De tots els elements de la ficció narrativa, pot ser que el personatge sigui aquell que a la teoria li ha costat més d’enxampar, el que millor s’ha esmunyit entre els dits freds dels crítics. El punt de vista i la veu narrativa, l’ordre temporal i les seves alteracions, l’estil... tot plegat ha estat atermenat i se n’ha desenvolupat una prolixa taxonomia (més complicada que complexa, diríem); pel que fa al personatge, en canvi, hom no ha avançat gaire més enllà de la distinció de Forster entre personatges plans i rodons. Un fenomen que, a sobre, coincideix amb la preeminència del personatge entre tots els elements que impacten el lector: quan una novel·la és prou reeixida, és sobretot algun personatge que en recordarem, serà ell l’element que es destacarà en el nostre record sobre un fons gris d’esdeveniments, com una figura quasi-humana a qui l’autor ha aconseguit fer gairebé vivent. Dut a l’extrem, aquest èxit pot provocar la figura d’un exemplar humà, d’un Quixot, d’una Bovary, d’una senyora Dalloway. Però, si hom vol esquivar la fal·làcia patètica i les vaguetats del psicologisme, resulta un triomf del tot misteriós.
Si
El frau, la novel·la més recent de Zadie Smith (és del 2023, tot i que en català no ha aparegut fins fa uns mesos), fa recordar aquesta curiosa paradoxa, és perquè ben aviat s’hi imposa una figura central, un d’aquests personatges que semblen posar-se drets i respirar i acompanyar-nos mentre assistim a les seves peripècies. Les raons d’aquesta puixança són tan misterioses com de costum, tot i que una de les principals qualitats de l’autora, l’empatia, potser pot donar-nos-en alguna pista; Smith, al cap i a la fi, és el rar exemplar d’escriptora que debuta molt jove (tenia vint-i-dos anys quan el seu primer llibre,
Dents blanques, va començar a circular per les editorials) amb una novel·la centrada en tot de personatges masculins de mitjana edat, britànics o indis, que poca cosa podien tenir a veure amb les seves vivències autobiogràfiques. Des del primer moment, va ser una novel·lista capaç de posar-se en la pell de tota mena d’individus i, des d’allà dins, fer-los creïbles.
El gran personatge és, a
El frau, la senyora Eliza Touchet, mestressa de casa i cosina política del novel·lista William Ainsworth. Tots dos són figures reals; de fet, gairebé tot en la novel·la té un paral·lel (més que no un referent) en la història real de l’Anglaterra i la Jamaica del segle XIX. Ainsworth va ser realment un escriptor, avui oblidat (i, per tot el que en mostra Smith, justament oblidat), i realment va tenir una mestressa anomenada Eliza Touchet. No cal dir que alguns dels personatges que l’envolten, com Charles Dickens o William Thackeray (o, de més lluny, una tal Mary Ann Evans), també són reals. I ho és, igualment, l’altre centre del llibre, el cas Tichborne.
Aquest episodi judicial de la història britànica té a veure amb la desaparició en alta mar de l’aristòcrata Roger Tichborne l’any 1854. Cap a una dècada després del naufragi, va aparèixer a Austràlia un tal Thomas Castro, carnisser, que es presentava com Tichborne i fins i tot va ser acceptat com a tal per la mare del baronet, però no per la resta de la família. Castro, també conegut com a Arthur Orton, però sobretot anomenat «el Reclamant», en veure rebutjades judicialment les seves pretensions, va començar una campanya per tot el país buscant d'obtenir suport popular. I és aquí que
El frau fa xocar la família del novel·lista Ainsworth amb la troupe que envolta el Reclamant.
Tota aquesta ambientació victoriana, Smith la sotmet a un tractament decididament modern: el llibre és un trencadís de petits capítols, sempre molt curts, organitzats en «volums» (en això, fins a cert punt, es parodia la construcció externa de les novel·les de l’època), i que sobretot ens expliquen escenes, moments, o detalls; com si Smith hi apliqués allò que Blai Bonet anomenava «la tècnica oriental en el dibuix», consistent a deixar coses a dir per tal que el lector intervingui en la construcció de la història; aquí, molt lentament, els fragments van dibuixant, més que un argument, un camp de tensions, un joc de motius temàtics. D’entrada, el més evident és la glòria literària: Aimsworth és una figura literària de segona fila, eclipsada (i no sempre seguint les regles del joc net) per la figura de Dickens, a qui en algun moment havia arribat a superar comercialment. Quan el trobem vegeta en la decadència i en l’amargor, incapaç de mirar més enllà del seu propi melic; al mateix temps, la seva cosina política, encara més eclipsada que ell per una societat que com a dona no li ha donat cap ocupació digna del seu talent, el supera en tot.
