«Un refugi fora de la paraula»
Jordi Puntí
D’ençà que, fa una pila d’anys, vaig llegir un poema de Carlos Barral de títol complex —«Insichgehen, ¿ensimismarse? O animándole a dar un paseo por los muelles»— sempre m’han fascinat les variacions que pot tenir el verb
entotsolar-se en altres llengües. El diccionari de l’IEC en dona dues definicions: «Fugir del tracte o companyia de la gent», i «Abstreure’s, tancar-se en el propi jo». Al seu Diccionari Etimològic, Joan Coromines afirma que el «curiós parasintètic» és una «creació mallorquina», i jo hi afegeixo que potser els calia un verb més imaginatiu per evitar la redundància d’aïllar-se en una illa. Sigui com sigui, m’atreu la relació entre el català
entotsolar-se i l’espanyol
ensimismarse, i encara més amb una de les formes compostes que fa servir l’alemany,
in sich gehen, que literalment vol dir «anar cap a dins d’un mateix» per significar una voluntat d’introspecció.
Aquest moviment cap a dins d’un mateix, aquest viatge interior, s’entén sobretot com un gest voluntari, buscat. M’hi ha fet pensar la lectura de
Marxarons (L’Avenç), un assaig autobiogràfic en què Cristina Masanés reflexiona sobre l’enigmàtica naturalesa del llenguatge verbal, i de quina manera ens habita i alhora ens exposa davant del món. En el seu cas, però, la introspecció, el replegament cap a dins del protagonista, és forçat per les circumstàncies traumàtiques: després de patir un vessament cerebral, el seu pare va perdre la parla, però no la capacitat d’entendre i desxifrar imatges, formes i cares que el vinculaven a la realitat. Reduït a una sèrie de balbucejos i obstinat a expressar-se com fos, si calia inventant-se un verb que ho volia dir gairebé tot (el
marxarons del títol), al seu voltant la família convivia amb aquest procés fatídic, alhora que provava d’establir noves formes de comunicació. Masanés ho explica així: «Mentre un pare lluitava per recuperar la parla, nosaltres assumíem que havíem d’aprendre a desfer-nos del llenguatge per trobar un altre lloc comú, un refugi, una casa, un àmbit on viure, fora de la paraula».
L’assaig s’obre amb dues citacions, de H.D. Thoreau i Werner Herzog, que fan èmfasi en el moviment que et fa comprendre el món, i una de Peter Handke que entén la paraula escrita (i no pronunciada) com a reflex i compendi de la veu interior que ens connecta a aquest mateix món. Totes tres defineixen amb precisió el territori de
Marxarons. La troballa d’un dietari de joventut, on el pare apuntava els detalls de la seva afició a pujar muntanyes, serveix a Masanés de correlat per narrar l’esforç titànic d’un home de 68 anys per aferrar-se a la paraula, un cim cada cop més llunyà i que tanmateix el manté humà en la brega personal. S’aconsegueix així una narració emotiva, dolorosa, fascinant, que alhora ens emmiralla en la nostra experiència i ens fa preguntes que són com un salabret per pescar dins la memòria: «S’explicarien diferent, les vides, si recordéssim el moment, fundacional, de l’escriptura a la nostra infància? Com en vàrem aprendre? Al costat de qui?», escriu Masanés.
Marxarons té la rara qualitat de ser íntim i alhora espaiós, precís i alhora poètic. Reviure el procés de desfeta del llenguatge l’obliga a mirar de prop allò que dona per conegut, i ho veu amb ulls nous. Sobre l’intent del pare per llegir, Masanés diu: «Va pensar que, escrites, com qui diu quietes, les lletres no se li escaparien»; i més endavant, quan l’anomia fa estralls: «Deixar d’anomenar aquells qui tens al costat encara no vol dir no adreçar-t’hi. Tenim les mirades, que substitueixen el diccionari amb una precisió formidable».
Així, d’una forma ben orgànica,
Marxarons també dialoga amb la tradició excursionista i poètica catalana. Penso en Perejaume, sobretot, quan ens recorda que Joan Vinyoli diu: «Estic ple de muntanyes», i Joan Brossa recalca: «Ni que sigui pel carrer sempre vaig ple de muntanyes». Però també amb el Perejaume que escriu a Obreda: «No ens adonem de com, amb l’oblit, nodrim la substància amb què tot és fet, com la memòria es desfà d’imatges i signes i els torna al món i ja no els pot trobar perquè, en tornar-los, estan camí de perdre’s, de confondre’s amb el món». Ja som al cap de carrer, en aquell lloc on la nostra consciència busca un punt de fuga tel·lúric, un origen que doni sentit a la desaparició. Ho diuen també els versos del poema citat de Carlos Barral: «Entrarse con el mundo en uno mismo, / tan vasto como el mundo / casual y mediocre / o tal vez hermosísimo».
Podeu trobar aquesta peça al número 508 (maig de 2024) de
L'Avenç, que podeu adquirir a través d'aquest
enllaç. I recordeu que us podeu subscriure a la revista
aquí. A banda, podeu comprar
Marxarons, aquí.
