Un octubre de fronteres movedisses

Les llengües, les migracions i els desplaçaments culturals dibuixen un número d’octubre que mira Catalunya com una terra de tothom, amb la circulació de les literatures basca i gallega, la trajectòria de la comunitat xinesa, l’evocació del paisatge en la pintura de Concha Ibáñez i la mirada cap a l’escriptura marroquina a la presó. Un recorregut que explora com persones, obres i idees creixen amb el contacte, des del pensament, la història cultural i el cinema, entre d’altres. 

La presència de les noves comunitats en la creació literària obre el número. Als Bitllets, Iban Zaldua compara la literatura en basc amb el cas català, i examina el paper de les diferències lingüístiques, els fluxos migratoris i els models educatius. La qüestió també mira cap al futur: quines noves veus d’origen migrat poden transformar la literatura basca en el futur? Aquesta circulació entre tradicions literàries té un altre vessant en els articles de Jon Elordi Akordarrementeria i Helena González Fernández sobre la recepció de les literatures basca i gallega a Catalunya, que formen un díptic als Focus. Quins llibres i autors hi han arribat, quins agents n’han facilitat la circulació i com s’han relacionat aquestes tradicions amb la catalana són algunes de les preguntes que permeten resseguir tres àmbits culturals pròxims, però sovint poc connectats.

També la literatura marroquina ocupa un lloc central en aquest mapa de circulacions amb Youssef El Maimouni, que dedica el seu article als llibres nascuts de l’empresonament, en especial durant els Anys de plom. L’article recupera veus que han convertit la repressió, la memòria i el testimoni en literatura i posa el focus en el buit editorial que encara les envolta en català. D'altra banda, Manel Ollé continua la sèrie de relats «La platja de Pequín» amb «Txin, txan, txun», sobre la trajectòria de la comunitat xinesa a Catalunya i les experiències de les noves generacions. El relat aborda la sinofòbia, els processos d’integració i els contactes entre cultures.

A «T’explico un acudit?», Julià Guillamon recupera el fitxatge de Josep Samitier pel Madrid CF el 1933 i les caricatures que la premsa satírica hi va dedicar. Els dibuixos de Valentí Castanys i les cròniques de l’època segueixen l’arribada del jugador a Madrid, els seus èxits i les discussions sobre la professionalització i el paper dels diners en el futbol. En un context ben diferent, Sharon G. Feldman recupera el pas de l’òpera al cinema de Geraldine Farrar. El 1915, una de les grans dives del Metropolitan Opera va fer el salt a la naixent indústria de Hollywood, prefigurant l'emergència del futur star system amb els rodatges de Maria Rosa i Carmen. Es tracta d’un petit tast del llibre que L’Avenç publica aquest mes, Guimerà a Amèrica. 

En el terreny del pensament, Cesca Castellví Llavina posa el Focus en la filosofia de la proximitat de Josep Maria Esquirol com una resposta al nihilisme contemporani i a la saturació de l’experiència. Vulnerabilitat, cura i vincles quotidians articulen un pensament que reivindica la proximitat com a forma de resistència i com a possibilitat de construir una vida més habitable. Amb motiu de la mort de Jordi Vila-Abadal als cent anys, Jordi Tomàs reconstrueix una trajectòria marcada per la formació a Montserrat, l’exili, la lluita antifranquista i el compromís amb Catalunya. La memòria personal i política es concreta en la seva dedicació a la psiquiatria, als joves i a l’atenció a les drogodependències, així com en la capacitat d’escoltar com un dels trets que van definir la seva relació amb els altres.

La relació entre cultura visual i memòria dels espais centra l’«Espais i memòria», on Rosa Franco explica el seu projecte Valores Declarados, iniciat el 2007 al Palau de Correus i Telègrafs de Barcelona. Les fotografies documenten les transformacions de l’edifici i conserven les empremtes de la vida laboral i dels sistemes de comunicació que hi han deixat rastre. D’altra banda, Jordi Sagrera i Miquel Àngel Fumanal escriuen sobre la història arquitectònica del Palau Episcopal de Girona, que permet resseguir deu segles de transformacions, des de la compra de l’antiga casa comtal l’any 988 fins a les grans reformes del segle XVIII.

Als Miradors de literatura, Valèria Gaillard Francesch s’acosta a La nit al cor, de Nathacha Appanah (Angle, 2026), una obra construïda a partir de tres històries de violència conjugal i feminicidi, una de les quals vinculada a l’experiència de l’autora. Memòria, culpa i responsabilitat de narrar es troben en una obra que interroga el silenci al voltant de les víctimes. Joan Todó comenta Prometeu de mil maneres, de Carles Rebassa (Univers, 2026), Premi Sant Jordi 2026, una novel·la ambientada en una Palma marcada per les tensions de classe, el desig i la transformació urbana.

En l’àmbit de l’art, Susanna Portell s’acosta a la trajectòria de Concha Ibáñez, amb motiu de l’exposició que el Museu d’Art de Girona dedica a la pintora. La peça celebra una mostra que subratlla els paisatges que van marcar la seva obra, els viatges i el compromís de l’artista, a qui veiem treballant a Lanzarote en la coberta del número. 

En matèria de cinema, Àngel Quintana parteix de la nova adaptació de L’Odissea de Christopher Nolan per analitzar què passa quan el mite homèric entra en la gramàtica del blockbuster contemporani. La transformació d’Odisseu, el tractament de Penèlope, Circe, Calipso i Polifem i, sobretot, el nou pes de la culpa i la redempció permeten preguntar-se fins a quin punt el cinema ‘adapta’ un mite emblemàtic. A «Això no és TV», Josep Pelfort posa en relació tres sèries que converteixen conflictes socials contemporanis en matèria narrativa. The Pitt (HBO, 2025), ambientada en el servei d’urgències d’un hospital de Pittsburgh, retrata la pressió sobre el sistema sanitari; Ravalejar (HBO, 2026) segueix la lluita dels llogaters d’un restaurant històric del Raval davant l’amenaça del desnonament; i Tip Toe («De puntetes», HBO) aborda l’homofòbia, el racisme i els efectes de les xarxes socials en la societat anglesa.

Tanca el número «L’última», amb Jordi Puntí a la suite de l’hotel Palace de Montreux on Vladímir Nabokov va viure els darrers setze anys de la seva vida. La taca de tinta de l’escriptori, els mobles conservats, el balcó sobre el llac Léman i les fotografies de Nabokov i Vera obren una evocació dels espais de l’escriptor i de la temptació de reconstruir, a partir d’un lloc o d’un objecte, la vida quotidiana d’un autor.