El plantejament potser no és gaire lluny del Hamnet de Maggie O’Farrell: agafar una figura venerada de la literatura anglesa i observar tots aquells que es mouen a la seva ombra, pels marges del discurs oficial. Fer-ho també pot implicar abordar temàtiques no tan evidents respecte a aquell entorn, que en aquest cas són les temàtiques habituals en l’obra de Smith: la identitat jamaicana, les conseqüències del colonialisme, les relacions de poder entre els gèneres, la repressió del desig. Si Eliza és tan fascinant com a personatge, de fet, és també perquè, tot i que les circumstàncies socials i econòmiques la condemnen a dependre de gent que li és inferior en tot, ella és sempre conscient d’aquest desnivell; té sempre una plena consciència de la mediocritat d’Ainsworth, de la ignorància de la seva segona muller, de l’ambició de Dickens, però no pot fer-hi res.
És quan se centra en el cas Tichborne, però, que es fa evident el nucli del llibre, que té a veure tant amb aquesta mirada des del present com amb la impotència del personatge principal. En el moviment de masses que envolta el Reclamant, Smith es permet insinuar un paral·lelisme amb l’actualitat. El presumpte Roger Tichborne era, molt evidentment, un estafador, una pura enganyifa malgirbada, però al voltant de la seva causa va saber aglutinar un malestar, una insatisfacció popular que semblava no tenir cap altra sortida. És ben bé el mateix cas del Brexit, i encara hi haurà pistes per connectar-ho amb la política nord-americana (Smith les deixa caure amb una subtilesa que la traductora, Marta Pera Cucurell, es veu obligada a fer miques explicant l’acudit). La insatisfacció dels pobres, de les dones, dels esclaus que envolten el Reclamant és molt real; el Reclamant en si, una estafa. I la mateixa senyora Touchet no sembla capaç, durant bona part del llibre, de resoldre aquesta contradicció.
Tot seguint el judici, Eliza coneix Andrew Bogle, el segon gran personatge de la novel·la. El sisè i setè volums d’aquesta estan dedicats al seu relat (recollit per la protagonista) sobre la seva vida i la del seu pare i marquen un canvi considerable en l’estil i, sobretot, la mirada sobre la realitat. És el mateix recurs de les
Cartes perses de Montesquieu: la metròpoli és vista per l’estranger. Els focus narratius són, a El frau, tan evidents que el seu propi xoc i contrast evidencia, alhora, les limitacions de cada punt de vista. L’autora no ens amaga que cap personatge sembla tenir una visió completa de tot plegat i que el mateix judici és, a banda d’una mena de representació teatral, un problema sobretot narratiu, el d’oferir al tribunal la versió més creïble dels fets. I que, de fet, Eliza en té plena consciència:
"Ens interpretem malament els uns als altres. Tot el nostre ordre social està constituït per una sèrie d'errors i concessions. Signes taquigràfics per a un misteri massa gran per poder-lo veure. Si sabessin el que jo sé, sentirien el que jo sento! Així i tot, encara que algú hagi pogut tenir una visió del que hi ha darrere el vel que separa les persones, com ella, que difícil que és tenir en compte la vida dels altres! Tot conspira en contra. La vida i tot."
Aquest clarobscur esclata en el passatge del discurs de l’acusació: un cop més, les claus estan barrejades. L’acusador, sens dubte, encerta sobre el fons de l’assumpte, però les seves explicacions són del tot racistes. Per contra, Eliza té un bell programa per saber la veritat (mantenir la ment oberta, no jutjar segons les aparences o la reputació) que al capdavall no li servirà de gaire. I, de fet, Smith no ens oculta tampoc que ella mateixa, en tractar amb els familiars i amics d’Andrew Bogle, tots ells de color, cau en formes de racisme inconscient. Com si ni tan sols ella fos capaç de posar-se del tot en la pell dels altres.
Joan Todó, escriptor.
Zadie Smith.
El frau. Traducció de Marta Pera Cucurell. Jaŋde editorial, 2025.
Podeu adquirir el número 532 de L'Avenç
aquí i també subscriure-us a la revista aquí.
