Noves traduccions de George Sand revaliden la fidelitat del públic català a aquesta autora francesa que es manté com a símbol de la dona lliure avançada al seu temps i en el qual, encara ara, ben encetat del segle XXI, s’emmiralla la societat. Després de dues traduccions recents —una d’un dels «contes d’una àvia»,
El Castell de Cimtort i l’altra, la
nouvelle de joventut
Cora, traduïdes per Georgina Solà Sellés i publicades per Cal Carré— ens arriben les
Cartes des de Venècia amb traducció i pròleg d’Albert Mestres, publicades per Angle Editorial. Aquestes cartes venen a completar una llarga llista de traduccions catalanes de l’obra sandiana i permeten aprofundir en la seva literatura de viatges, en la qual també s’inscriu el famós
Un hivern a Mallorca, traduït en dues ocasions, la darrera el 2013 per Antoni-Lluc Ferrer juntament amb
L’epistolari de la turista George Sand (Pagès Editors). Famós perquè ens toca de prop, en aquest text, George Sand rememora el seu pas per Barcelona i sobretot la seva estada a la Cartoixa de Valldemossa de Palma al costat de Chopin en una època en què el contrast cultural entre França i la Mallorca rural era més que evident.
En la versió original francesa, aquestes cartes venecianes pertanyen al recull
Lettres d’un voyageur, publicades en diversos lliuraments a la
Revue de Deux Mondes i finalment recollides en un volum el 1837. Les tres primeres cartes s’inspiren i reprenen d’altres que l’escriptora va enviar a Alfred de Musset. En efecte, en aquella època, George Sand mantenia un afer amb aquest poetaamb qui va formar una de les parelles més admirades i alhora criticades de París. Tal com traça Albert Mestres en el pròleg, George Sand —que en realitat es deia Aurora Dupin— havia mantingut diverses relacions amoroses malgrat estar casada, cosa que va escandalitzar la societat parisenca benpensant del moment, així com el seu costum de passejar vestida d’home per la ciutat (segons explica ella en les seves memòries, perquè era més pràctic i no s’embrutava el vestit pels carrers fangosos) i també el de fumar com un home.
En el cas d’Alfred de Musset —una relació turbulenta que ha estat duta al cinema amb Juliette Binoche en el paper de l’escriptora (
Confesiones íntimas de una mujer, Diane Kurys, 1999)—, va ser una passió especialment intensa perquè s’hi barrejava amor i genialitat literària, tot plegat seguint l’impuls romàntic de recerca de l’absolut que animava aquests dos autors del segle XIX, si bé Sand —gran amiga de Flaubert— també va combregar amb el moviment oposat, el realisme, pel seu afany de descriure els ambients proletaris i rurals que tan bé coneixia, sobretot els de la seva zona, el Berry.
Amb Alfred de Musset es van conèixer la primavera del 1833, quan la
Revue des Deux Mondes va oferir un dinar als seus col·laboradors en un prestigiós restaurant del centre de París. Musset, d’una bellesa que els cronistes insisteixen a remarcar, tenia aleshores vint-i-tres anys anys, sis menys que Sand. Sovint se l’ha comparat amb Byron pel que fa al dandisme, i havia fet una entrada impactant en el món de les lletres franceses amb el seu debut el 1830. Tenia una reputació d’
enfant terrible i faldiller esbojarrat. Segons explica André Maurois en la seva mítica biografia
Lélia ou la vie de George Sand (1952), Musset menyspreava en un principi l’estil d’autora atrevida que, després d’
Indiana (1833) —publicada amb el pseudònim masculí que no abandonaria més—, tot just havia tret al mercat un grapat de
nouvelles que posaven l’accent en l’experiència femenina i en el dret de la dona a buscar la felicitat al marge dels rols opressius que li encolomava la societat. Sand es troba redactant
Lélia quan la relació entre els dos va quallar i Musset es va instal·lar a casa seva, al Quai Malaquais. El viatge a Venècia era un passatge obligat per a qualsevol artista que es preués i —aquí ve l’anècdota extreta de la biografia de Maurois— per tranquil·litzar la mare del jove poeta, la mateixa Sand li va prometre que el cuidaria com un nen i el protegiria durant el viatge. Van partir el desembre del 1833 i es pot dir que el primer tram del viatge va ser un primer tast del que vindria després: mentre Musset va marejar-se en el vaixell que els portava de Marsella a Gènova, Sand assaboria tranquil·lament del viatge sense patir cap mena de feblesa física.
