«El mirall de Jerusalem Est»
Més enllà de les fronteres d’Israel i Palestina, l’agreujament del conflicte entre Hamàs i el govern de Benjamin Netanyahu es tradueix també en una guerra ideològica. Mentre el discurs dels governs i les institucions estrangeres creix a través d’una falsa neutralitat, sovintegen els casos d’artistes i intel·lectuals que són censurats o cancel·lats per aquestes mateixes institucions, amb l’argument que han expressat opinions a favor de Palestina o han denunciat la intervenció d’Israel com un genocidi encobert. Un exemple recent: el passat febrer, el Barbican Centre de Londres va decidir suspendre una xerrada de l’escriptor Pankaj Mishra amb el títol de «La Xoà després de Gaza». Mishra volia analitzar el «nacionalisme violent» de l’estat d’Israel per conduir un «genocidi a Gaza». El Barbican va justificar la decisió dient que aquest debat encara era «prematur».
Mentrestant hi ha qui pretén equiparar la cruesa immediata del patiment diari dels palestins, desplaçats per milions de les seves llars, amb el drama dels israelians segrestats. Així, amb aquest fals equilibri de forces, es vol emmascarar la sensació que estem davant d’una dominació que no és lluny de l’apartheid i fa dècades que alimenta el govern israelià. A més, la progressió del conflicte està fixant també altres llocs comuns, com ara la banalització del concepte
antisemitisme, que s’utilitza com un escut protector i alhora acusador, o la identificació del judaisme, arreu del món, amb el biaix ideològic ultranacionalista religiós que emana del govern d’Israel.
Enmig de la confusió per les manipulacions ideològiques i religioses, l’única certesa és que ara mateix no hi ha cap racó de Palestina on sigui possible l’anhel d’una vida quotidiana, pacífica, mentre molts ciutadans d’Israel potser viuen amb por —en aquest sentit, recomano la lectura de
Set anys de plenitud, d’Etgar Keret (La Segona Perifèria, 2022)—, però el seu dia transcorre amb una certa normalitat. Com que la ficció és sovint el reflex de la realitat que s’imposa, n’hi ha prou de fixar-se en l’audiovisual que es produeix a la zona de conflicte per entendre aquesta diferència radical. Mentre Palestina és sobretot un escenari per a la filmació de documentals de denúncia, a Israel es continuen produint sèries de ficció que no sols no amaguen la convivència hostil entre jueus i altres religions, sinó que fins i tot la mostren amb un orgull nacionalista poc dissimulat.
De fet, fa anys que Israel exporta sèries d’èxit a tot el món i un bon exemple recent és
East Side, escrita per Yael Rubinstein i produïda per la televisió pública d’Israel (es pot veure a Filmin). La sèrie, de bona qualitat, se centra en al figura de Momi, un antic agent del Mossad que treballa com a intermediari per a associacions jueves que volen comprar propietats dels palestins a la ciutat vella de Jerusalem Est. Els tripijocs tèrbols perquè els àrabs abandonin les seves cases a canvi de grans quantitats de diners parteixen d’un rerefons històric que és conflictiu: d’una banda els Acords d’Oslo de 1994 fixaven que aquesta part de Jerusalem seria la capital de l’estat palestí; de l’altra, segons una llei de 1973, els jueus que puguin demostrar un vincle amb aquella zona de la ciutat, previ al 1948, poden reclamar-ne la propietat. Hi ha encara un altre factor de confrontació: l’església ortodoxa grega té moltes propietats a Jerusalem, i el seu arquebisbe n’és el propietari legal.
A
East Side, Momi actua en nom d’un grup jueu per comprar un hotel que és propietat dels ortodoxos, si cal amb l’ús de la violència i estratègies il·legals. L’especulació vol expulsar els àrabs del barri vell, doncs, i no s’escatimen ni el dramatisme ni l’extorsió, però sempre en un pla individual, sense cap menció a la política d’annexió estatal de territoris a Jerusalem Est. En canvi, sí que es mostren els mètodes brutals de les forces de seguretat palestines, que persegueixen fins a la mort els ciutadans àrabs que capitulen i venen les seves propietats. El contrapunt sentimental del protagonista Momi el dona la seva filla autista, que ell voldria que fos admesa a l’exèrcit, i el trasbals que això li provoca. És l’escletxa de fragilitat que a estones l’humanitza, fins i tot davant dels àrabs a qui ell enganya i maltracta, però no n’hi ha prou: rere la ficció realista, l’activitat colonitzadora és el mirall d’una societat injusta, on regna un menyspreu atàvic pels palestins.
Podeu llegir aquesta peça de Jordi Puntí al número 507 (abril) de
L'Avenç en aquest
enllaç, i subscriure-us a la revista,
aquí.
