The Zone of Interest, pel·lícula de Jonathan Glazer recentment estrenada entre nosaltres, reconstrueix amb un discutible dispositiu formal la quotidianitat de la família del primer comandant d’Auschwitz.
Us n'oferim el fragment final, les reflexions d'Imma Merino a propòsit de la representació dels camps d'extermini al film de Glazer.
[...]
A diferència de tants de ciutadans alemanys (i no només alemanys) encegats que, a banda del fet que participessin més o menys activament en l’exclusió dels jueus i d’altres criminalitzats pel règim, van adduir que ignoraven que passava al sistema concentracionari, Höss era un oficial de les SS amb tant de rang que se li va encomanar l’organització d’Auschwitz-Birkenau. No és que no volgués veure allò que passava literalment al costat de casa seva, sinó que sabia i veia l’horror als camps decidint que s’hi executava. Què suggereix, doncs, aquesta bena als ulls? Una dissociació de l’home que comandava una acció d’extermini mentre que, en la vida privada, duia una vida familiar normal i més o menys endreçada? Això, però, què importa si, de fet, no revela res de nou? Ho apunto amb la consciència que, en canvi,
The Zone of Interest du a pensar que aporta una nova manera d’abordar el tema dels camps d’extermini des d’un fora de camp punyent cinematogràficament inèdit. En el meu cas però, un cop diluït l’impacte del dispositiu formal i amb una certa sensació de repetició, em va venir al cap què coi m’havia d’importar l’amor a les flors d’Hedwig Höss i, de fet, tot el que feia aquesta família mentre a prop seu eren assassinades milers de persones. Tanmateix, no serà que Glazer insinua que ens hauria d’importar perquè, d’una manera que no deixa de ser una mica perversa, busca que ens identifiquem amb els Höss o almenys amb els que van consentir la barbàrie nazi? Això perquè, induint-nos a posar-nos en el mateix lloc dels botxins fent com si habitéssim a la seva casa, es vol transmetre que els espectadors vivim tranquil·lament d’esquenes als horrors del món? És allò que és impossible la innocència i que tota la humanitat és culpable? I fins que tots hauríem fet el mateix sense que n’hi hagi cap prova? El sadisme antihumanista de cert cinema europeu contemporani liderat per Michael Haneke. Tanmateix, li atribueix a Höss un indici de mala consciència: una nàusea que, de fet, no és aliena a una mena d’intuïció de (mal) futur. Com que no entra al camp, mostrant-lo normalment serè a casa, no es veu com el seu rostre es transforma en el d’un oficial implacable de les SS.
Sens dubte, Jonathan Glazer no ignora tota la llarga discussió i controvèrsia sobre la representació dels camps d’extermini. Una discussió amb la participació fonamental de l’autor del documental
Shoah, Claude Lanzmann, que afirmava que, per no caure en la banalització o en la dramatització espectacular, eren irrepresentables, tot i que, al final de la seva vida, va beneir que l’hongarès László Nemes creés una ficció en què, seguint un Sonderkommando entestat en enterrar el cadàver d’un jove que vol reconèixer com el seu fill, reconstruís l’entorn de les cambres de gas sense «entrar-hi»: Lanzmann aleshores es va treure de la màniga que, amb la idea de l’irrepresentable, volia dir que no era concebible la representació de la mort a les cambres de gas.
El fill de Saül, però, no s’ha alliberat de la polèmica: fins a quin punt, amb imatges de fons i sobretot a través d’una sonoritat impactant, no transgredeix uns possibles límits? Dit això sense que tingui a veure amb la inconsciència, el sentimentalisme fora de lloc, la banalitat o l’esteticisme immoral de tantes pel·lícules que cadascú pot identificar. Glazer sembla retornar a la idea que els camps d’extermini són irrepresentables. És una convicció moral o, de fet, preval l’aposta per un dispositiu formal? El cas és que, concentrant-se en els Höss i la casa que habiten, les imatges pràcticament no traspassen mai el mur del camp: només, que jo recordi, hi ha un moment en què ho fa fent-hi visible un oficial sense que pugui dir-ne el perquè. Mostrant l’exterior de la casa, però, es pot observar que s’hi veu la xemeneia fumejant dels forns crematoris. Amb un treball en el so innegablement poderós, es reprodueixen els crits dels vigilants i també dels presoners. En tot cas, amb el seu distanciament i volent exhibir rigor,
The Zone of Interest exerceix una fascinació que, com he intentat argumentar, em sembla inquietant: com si se’ns volgués atrapar posant-nos un mirall que és un parany. De fet, des del primer moment, el film de l’astut Jonathan Glazer pot plantejar dubtes a causa d’una retòrica formalista que fa que ja comenci i també acabi amb una pantalla en negre de llarga durada amb la qual sembla que vol apel·lar a l’irrepresentable dels forns crematoris. Aquests, tanmateix, es mostren en el present mentre unes dones netegen els escenaris d’un crim incommensurable. Una invocació a la memòria indefugible d’aquell Horror conservant-ne els espais on va perpetrar-se? O un apunt sobre el fet que els camps d’extermini s’han convertit des de fa temps en llocs de visita turística on expiar, de manera fugaç i superficial, la mala consciència humana? No sé si
The Zone of Interest, amb una formalització que l’acosta a la instal·lació artística, fa que s’hi aprofundeixi més.
Podeu llegir l'article sencer en
aquest enllaç.
I recordeu que podeu adquirir el número 505
aquí, i subscriure-us a
L'Avenç AQUÍ.