Ara bé, un cop a Gènova, va ser ella qui va emmalaltir, mentre que Musset es va posar a córrer rere les italianes. Un cop a Venècia, on van arribar de nit, es van instal·lar a l’hotel Danieli. La relació entre els dos va començar a ser conflictiva fins a convertir-se, segons aporta Maurois, en un
tour de force entre dues personalitats fortes i gens disposades a cedir ni un pam. Musset es va dedicar a fer la seva vida i a sortir a buscar gresca les nits, fins que un matí va tornar cobert de sang i delirant. Sand va cridar aleshores un metge, el jove doctor Pietro Pagello. Tots dos van cuidar el poeta durant una vintena de dies, al llarg dels quals va créixer una relació passional entre ells que acabaria com el rosari de l’Aurora. De moment, aquesta nova relació va ser suficient per segellar la ruptura entre els dos escriptors i Alfred de Musset va marxar en direcció París el 29 de març del 1834, mentre que Sand es va quedar a Venècia, instal·lada a casa del
dottore, durant cinc mesos. Va ser en el transcurs d’aquest període que va escriure les
Lettres d’un voyageur.
Però, deixant de banda el safareig, aquestes cartes recullen les emocions de George Sand en aquells dies tenyits de la fascinació que produeix descobrir des de dins una ciutat mítica, alhora que de desesperació per la recent decepció amorosa viscuda, unes cartes que van ser manipulades amb vista a la seva publicació. Els dos amants —Sand i Musset— s’havien acomiadat amb tristor. «Adéu, ocellet meu!», li va escriure Sand, «Encara t’estimo», li responia ell, ja des de París. Així, la relació d’aquests dos amants, tumultuosa i intensa, encara cuejaria un temps. Com a colofó, un cop mort Musset, Sand va publicar la novel·la
Elle et lui (1859), on explica la seva història d’amor turmentat, un llibre que va rebre dues respostes literàries:
Lui (1860) de Paul Musset, el germà del poeta, i
Elle et lui et elle (1862) de Louise Colet (ni més ni menys que l’amant de Flaubert).
Una curiositat és que George Sand, a les cartes, canvia de gènere i fa del narrador un home que s’adreça a la seva estimada (Musset). Així doncs, es tracta d’un fals epistolari en què es pot traçar malgrat tot el pòsit autobiogràfic del contingut. Per exemple, hi fa aparèixer un
dottore i la jove italiana Beppa, que s’adreça al narrador com a Zorzi, és a dir Jordi en venecià (com George). «Es tracta d’un exercici de transvestisme literari insòlit que crea una ambigüitat deliciosa», escriu Mestres al pròleg. Aquesta barreja de materials autobiogràfics i ficcionals el duen a afirmar que el text «és una mena d’autoficció abans de ser inventada». La qüestió és que Sand desplega en aquestes missives fictícies tota la seva eloqüència literària, un text que és considerat per Maurois com superior a les seves obres ficcionals: «És un fet que moltes novel·les de Sand són inferiors a les seves cartes i a la seva genialitat». Per descomptat, són l’excusa per narrar la vida amb l’extrema facilitat que caracteritza la prosa sandiana: descripcions, reflexions, diàlegs, fins una barcarola en dialecte venecià travessen aquestes missives. Cal recordar que Sand és considerada com un dels primers escriptors a parar atenció a les parles regionals a França, i aquí recull, en una de les cartes, una barcarola «escrita amb els més suaus mots d’aquest gentil parlar venecià, fet, pel que sembla, per a la boca dels nens», escriu.
