La festa promesa

Estimada Jennifer Clement,

T’escric des d’Estrasburg perquè he vingut al Consell d’Europa a celebrar-hi el dia de la llengua romaní. La mateixa pluralitat de denominacions —gitanos, gent del viatge, zíngars, bohemis, romanís, calés, manuixos, romanichels, boyash...— es retroba en les múltiples variants d’una llengua que s’ha empeltat de totes les dels països europeus on han viscut al llarg dels segles. Hem celebrat la literatura comuna d’un poble dispers arreu d’Europa. La poeta Delia Grigore ha recordat el porrajmos, l’anomenat holocaust gitano a mans dels nazis, que exterminà molts centenars de milers de persones pel sol crim d’haver nascut gitanos o de parlar el romaní: «els roms vam ser primer assassinats i després oblidats.»

Ahir, mentre volava entre Barcelona i Estrasburg, vaig acabar el teu llibre i no he parat de pensar en com l’has titulat: La festa promesa. Som hereus d’una promesa. A les teves memòries d’infantesa i joventut, la promesa es manifesta pàgina a pàgina enmig d’una absoluta imprevisibilitat. Quan eres una nena que es ficava a la banyera amb la seva íntima amiga per jugar a fer bombolles d’aire amb el cap sota l’aigua, no podies pas saber que en aquella banyera havia passat les seves millors hores Frida Kahlo. Allí s’aixoplugava Kahlo, allí descansava vestida amb faldilles i enagos i les sabates posades, allí s’amagava quan tenia visites que la feien sentir incòmoda. La banyera era un escut davant la crueltat dels homes i la duresa d’una vida trencada. Tu només ho descobriries al cap dels anys. Infant, fugies de les tensions de casa teva i passaves mitja vida a casa de Ruth Maria Alvarado Rivera, la teva veïna, la neta de Diego Rivera, la gran amiga que desaparegué de la teva vida als tretze anys. Aquella casa-estudi que van compartir Rivera i Kahlo, amb aquella banyera tan gran, al teu llibre s’ha convertit en aixopluc de memòries: la teva memòria personal, la d’una Frida Kahlo que llavors pocs reivindicaven i avui tothom reverencia, i de retop la memòria de Mèxic, la de la seva capital i la del barri de San Ángel.

És potser el que més interpel·la el lector, que acullis amb tanta alegria la imprevisibilitat. Quan, després del divorci dels teus progenitors, acompanyaves el pare i la seva nova parella a la presó de Santa Martha, ¿què podia fer preveure que donaries a aquella captivitat un ressò universal? L’Ann era psicòloga i oferia assessorament gratuït a les dones estrangeres empresonades a Santa Martha. Quan l’acompanyàveu, tu obries de bat a bat els ulls per enregistrar cada detall i et preparaves per escriure —quaranta anys després— les pàgines més compassives de la Pregària per les dones robades (traducció més fidel del títol de la novel·la que es publicà aquí com Ladydi).

O la més imprevisible de les neveres, la de la teva amiga de joventut a Nova York, la Suzanne Mallouck. Aquella nevera desconnectada que fèieu servir com un armari. Tu hi guardaves els teus llibres i quaderns plens de poemes. ¿Qui podia saber el destí d’aquella nevera, que havia gargotejat en Jean-Michel Basquiat —parella de la Suzanne— pintant-hi fletxes i calaveres i la paraula TAR [QUITRÀ] escrita dos cops amb traç gruixut damunt del metall blanc? La Suzanne se la va vendre quan se sentí abandonada per Basquiat. La vau netejar totes dues i se l’emportà el transportista. ¿Qui podia preveure que la retrobaríeu vint-i-cinc anys després a Basilea a la gran exposició Basquiat? Us la miràveu atònites, unides per un nus d’interrogants. La vostra nevera de joventut era allí, sota un focus, convertida en peça de museu. S’hi havien anat descongelant tots els records de la vostra amistat, preparats per encarnar algunes de les pàgines més belles de La festa promesa.

D’on neixen, els records? On faran cap? Mentre et llegia no podia deixar de pensar-hi, perquè tu i jo n’hem creat tantíssims, de records compartits, al llarg dels últims deu anys... A la primera reunió que vam fer, acabada d’escollir com a presidenta del PEN Internacional l'any 2015, et vaig preguntar: «Quina és la teva prioritat número u com a presidenta?» Jo, que era el director de l’organització, vaig rebre la resposta com un encàrrec: escriure un manifest del PEN sobre les escriptores, posar les dones al centre de la nostra actuació. Això vam fer durant sis anys.

Hi ha una pàgina del llibre que retrata què va significar fer-se dona a Ciutat de Mèxic, deixar enrere la infantesa per «constantment sentir que m’agafaven els pits» i, per mercats i places, constatar com «els homes s’acostaven massa i em xiuxiuejaven coses desagradables a cau d’orella». Titules aquest capítol brevíssim «Caminar sola» i l’encetes dient: «Caminar sola era caminar sola.» Jo no podia llegir-ho sense pensar que al Manifest de les Dones del PEN vau escriure comunitàriament: «Per a moltes dones d’arreu del món —i per a gairebé totes les dones fins fa relativament poc— la primera i última frontera —i potser la més poderosa— era la porta de casa: la casa dels pares o del marit. Perquè les dones gaudeixin de la lliure expressió, del dret a llegir i a escriure, cal que tinguin el dret a moure’s tant físicament com social i intel·lectualment. Hi ha pocs sistemes socials que no mirin amb hostilitat una dona que camina sola.»

