de tants de supervivents, fos tan loquaç i fins tingués l’impudor de presentar-se com un heroi? Ho ha explicat molt bé Santiago Fillol, coautor, juntament amb Lucas Vermal, de l’interessant documental
Ich bin Enric Marco (2009): «A la manera de les ficcions del cinema clàssic, la seva narració era fluïda, lliscava. Amb un plus d’emoció, repetia tots els llocs comuns de la memòria transmesa de l’Holocaust. Exemplifica allò que Primo Levi temia: la banalització del testimoni». Ho va dir la periodista Carme Vinyoles, coautora amb Pau Lanao d’un excel·lent reportatge publicat l’any 2007 a la revista
Presència amb el significatiu títol «Personatge incògnita», en relació amb l’atenció que els mitjans de comunicació van fer a Marco: «Ens ho donava tot. Deia allò que volíem sentir els periodistes».
El cas és que, en la pel·lícula que ens ocupa, el personatge d’Enric Marco fa aquella hipotètica afirmació inicial durant una reunió de l’Amical de Mauthausen en què s’ha de decidir qui, en representació de l’associació que l’impostor va arribar a presidir i en nom dels deportats espanyols als camps nazis, farà el discurs durant la commemoració del seixantè aniversari de l’alliberament de Mauthausen, el 7 i 8 de maig del 2005. Quan el personatge d’un supervivent real, interpretat per Fermí Reixach mesos abans de morir, suggereix que seria millor que el fes Eusebio Pérez perquè va estar a Mauthausen, Marco li diu que està parlant d’algú que no s’expressa prou bé i hi afegeix: «és més important com t’ho expliquen que qui t’ho explica», encara que no «hagi estat allà». Durant la representació de la reunió, Marco simula que no li importa fer el discurs i, un cop decidit per majoria que el farà, diu acceptar-ho. Deixa clar que no serà res personal i que tots els deportats espanyols parlaran per boca seva. Allò que, a través de la interpretació d’Eduard Fernández, s’entreveu són les immenses ganes del personatge de fer el discurs: l’egolatria que va dur-lo a fabular sobre ell mateix. Aquella era una gran ocasió. Després d’haver commogut amb el seu relat al Congrés dels Diputats, que al gener del 2005 tot just va rebre per primer cop una delegació de supervivents espanyols als camps nazis, tenia l’oportunitat de fer-ho a Mauthausen. Ell mateix havia insistit per tal que Zapatero (que, en guanyar les eleccions generals del 2004, anunciava l’impuls a la «memòria històrica» per fer justícia a les víctimes republicanes de la Guerra Civil i del franquisme) fos el primer president d’un govern espanyol que assistís a un acte d’aquestes característiques al camp nazi on van ser destinats bona part dels republicans exiliats espanyols deportats (en van morir 5000 de 7.200).
A la vigília d’aquell moment que per ell havia de ser culminant, Enric Marco, però, tenia un problema. De fet, el tenia des de feia temps, però es resistia a afrontar-lo. Fent una recerca sobre els deportats espanyols, l’historiador Benito Bermejo va trobar circumstancialment una dada que contradeia la narració èpica de Marco: formava part d’una llista d’espanyols que, com que hi havia un acord entre el règim d’Hitler i el de Franco, van treballar voluntàriament a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial i així van col·laborar majorment en la indústria bèl·lica. En el cas de qui ens ocupa, va signar un contracte amb la Deutsche Werke AG, una companyia que, a les drassanes de Kiel, va especialitzar-se en la construcció de submarins de guerra. Feia temps que Bermejo, que sabia que estava a la llista de treballadors voluntaris a l’Alemanya nazi i no l’havia trobat en la dels presoners de Flossenbürg, intentava parlar amb Marco, però aquest el defugia i, fins i tot, va fer-li alguna trucada agressiva per exigir-li que no el «perseguís». La proximitat de l’acte a Mauthausen va fer que l’historiador expliqués el que sabia de Marco a l’Amical (el film evita incidir en la sospita que hi havia membres que creien que el president mentia, però callaven amb la idea de no danyar l’associació) i ho fes arribar al govern espanyol i la Generalitat de Catalunya, que havia concedit la Creu de Sant Jordi a qui deia ser el presoner 6448 de Flossenbürg. Marco va ser destituït de la presidència de l’associació de deportats (poc abans havia sigut reelegit), però encara va viatjar cap al nord d’Àustria amb la idea de participar en l’acte com - memoratiu a Mauthausen. No van deixar que ho fes i ell va acabar confessant primer a l’Amical (i després públicament) que no només va treballar com a voluntari a Alemanya, sinó que no va ser deportat a Flossenbürg. Sense demanar perdó. Per què ho havia de fer si, a través de la seva mentida, va transmetre tan bé la veritat dels camps nazis?
Hi ha diversos
flashbacks, com ara aquells que mostren Marco conversant amb estudiants d’Història (ell, quan tenia més de cinquanta anys, va cursar-ne) a l’Autònoma de Barcelona i els explica les seves més que possiblement inventades activitats com a resistent antifranquista però elideix el temps de la seva militància a la CNT, on va arribar a ser també president de la Confederació. Però la pel·lícula es concentra sobretot en el període en què, quan fa el seu discurs al Congrés de Diputats i prepara el que havia de fer a Mauthausen, se sent inquiet pel descobriment realitzat per l’historiador disposat a desemmascarar-lo. Això fins arribar a la confessió en què es manifesta plenament el patetisme d’un home que havia aconseguit formar part de la Història com un heroi, però de la qual n’és expulsat com un mentider, que ofèn les víctimes reals del nazisme i dona arguments al negacionisme, i fins com un traïdor, per haver treballat amb la indústria nazi. A la part final, Arregi i Garaño fan present com Marco va intentar rehabilitar-se amb un nou relat, encara que més modest, amb el qual seguia presentant-se com una víctima de la repressió nazi: després de la Guerra Civil, essent un jove antifranquista, va intentar anar cap a Marsella i, en no ser possible, va apuntar-se a un grup de treballadors voluntaris a Alemanya, on va ser detingut per sabotejar la producció quan treballava a les drassanes de Kiel; empresonat al penal d’aquesta ciutat i alliberat l’any 1943, per tornar a Barcelona i passar a la clandestinitat. Consta que va estar empresonat a Kiel, però els motius no són clars (pel seu activisme antinazi o, ja que existeix un informe que en parla com un bon treballador, per un mal comportament en fer-se l’important davant companys?) i tampoc hi ha proves de la seva resistència contra el franquisme. Se sap que va treballar molts anys com a mecànic en un taller de Barcelona, però no gaire res més sobre el seu passat abans de la seva presència pública a través del lideratge a la CNT i sobretot a l’Amical de Mauthausen.
La pel·lícula és conscient del fet que Enric Marco continua essent una incògnita. També ho és de l’interès que, després de ser desemmascarat, va seguir suscitant com a personatge. És així que, dialogant amb els treballs d’alguns dels seus antecessors en la indagació sobre Marco, fa present imatges del documental
Ich bin Enric Marco (aquelles en què l’home, al mateix camp de Flossenbürg on només havia estat abans per explicar-hi la seva falsedat, afirma que no pensa demanar perdó per res) i també Javier Cercas, que va escriure
El impostor amb la idea que, després del franquisme, molts van inventar una vida antifranquista i per reflexionar sobre l’escriptura com una certa forma d’impostura. Un element especialment interessant de la pel·lícula és el camp/contracamp que estableix entre diverses imatges d’arxiu (en bona part televisives) i la reconstrucció dels fets a través de la interpretació (i, amb ella, la ficció) d’Eduard Fernández. Un moment espectacular al respecte és quan, amb l’actor al contracamp de les imatges «reals», es representa com Enric Marco va interrompre una conversa en el festival MOT, celebrat a Olot l’any 2015, entre Cercas, Maria Barbal (que va inspirar-se en el cas per escriure una història semblant a la novel·la
En la pell de l’altre) i Margarida Casacuberta com a moderadora. Convidat per Cercas a asseure’s al costat seu, Marco va cridar que no ho faria perquè l’havia manipulat com una titella per dir el que li havia donat la gana: l’impostor també definia l’escriptor com a tal i advertia els assistents que, a més, «és amic de Vargas Llosa».
En relació amb tot el que s’ha explicat sobre Marco, la pel·lícula d’Arregi i Garaño no aporta substancialment res de nou. En tot cas, és una ficció basada en fets reals que, insisteixo que fent-ho amb la consciència que Marco és un enigma, no només evita el judici sumaríssim o presentar-lo com un monstre, sinó que l’humanitza. Hi és amb els seus patiments, amb el pes d’haver tingut una infantesa dickensiana amb una mare ingressada a l’hospital psiquiàtric de Sant Boi (on ell va néixer) i un pare que va tenir-ne poca cura. Tot i mostrar-lo com un megalòman egocèntric a la recerca de la notorietat pública, la interpretació d’Eduard Fernández dota de complexitat (cosa que no és en principi res dolent) el personatge. Però aquest, al capdavall, és la representació d’un farsant que acapara novament el protagonisme d’un relat, que, pels mecanismes de la ficció dramàtica, pot provocar una empatia que faci que no es vulgui que el «patètic mentider» sigui enxampat. A través del documental o de la ficció, considerant les seves fronteres incertes i sigui mitjançant les formes de l’escriptura o de l’audiovisual, potser seria hora de fer més atenció, posem per cas significatiu, al vertader presoner 6448 de Flossenbürg: Enric Moner Castell. Nascut a Figueres l’any 1900, part d’una família de pagesos humils, va fugir el 1921 a la Catalunya Nord en negar-se a incorporar-se a l’exèrcit. Va viure al Voló i es va casar amb Teresa Barris, d’Agullana, amb qui va tenir quatre filles i un fill. Durant la Segona República, va tornar amb la família a Figueres. Exiliat de nou al Voló i treballant de traginer, es va unir a la resistència contra els nazis el març del 1941 i va ser detingut l’abril de 1943, delatat per un co·laboracionista. Va ser deportat al camp de Buchenwald i, el febrer de 1944, al de Flossenbürg, on només hi va estar dues setmanes. Van traslladar-lo al Sonderkommando de Hradištko, situat a quaranta quilòmetres de Praga, on els deportats havien de construir defenses antitancs. Segons el testimoni de supervivents, va ser-hi assassinat el 9 d’abril de 1945, poc abans que hi arribés l’exèrcit soviètic. La seva història, molt més enllà que aquest breu resum, mereix ser explicada, i hi haurà d’intervenir molt possiblement la fabulació, per ser difosa. Per fer memòria d’una, entre tantes, víctimes reals del nazisme. D’aquell a qui Enric Marco va «suplantar», modificant-ne el nom, tan semblant al seu, en una còpia d’una llista de deportats a Flossenbürg: l’impostor no va aconseguir un certificat oficial, però va fer prevaldre la mentida durant un temps. A vegades penso si Montserrat Roig, que ja era morta quan Marco parlava en nom dels catalans deportats (i, de fet, de tots els altres) als camps nazis, hagués descobert la mentida. En tot cas, com he dit, fa pensar per què ens el vam creure. I també per què van callar aquells que sabien (o intuïen) que Marco era un fabulador de la pròpia vida. I encara se li fa cas.
Imma Merino. Professora d’Història i Teoria del Cinema i de Periodisme Cultural a la UdG.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