La traducció erudita i fiable d’Albert Mestres preserva la vivacitat del doll verbal de la coneguda com «Dama de Nohant», que aprofita l’avinentesa narrativa per tractar temes com ara el destí i l’atzar, sobretot tenint present la relació amorosa que la va unir i després separar amb Musset. En aquest sentit, fa força referència als rampells de bogeria que va patir el poeta i davant dels quals Sand es va trobar desarmada. També tracta de religió, posant en boca de diferents personatges diversos punts de vista sobre el polèmic clergue Félicité Lammemais, que, tal com assenyala el traductor en una nota, va inspirar el primer cristianisme romàntic i va ser perseguit pel papa. Les qüestions polítiques no estan tampoc mai gaire lluny i, com no podia ser altrament, també hi apareix un moment donat una referència a Napoleó, el seu heroi de la infància.
A nivell traductiu, Mestres ha hagut de buscar solucions per al dialecte venecià, de vegades recorrent necessàriament a notes per explicar expressions com ara «El figo con tabaro strapazza», traduït literalment com a «fruit amb el capot estripat”». També deixa les paraules en italià tal com es troben en l’original per donar color al text, com ara «Ciao, egregio dottore». En general, però, la traducció preserva la veu de l’autora en tota la seva riquesa imaginativa i el to líric exaltat de caire romàntic, sobretot en els passatges de descripcions altament sensorials de la natura.
D’altra banda, resulta interessant destacar el fet que George Sand no es fixa en la Venècia més monumental, la del marbre immòbil i mut, sinó en l’altra Venècia, aquella dels barris populars i les petites illes circumdants, com ara la de San Lazzaro, on paren a fer una visita als monjos armenis. En definitiva, busca sobretot prendre el pols al batec de la vida veneciana puntuat per l’anar i venir de les góndoles i pels menjars a base de fritures, tan diferents de la cuina francesa. Sand evoca sovint la calor que hi fa i, com en el
Viatge a Mallorca, s’atura a analitzar el tarannà de la gent, que troba especialment alegre i enginyosa. De les venecianes, per exemple, diu que són coquetes i enamorades d’empolainar-se, cosa que contrasta amb els seus costums «sense manies». Quan pensem que Sand era precisament defensora d’aquesta llibertat d’usos més enllà de les encarcarades convencions socials, es pot interpretar com un clar elogi.
En conjunt, les tres cartes traspuen una personalitat curiosa i oberta a les aventures que, com el cas de Mallorca, observa les altres cultures sense massa condescendència, sinó amb la voluntat de subratllar el que tenen de positiu. Es tracta d’un interès etnogràfic també pels usos i costums del poble, un interès que impregnarà, de fet, tota la seva literatura, convertint-la en aquest sentit en una pionera en la matèria. Finalment, però, sent la crida de la seva «pàtria» que se li presenta al record, en contrast, com un paisatge de «camps aplanats, arbres sofrents, arbustos polsegosos, un cel gris, una vegetació magra, tossudament turmentada per la rella i el càvec, casetes lletges, palaus ridículs». Per tant, com en la literatura de viatges d’un Pierre Lotti o també en les més antigues
Cartes perses de Montesquieu, l’allunyament de la pròpia terra permet una mirada lúcida envers la pròpia, integrant així un suggerent factor crític. Amb tot, George Sand és mestra en el que avui diríem l’art de la resiliència, i tota crítica està sempre tenyida d’una profunda mirada optimista respecte de l’espècie humana i l’avenir de l’home, una autora que tenia per divisa, recordem, «La intel·ligència busca, el cor troba».
Valèria Gaillard Francesch. Professora de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB.
George SAND, Cartes des de Venècia, Trad. Albert Mestres, Angle Editorial, 2026, 176 p., 14,90 €
Podeu adquirir el número 530 de L'Avenç aquí i també subscriure-us a la revista aquí. 
