18 de juliol de 1936. Els diaris donen les primeres notícies d’un possible aixecament de militars espanyols al Marroc colonial. Confusió, entre rumors i la incertesa de l’abast d’aquell moviment. Mentrestant, a Barcelona la vida transcorre entre el clima que s’ha obert el febrer, després de la victòria del Front Popular, amb Lluís Companys a la presidència de la Generalitat. Els darrers dies la ciutat viu especialment atrafegada pels preparatius de l’Olimpíada Popular. Aquell 18 de juliol Pau Casals assajava al Palau de la Música la Novena Simfonia de Beethoven amb la seva orquestra i l’Orfeó Gracienc, que l’endemà havia d’inaugurar el magne esdeveniment esportiu. En poques hores es va confirmar la gravetat del cop militar, i l’Olimpíada es va haver de suspendre. L’olimpíada
non nata es convertia així en el símbol d’una època o fins i tot en un mite. Però, per què s’havia organitzat, pocs dies abans que s’obrissin els Jocs de Berlín?
Barcelona/Berlín: el COI en qüestió
Després de la Primera Guerra Mundial el fenomen olímpic estava ja força consolidat i havia experimentat també les implicacions polítiques: els derrotats a les trinxeres van ser exclosos dels Jocs de 1920 i 1924. Barcelona va presentar candidatura pel 1924, que va acabar celebrant-se a París, i va tornar-hi el 1931. Pocs dies després de la proclamació de la República els membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) van decidir-se per Berlín. La vocació olímpica barcelonina havia estat acomboiada per sectors del catalanisme conservador. En els anys de la República va sorgir a Catalunya un fenomen nou: el moviment de l’esport popular, protagonitzat per entitats de base, que posaven l’èmfasi en la reivindicació que els sectors populars poguessin accedir a la pràctica esportiva i superessin la condició de mers espectadors. En paral·lel, el diari
La Rambla —impulsat per Josep Sunyol— va posar en circulació un lema que faria fortuna: esport i ciutadania. El més rellevant d’aquella proclama era la conjunció, aquella i que connectava els dos conceptes. Pels seus impulsors l’esport s’havia d’entendre com una pràctica social absolutament involucrada en la construcció de la ciutadania, preocupada en els debats socials, eina de construcció catalanista. L’
esport i ciutadania i l’esport popular eren dos exponents d’unes noves maneres d’entendre l’esport, més enllà del fenomen espectacular i d’un incipient professionalisme.
1933 va ser un any decisiu. Hitler va arribar al poder, i ràpidament es van identificar els seus objectius i les formes que volia utilitzar per aconseguir-los. Tot i que el nazisme estava en contra de l’olimpisme —per cosmopolitisme, presència jueva, esports no germànics...—, Hitler van entendre el potencial propagandístic que podien tenir els Jocs adjudicats a Berlín, per la qual cosa va desistir de les seves prevencions i es va abocar en l’organització, que havia de ser una mostra de la potència alemanya. Òbviament, la ideologia nazi xocava amb el respecte a la igualtat de tracte amb tots els esportistes i el respecte dels drets humans. De seguida es va veure com discriminava als esportistes alemanys d’origen jueu i les alarmes es van començar a disparar a molts llocs del món. Les federacions i els comitès olímpics de diferents estats discutien què calia fer, en alguns casos fortament dividits. Un clima que va anar quallant el 1934 i 1935, amb diverses iniciatives, tant als Estats Units com a Europa; el desembre de 1935 es va crear a París el Comitè Internacional per la Defensa de la Idea olímpica, que acollia les diverses iniciatives que denunciaven el plantejament de l’olimpíada de Berlín, i promovien accions de boicot. Per altra banda, des de la dècada de 1920 s’havia anat conformant un entramat associatiu del que s’autoanomenava esport obrer, que havia organitzat olimpíades obreres el 1921, 1925, 1928 i 1931, a Praga, Frankfurt, Moscou i Viena respectivament. Es presentaven com una alternativa a l’olimpisme del COI i tenien força predicament en alguns països, entre els quals destacava la francesa Fédération Sportive et Gymnique du Travail (FSGT). L’esport obrer visqué durant alguns anys dividits entre la II i la III Internacionals, socialistes i comunistes respectivament, però l’estratègia dels fronts populars va permetre la seva unificació a les portes del decisiu any 1936.
A l’inici d’aquell any olímpic els jocs de Berlín estaven en boca de tothom i les diferents sensibilitats contràries a la utilització que Hitler en podria fer van convergir. Tanmateix, en aquesta confluència hi participaven sectors crítics procedents de l’esport federatiu, afiliats al COI, i grups de l’esport obrer. Coincidien en el rebuig al que representaria Berlín, però tenien punts de partida diferents. I aquí és on va prendre rellevància el concepte de l’esport popular, que personificava el Comitè Català pro Esport Popular. Una organització formada per entitats de diferent naturalesa, des de clubs esportius a seccions esportives d’entitats culturals, que podia impulsar una línia en què podien confluir tots els crítics amb Berlín. L’esport popular no era el mateix que l’esport obrer, però compartia el desig que les classes populars accedissin a la pràctica esportiva. I era crític amb la discriminació que suposava Berlín, factor amb el qual coincidia amb les protestes de sectors demòcrates i els nuclis jueus. Per aquestes raons, tothom va veure clara la proposta barcelonina: organitzar uns jocs alternatius, amb l’apel·latiu d’Olimpíada Popular, un concepte inclusiu, en què es podien sentir còmodes tant sectors de l’esport federat com els provinents de l’esport obrer.
(...)
Xavier Pujadas, catedràtic a la Universitat Ramon Llull
Carles Santacana, catedràtic a la Universitat de Barcelona
Autors conjuntament de
L’altra olimpíada. Barcelona’36, Esport, societat i política a Catalunya, 1900-1936 (1990). Actualment investiguen les activitats del Comitè Català pro Esport Popular a l’exili.
Aquest és un fragment de l'article "Noranta anys d'un somni. L'Olimpíada Popular". Per a continuar-lo llegint, podeu adquirir el número 532 de L'Avenç aquí i també subscriure-us a la revista aquí.
