Aquest número especial d’estiu reprèn amb l’Art el projecte del balanç de la cultura catalana del primer quart del segle XXI que vam iniciar el mes d’abril amb l’article de David Guzman dedicat a la Literatura (i que seguirà al setembre amb Història i al novembre amb Pensament). Cada balanç d’autor serà necessàriament diferent quant a l’enfocament, més enllà dels continguts, i aquesta manera polièdrica d’entendre la realitat és un actiu de la diversitat i la complexitat de la nostra societat. Per això, a banda de l’article en profunditat de la Susanna Portell, trobareu una vintena d’aportacions més que suggereixen obres destacades del període i el perquè.
A través dels llenguatges artístics, de la traducció simbòlica d’allò que ens envolta, els artistes fan una aportació de bellesa i de sentit, que ofereix confort i també obre preguntes perquè cadascú se les faci seves. L’opció de la Susanna per al seu balanç ha estat la de parlar des de les institucions museístiques, fonamentalment, les institucions de mediació de l’art per excel·lència. És des dels museus que es treballa des de fa anys en els temes relacionats amb art i salut. Una dimensió de col·laboració que també experimenten les biblioteques, per exemple. En aquestes institucions de mediació es treballa fa temps sobre la representació de les dones i es debat sobre la descolonització. No són temes menors i tots tenen a veure també amb la memòria.
També s’ocupa d’art i memòria l’exposició Vindran les dones. 150 anys de lluites als carrers de Barcelona, amb la fotografia que hem destacat de Margaret Michaelis. En aquest número publiquem també un reportatge del fotògraf Jordi Puig sobre un fenomen que en si mateix donaria molt per reflexionar. Què en fem de l’acumulació d’objectes? Hi ha «descarregades» arreu del país, de rampoines, mobles, records i mil coses, útils i no.
També el teatre utilitza els llenguatges simbòlics per interpretar la realitat. Martí Gallén ens fa reflexionar sobre les representacions del mite d’Antígona, a partir de les propostes que s’han pogut veure recentment i sobre quin nivell de risc estem disposats a assumir en els qüestionaments dels nostres posicionaments i els mecanismes per fer-ho. I del teatre a la literatura i la música, amb la peça de Valèria Gaillard sobre Tristany i Isolda, un altre mite que ha travessat segles i disciplines, i que continua interrogant la frontera entre desig, deure i transgressió.
Potser és motiu d’orgull i autoestima (i sovint ens manca) que la nostra creació cultural, la nostra crítica cultural i les nostres publicacions culturals tinguin un bon nivell tant d’excel·lència com d’exigència. Us convidem a dir-hi també la vostra.
I just quan tanquem el número ens assabentem de la mort de l’historiador italià Carlo Ginzburg, un dels mestres de la microhistòria, un mestre en l’art de la memòria.
