«Ultimi barbarorum»
Baruch Spinoza
Rebufo rere el missatge. Em diuen si em veig amb cor –i amb cap i amb dits– d’escriure aquest bitllet d’opinió sobre el referèndum suís que el passat 14 de juny sotmetia a votació popular si el país havia de superar el llindar dels deu milions d’habitants, amb evident tuf i impuls xenòfob. Rebufo de nou. Per què des que ho vaig llegir el maldecap –els maldecaps del món– s’han acrescut i agreujat. Només cal veure el pes de les extremes dretes al Parlament Europeu, com la UE ha comprat la política migratòria de Meloni que només fa un any criticava com Espanya voxeja i Catalunya orrioleja per tants racons. Inspiro. Faig la primera consulta a un infermer de referència, avesat i aferrat al principi de realitat. El politòleg Jordi Muñoz va a barraca: és un referèndum essencialment racista, no té en compte la piràmide demogràfica –ni la baixa natalitat ni l’envelliment poblacional– i s’oblida de la contribució neta, i funcional, de la migració. Darrer apunt: que sí, que els creixements demogràfics mal gestionats generen evidents pressions i tensions al món del treball i l'accés a l’habitatge. Al primer paràgraf –eugenèsic, neomalthusià o colonial en l’esperit de l’època– una única conclusió primerenca: murs, fronteres i referèndums per dir-los als que proven d’entrar que mai no arribaran, que mai viuran com nosaltres, que els neguem el que per a nosaltres volem. Com ho anomenem això? No trigarà gaire a sortir el coronel Jessup d’
Alguns homes bons per reconèixer que premen tots els botons per mantenir ‘el nostre estil de vida’.
Way of life: «Va ordenar vostè el codi vermell?». «Vaig fer el treball que em vau encarregar» va dir ell. Aquests no seran els darrers bàrbars que vindran, Baruch.
La cosa, però, ve de lluny i ara galvanitza. Valdrà la pena no oblidar que la ‘novetat’ de l’extrema dreta va arrencar al vell continent el 1983, quan Jean-Marie Le Pen va començar a treure cap en feus d’antic vot comunista. Una dècada després –me’n recordo pràcticament de memòria– Eduardo Galeano va escriure un text que encara perdura, rere l’esfondrament soviètic. Corria 1993 i es titulava
Diccionari del Nou Ordre Mundial –el vell desordre de sempre. A l’entrada “Mapa del món” deia: «Una mar de dues ribes. Al nord, pocs amb molt. Al sud, molts amb poc. L’Est que ha aconseguit deixar de ser Est vol ser Nord. Però... a l’entrada del paradís un cartell diu: Complet!». Suposo que si el miratge passatger d’una pretesa globalització de la democràcia –tan antagònica i incompatible amb la depredació dels mercats globals– no hagués quedat en simulacre potser la quarta pota del devaluat Estat del Benestar hauria estat la dependència i les cures –i no les llargues cues d’espera, plenes de morts exhausts, que ens defineixen encara. La cinquena podria haver estat el clima. I la sisena, la justícia global. Al capdavall, escric l’article l’endemà de la segona cursa antiracista de Barcelona –no érem tots però érem molts. Fa ben poc, l’Antón Costas, anàlisi acurada i bisturí precís, ho deia en tres dades: hi ha hagut un evident creixement demogràfic a Catalunya, els serveis públics més bàsics i essencials no han crescut proporcionalment i el flux migratori s’ha concentrat en les perifèries. La primera és una dada –segona i tercera, funestes decisions polítiques. Deu milions a Suïssa, vuit a Catalunya. Com si fos ahir, l’endemà de l’any Candel; és a dir, com si res no haguéssim après de processos migratoris anteriors –en els que m’incloc, quan els pares fugiren de Zamora a la recerca de pa, sostre i treball.
Diumenge truco els amics de Ginebra i Neuchâtel, amistats nascudes d’un exili imprevist i una acollida sencera aviat farà una dècada. Em diuen que, òbviament, tot ha estat impulsat per l’extrema dreta, que la part menys subtil és que ja condicionen l’agenda i, sobretot, que ja han normalitzat que una cosa així es pugui tornar a votar. I que si amb el dit ens quedem mirant la lluna, els efectes secundaris ja són reals: la restricció creixent de drets i serveis per a la comunitat migrant en plena lògica de segregació social. Expiro. A les portes de l’estiu –tot i que el criteri econòmic em convenç molt poc– penso en qui collirà la fruita dolça a Ponent, en qui farà rutllar les càrnies catalanes, en qui pujarà les bombones de butà, en qui estarà fent carreteres bullint l’asfalt, en qui cuidarà els avis i les àvies, en qui està als fogons del
miracle turístic català a escarada. Mentre Amazon, Uber i Glovo i tants altres faran l’agost tot l’any.
Burxo, remeno, dubto. I recordo un llibre, una reflexió ecofeminista i un text de fa deu anys. El llibre és
A qui deixarem morir? de Javier Padilla, sobre les desigualtats en la salut. Em ressonen totes les derivades i declinacions infinites en el món d’avui: a qui deixarem a la intempèrie, a qui enviarem a l’escorxador, a qui no deixarem entrar –i a qui, sí–, a qui deixarem ofegar-se, a qui no rescatarem mai, quants hi cabem on? Espanta la pregunta –però no tant com la resposta. La reflexió, en l’art dels límits que són l’ecologia i el feminisme, en l’art de mirar lluny i mirar a prop alhora, és de l’estimada –i imprescindible– Yayo Herrero, al voltant de la idea de solastàlgia, l’enyor anticipat d’un món que ja no existeix: «això genera un gran malestar i una tremenda incertesa, també molta por i dolor; i moltes dificultats per connectar el malestar que senten amb les causes estructurals». Diu molt més: «Aquesta dificultat és l'espai que utilitza l'extrema dreta. Redirigeix aquestes emocions a altres llocs on no resideixen els problemes. Utilitza bocs expiatoris. Per això cal polititzar, col·lectivitzar i metamorfosar la incertesa en proposta política. No conec cap èxit que no hagi partit del dolor».
El text –doble i antic– és de Santiago Alba Rico, filòsof de guàrdia. Fa molt ens deia que fer una Constitució era, sobretot, decidir sobre què –esclavitud, pena de mort, dret de cuixa– no podríem decidir mai més: «consisteix a decidir ja que no podem prendre certes decisions: hem decidit que, passi el que passi, no matarem i esclavitzarem, no torturarem ni violarem presoners, no enverinarem l’aigua ni cremarem collites. Això és el que anomenem Constitució i una veritable Constitució és la que recull aquestes decisions preses ja per sempre –o reformables només en favor d’un dret superior– i que cap plebiscit pot derogar». Fa pensar, oi? En un text posterior, reblava sense filtres la inhumanitat del moment: «quan Roma es va esfondrar en quatre segles dos símptomes van anunciar la seva implosió: els bàrbars a l'exterior, els cristians a l'interior. L'aliança entre cristians i bàrbars va assegurar un lent i dolorós “relleu”, el resultat civilitzacional del qual ara s’esfondrà. Si la fi del capitalisme serà un “final a la romana”, i la seva imatge visible és la crisi dels refugiats i immigrants, l'única solució és una aliança civilitzada, basada en el Dret, entre els “cristians” i els “bàrbars” d'avui, separats per una falsa frontera. Aquesta aliança només serà possible si canvien els governs de la UE i el mateix projecte europeu. Sembla poc probable. Preparem-nos, doncs, per a un declivi civilitzacional llarg, violent i tribal».
M’allito diumenge, amb aquestes quatre paraules malgirbades mig enllestides, amb la derrota, per un 54%, de limitar Suïssa a deu milions –decantada pel vot urbà i també pel posicionament empresarial. Sospiro. Des que, ara fa uns dies, vaig rebufar amb la petició només sabia del cert com podia acabar l’article. Amb un poema per tornar a començar un altre cop, que potser d’això va tot plegat. Sisíficament. És de la Mireia Calafell. I allà, ella diu: «urgeix saber qui som, qui posa clor a la piscina i qui és dins l’aigua. Qui controla l’entrada i qui és que vol entrar. On és què vol entrar. Ho hem de saber aviat o serà tard i irreversible: ja no podrem fer res, ni canviar res, ni dir res, ni escriure res, ni exigir res si un dia descobrim, ingènuament, que tota aquesta sang és de les nostres mans d’on, gota a gota, cau».
Urgeix. I tant que urgeix.
Podeu adquirir el número 532 de L'Avenç
aquí i també subscriure-us a la revista aquí.