La primera i l’última frontera per a la dona és la porta de casa. Quan l’octubre del 2017 vam visitar la poeta palestina Dareen Tatour, que era en detenció domiciliària a l’espera del resultat d’una apel·lació —condemnada a presó per un dels seus poemes— ella es va commoure en llegir el manifest. «El llindar de casa meva s’ha convertit en una frontera, en efecte», ens va dir.

La frontera més poderosa és la de la casa del marit. Quan vam visitar el Dalai Lama i la comunitat literària del PEN Tibetà a l’exili, la sociòloga Nyima Tso havia fet la traducció els teus poemes al tibetà i els va llegir al teu costat a l’escenari. Mentre bevíem te bullent entorn d’una tauleta baixa, ens explicà que havia escrit la seva tesi doctoral sobre els matrimonis forçats entre dones tibetanes i homes xinesos. No pas un informe sobre alguns casos d’abusos al Tibet ocupat per la Xina, no, sinó tota una tesi doctoral.

Hi ha pocs sistemes socials que no mirin amb hostilitat la dona que camina sola. L’escriptora i cantant maputxe Carina Carriqueo ens va cantar, a Buenos Aires, la llegenda de la lluna que plora llàgrimes de plata a causa del sol. «La lluna plora sola tota la nit», va dir. La lluna i el sol, el femení i el masculí, el plor i el desconsol i la cançó i les metàfores que transporten la pena. Mentre cantava, les llàgrimes de la lluna il·luminaven el front de la Carina amb una diadema platejada.

Els lectors t’agraïm de tot cor que parlis amb tant de respecte del sofriment dels altres. Com parlar de les noies robades per les màfies de la droga? Com parlar del més sinistre dels cultes, el dels americans que adoren les armes de foc? Quan eres estudiant, a sota del teu apartament del carrer 14 de Manhattan hi havia un centre de suport a dones víctimes de la violència. Als vespres, quan acabaven la jornada al centre, et vas oferir per respondre les trucades: hi ha urgències que no poden esperar l’endemà. Et passaven doncs el telèfon per la finestra, amb un cable ben llarg. ¿Com fer que la imaginació del lector entri en aquelles converses? Parant esment a les paraules: «A les meves notes d’aquestes trucades hi apareixen les paraules “tal vegada”, “potser”, “podria” i “possiblement” un cop i un altre, com si dubtessin de les agressions:

Crec que tal vegada tingui el braç trencat.
Potser he estat violada. Ell és el meu marit.
Possiblement tingui una commoció cerebral, no puc veure res.
Potser tenia un ganivet. Mai abans havia vist que el dugués.
Potser els meus fills han vist alguna cosa.»

Em vas sobtar des d’aquella primera conversa com a presidenta. Després de dir-me quina era la teva prioritat, em vas tornar la pregunta: «I tu, Carles, què és el que més voldries aconseguir?» No vaig dubtar ni un segon: incorporar les literatures indígenes dins la xarxa de relacions, traduccions i solidaritat del PEN.

Per això aprofito aquesta carta per enviar-te una fotografia que em fa feliç, Jennifer. És d’un debat de l’últim congrés del PEN, a Oxford. Moderava en Miguel Ángel Oxlaj —un escriptor en llengua maia kaqtxikel de Guatemala— que és autor d’un poema sobre la seva llengua que comença així: «Quan vam començar a arrencar-nos-la del cor?/ Quan vam cosir-li la boca perquè deixés de parlar-nos?/ Quan vam començar a cloure’ns d’orelles per no sentir-la més?» L’Ivan Prado va compartir l’èxit que està tenint entre els estudiants de secundària de Bolívia la ciència ficció quítxua, inspirada en la mitologia del seu poble. El nostre amic Cicerón Aguilar —que es presenta com l’hereu de la llengua chiapaneca, que ja s’han extingit a Chiapas— ens explicà que han posat en marxa una base de dades de literatura en dotze llengües maies locals. I la Carina Carriqueo compartí la seva alegria perquè la seva cançó Tufachi Mawün ha estat triada per participar als Latin Grammys d’enguany. El millor, deia, és que s’ha creat la categoria de «cançó indígena». «Crear-la és un pas de gegant per sortir de la invisibilitat de la música indígena al circuits comercials. Jo no canto mai les cançons traduïdes, que seria fer-ne una versió wingka, blanca. Canto sempre en mapuzungun.» Des de Chiapas a la Patagònia, quatre literatures indígenes americanes al norantè congrés del PEN. És un gran salt endavant cap a la festa que promet el teu llibre, perquè sens dubte a la festa promesa s’hi ballaran cançons en totes les llengües del món. Ja em pots apuntar al teu carnet de ball.


Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ.