D’homes, tants com cavalls verds! És a dir: d’homes, n’hi hauria d’haver tants com cavalls verds. És una dita de dones, naturalment, o ho era. També hi ha allò de
ser més rar que un cavall verd, una frase que s’aplica sobretot a les persones amb comportaments que surten del territori ordenat del que és habitual. A mi no m’ho han dit mai, cosa que d’una part em reconforta i d’altra em confirma que no seré mai un gran escriptor, perquè no es pot ser un gran escriptor sense unes gotes de sang extravagant.
L’expressió té un punt arbitrari, perquè la imatge de la raresa tant podria ser un cavall verd com un mul taronja, o un verro blau. Però sembla que el
cavall verd, sense arribar a la categoria d’arquetipus junguià, té un cert poder de fer-se present a la imaginació humana. El Cavall Verd és un puig de la serra del Penyal, a la Marina Alta, que potser els poetes hauríem de proposar-nos coronar. I
Caballo verde para la poesía és una mítica revista, editada per Concha Méndez i Manuel Altolaguirre i dirigida per Pablo Neruda, que va publicar quatre números entre 1935 i 1936, amb versos, entre d’altres, de Federico García Lorca, Jorge Guillén i Vicente Aleixandre.
Les eines modernes de recerca d’informació em permetrien ara una recerca exhaustiva de cavalls verds dels mons de la literatura, la pintura, el disseny gràfic o la transició energètica, però no ve al cas. Em limitaré a afegir una història que potser dona llum sobre l’origen de l’expressió mallorquina. Al folklore sard, hi ha uns cavalls verds (diguem-ho en la llengua de l’illa:
caddos birdes), petitons i molt difícils de veure, que tenen poders màgics i benèfics. D’aquí ve el refrany sard
Homine affortunadu pius raru chi sos caddos birdes, que vol dir que un home afortunat és més rar que un cavall verd.
És possible que el poeta mallorquí Rafel Jaume no conegués aquesta figura de la cultura popular sarda, tot i que no ho podem descartar, atesa la seva erudició proverbial. El més probable és que pensàs en el
cavall verd com a emblema de la raresa, quan va decidir que aquest seria el nom de la seva llibreria, dedicada en exclusiva a la poesia. Efectivament, de llibreries així se’n veuen més poques que de cavalls verds. El fet, però, és que Cavall verd, la llibreria de Palma on només es dispensaven versos, va existir.
* * *
Fa anys vaig topar amb un article d’un diari anglès que presentava una llibreria de Nova York dedicada de forma exclusiva a la poesia. En parlava com d’una raresa mundial. La
Berl’s Brooklyn Poetry Shop va obrir el 2013 i es presentava amb els típics perfils del que és
independent i alternatiu: tenim els llibres que no trobareu a les grans cadenes, ens encanten els
chapbooks (llibrets prims i de difusió modesta, per entendre’ns), som un negoci familiar, volem ser un centre dinamitzador de la vida del barri. Dotze anys després, amb una visita a la pàgina web ens assabentam que la llibreria està tancada fins a nou avís, que ara mateix no s’hi programen lectures poètiques i que el comprador interessant pot consultar al catàleg de la llibreria a Bookshop.org, una plataforma d’aspecte més aviat poc independent i poc alternatiu. Però les coses que duren uns anys i després acaben no són un fracàs. Cavall verd també va tancar, pocs anys després de la mort de Rafel Jaume als cinquanta-cinc. Segur que, tant en un cas com l’altre, els anys de portes obertes han significat alè per a la poesia, han deixat records amables en molta gent i han sembrat claror.
Berl’s es publicitava com l’única llibreria de Nova York que traficava només amb poesia. Dels Estats Units, es deia de vegades. Del món, fins i tot. És una exageració, és clar, perquè els
caddos birdes són difícils de veure però n’hi ha. A Bari, que és una ciutat més petita que Palma, existeix també una llibreria que s’anuncia com l’única d’Itàlia dedicada en exclusiva a la poesia. Es diu
Millelibri i està en marxa des del 2018. Les fotos fan venir ganes d’agafar un avió i plantar-s’hi. S’hi fan vetllades de poesia i clubs de lectura, però a mi sobretot em té el cor robat el
Mercoledante, que no és sinó el dimecres de Dante, en què es llegeix i es comenta, en cada ocasió, un dels cants de la
Commedia. Desig a
Millelibri una vida llarguíssima: arribi fins on arribi, haurà escampat molts besllums de poesia.
* * *
Rafel Jaume no va tenir, ja ho he dit, una vida llarga: del 1928 al 1983. Qui més n’ha escrit ha estat Bartomeu Bauçà, autor d’una tesi i d’un llibre sobre la seva poesia, que s’obre amb una vintena de pàgines de biografia. Un parell de pròlegs als seus llibres i alguns articles publicats amb motiu de la seva mort ens permeten reconstruir el seu perfil d’home discret, fosc gairebé, però insubornablement dedicat a la poesia. Ens formam la imatge d’una existència melancòlica, amb tots els mèrits per guanyar-se l’adjectiu d’
entranyable: una infantesa al barri popular de la Soledat, una joventut de parròquia i de desenganys amorosos, una vida sencera escrivint, escrivint i escrivint, i publicant entre poc i poquíssim. Té poesia en castellà i en català, però no va ser un poeta bilingüe, sinó un poeta en castellà que devers l’any 1970 decideix ser un poeta en català.
Era baixet, de pocs cabells i amb ulls miops: com d’òliba, diu Josep Maria Llompart, que el defineix com un silenciós. Tot aquest retrat de personatge atrotinat no ens pot fer perdre de vista l’energia intensa amb què es va dedicar a la poesia: a llegir-ne, a escriure’n i a mirar de donar-li sortida a per les vies habituals de les revistes literàries i dels premis. En castellà, va aconseguir guanyar dues vegades el premi Ciutat de Palma i publicar en revistes de certa rellevància. En català, va guanyar poc i publicar menys. Després de la seva mort, apareixerien el llibret
Poemes, 1982-83, l’esmentat volum de Bartomeu Bauçà, que conté una mostra més àmplia dels seus versos, i el bell recull que va dedicar al seu barri de la Soledat,
Plaça de la boira.
Va ser també un activista cultural, integrant i fundador del grup artístic
Tago i impulsor de la revista
Dabo. Va exercir la crítica d’art, un terreny en què va mostrar que una personalitat poc renouera no és incompatible amb la severitat i la rotunditat en els judicis negatius. Va fer feina de mestre per a infants i de corrector i col·laborador als diaris de Palma.
El novembre de 1976 va obrir Cavall verd, una d’aquelles curolles que justifiquen una vida. La llibreria va estar primer en un local petit del carrer de l’Argenteria, per passar més endavant a la ubicació ara més recordada, a la plaça d’en Coll. A tres minuts a peu de la plaça de Cort, per als que no la situau. Va complir amb escreix amb aquell propòsit de ser un focus d’irradiació de l’art i la literatura: s’hi feien exposicions, presentacions de llibres i revistes, tertúlies poètiques. Rafel Jaume se n’encarregava mentre feia de corrector i col·laborador de premsa: era formigueta, però era incansable. No sabem si allò el feia feliç: segur que, si més no, li amorosia la recança de no acabar de fer-se un lloc com a poeta en català. La mort no va deixar que la seva etapa de llibreter anàs més enllà dels set anys.
* * *
Quan Rafel Jaume va morir, jo tenia vint anys. És normal que el recordi poc. Però durant els dos primers anys de carrera m’hi deixava caure sovint, hi comprava llibres i intercanviava quatre paraules amb aquell home que record tal com el pinten les evocacions escrites pels qui el varen conèixer i tractar més. Parlava en veu baixa i era d’una amabilitat extrema.
En tot cas, la meva llibreria Cavall verd és sobretot la de després de Rafel Jaume. Hi anava molt amb l’amic Joan Manuel, sovint els matins de dissabte. Hi passàvem una estoneta, mirant llibres, comanant-ne i xerrant amb en Mateu, el personatge de qui ara vos voldria parlar. Perquè una de les coses més curioses d’aquesta història és que Cavall verd va sobreviure tres anys a la mort de Rafel Jaume i que se’n va fer càrrec en Mateu, l’home senzill que durant anys hi havia fet d’ajudant. Aquell home poc lletraferit, que potser no s’havia llegit ni un de tots aquells llibres, es va trobar amb la botiga a les mans i la va voler dur endavant.
