La musiqueta reiterativa i performativa pre i post Sant Jordi sobre els llibres més venuts no només empipa els que no hi surten sinó que distorsiona profundament la realitat del que suposa la festa de Sant Jordi, tal com ens escarrassem a explicar uns quants cada any (entre ells el mateix Gremi de Llibreters, per bé que no han trobat la manera de no caure ells mateixos en el parany de les llistes, suposem que pressionats pels mitjans de comunicació i els grans grups editorials, principals beneficiaris de les mateixes). I té gràcia, ja que els mitjans que demanen i publiquen aquestes xifres se’n disculpen amb la boca petita limitant-se a reproduir que no, que en realitat no és tan important. En què quedem? Són els primers a denunciar-ho i els primers també a caure-hi.
Excusatio non petita accusatio manifesta. No sé si ens en sortirem, ja estem a punt dels llibres més venuts per Nadal.
El pitjor que pot passar, ja ho sabem, és que la realitat espatlli un bon titular. Però és que la realitat és múltiple i es pot i s’ha d’observar des de tots els punts de vista. L’endemà de Sant Jordi, i l’endemà de l’endemà, els llibres (en paper, és clar) que la gent llegeix al metro (i que conviuen en dura competència amb els dispositius mòbils) no corresponen ni de lluny a la llista dels més venuts. On són, llavors? No dubtem que se n’hagin venut «molts» però és que se n’han venut «molts més» de tots els altres junts, així que més enllà del tòpic de la qualitat per sobre de la quantitat, és que tant quantitat com qualitat són molt diverses. Al metro hi veus novetats, però sobretot hi veus llibres de fons, llibres que mai no has vist en cap llista de Sant Jordi ni de la resta de l’any, llibres protegits amb el folre de la biblioteca, llibres amb els lloms i les cantonades viscudes, llibres que mai haguessis dit que algú havia publicat i molt menys llegit, llibres que et fan fer torsions amb el coll per entrellucar encuriosidament títol, autor i, si tens sort, alguna frase brillant. Així és el sector editorial i així és també la societat, rica i diversa.
Aquest exemple serveix per fer una reflexió més àmplia sobre el paper dels mitjans de comunicació en la generació de narratives. És un lloc comú avui dia dir que els discursos més extrems es generen a les xarxes socials. Sigui per adhesió o rebuig, els arguments més emocionals i menys racionals són curts i impactants i fan menys mandra de llegir. Sota la falsa aparença de la democratització dels instruments i dels altaveus, tant a les xarxes com als mitjans hi ha algú al darrere que mou els fils i controla els algorismes, per tant aquesta «democràcia» haurà de ser regulada per poder ser garantista.
L’obligació dels mitjans és intentar no perdre el nord i no deixar-se arrossegar per modes i interessos particulars, ser exigents amb la veritat, la memòria i el futur, i de tot això van els articles d’aquest número. Com diu la frase que va caçar al vol Eulàlia Bosch en ple centre de Girona «No trobaràs cap argument que et justifiqui deixar de fer el que tu pots fer per millorar el món».
Podeu adquirir el número 531 de L'Avenç aquí i també subscriure-us a la revista aquí. 