En Joan Manuel i jo érem molt de riure de tot. I aquella situació d’una llibreria de delicadesa singular en mans d’un home que pronunciava el llinatge de Rimbaud com si el llegís a la catalana (com si rimàs amb «incaut», per entendre’ns) era una mina per a les rialles. L’anècdota preferida era la d’en Mateu al telèfon, reclamant amb insistència l’enviament d’un llibre d’en Gadafi, que a la fi resultava ser en Kavafis. Diguem, de passada, que el temperament d’en Mateu era poc poètic, almenys si entenem l’adjectiu en el sentit més convencional. Aquí hi quedarien bé unes anècdotes il·lustratives de la seva tirada a la procacitat però tampoc no hi ha per què.
En Mateu fa algun acte de presència a la bibliografia sobre Rafel Jaume, sempre pintat amb traços molt més favorables —i merescuts, sense dubte— que els paràgrafs precedents. Al primer paràgraf del pròleg que va escriure per al llibre
Poemes, 1982-83, Josep Maria Llompart diu que recorda Rafel Jaume de trobar-se’l caminant tot sol per Palma, o de veure’l darrere el taulell de la llibreria conversant lentament amb en Mateu. El nom va seguit d’un curiós afegit entre parèntesis: «com es deu dir de cognom?; mai no ho he sabut». Cap al final del pròleg, Llompart reitera l’anonimat d’aquest personatge sense cognom: «quin deu ser el llinatge d’aquest home, exemple de bondat i de fidelitat?». El llibre de Bartomeu Bauçà resol l’enigma del llinatge quan explica que «diuen que Mateu Campomar, servent fidel dels darrers temps, li salvà la vida». En Mateu va ser, ja ho veieu, l’home fidel. Va ser ell que va cridar l’ambulància que el va portar a Son Dureta quan el poeta va patir un infart de miocardi: dissortadament, només li va salvar la vida per concedir-li una pròrroga d’un any i mig. Llompart explica que feia temps que parlava amb Rafel Jaume de publicar-li un recull, i que el que li varen publicar pòstumament era el que s’aplegava en una carpeta que els va fer arribar en Mateu: «És el llibre que havia preparat per a vosaltres», els va dir.
En Joan Manuel i jo ens en rèiem, d’en Mateu, però ens en vàrem fer ben amics. Un dia vàrem agafar cotxe i ens va dur a Campos i a Santanyí a conèixer Damià Huguet i Blai Bonet. En Mateu no devia llegir versos, però coneixia tots els poetes de Mallorca. El que està clar és que la llibreria no podia durar eternament, en les seves mans. El setembre de 1986 hi vaig fer la presentació a Palma de meu primer recull de versos,
L’arena de l’amor: potser va ser un dels darrers actes literaris del local. Que tancàs no és culpa d’en Mateu: no hi va haver ningú que volgués o pogués posar-s’hi al capdavant. En Joan Manuel i jo vàrem tenir la pensada d’agafar-la. Adornàvem el projecte amb fantasies diverses: la meva era la d’una llibreria-bombonera, la seva la d’una llibreria-llenceria. Teníem juguera però hi havia un fons d’il·lusió real per Cavall verd. Va ser una fal·lera tan intensa com fugaç: al cap i a la fi, què en sabíem, als vint-i-tres o vint-i-quatre, de portar un negoci?
Quan la llibreria va tancar, no vàrem tornar a veure en Mateu. Com una nota minúscula en la història de la poesia mallorquina, hi haurà el nom d’aquest home que no devia haver llegit gaires poemes i que durant tres anys va dur una llibreria especialitzada en poesia. Potser sí que ho va fer per fidelitat. Crec que la història de l’amistat entre el poeta cultíssim i l’antic picapedrer és la de dos solitaris que es fan companyia. Al local que va ser de Cavall verd, ara en una plaça d’en Coll presa per les taules dels bars i els restaurants, hi ha hagut tantes coses diferents que ara ja no sé què hi ha. Crec que gelats.
Miquel Àngel Llauger, escriptor i traductor de poesia al català.
Podeu adquirir el número 531 de L'Avenç aquí i també subscriure-us a la revista aquí.
