Fa anys (gairebé cinquanta) que des d’aquestes pàgines defensem el dret i l’obligació de fer-nos preguntes sobre com és i com volem que sigui el nostre país. En tant que dret, demanem a les institucions que governen que facin la seva feina el millor que sàpiguen, posant la ciutadania al centre i impulsant polítiques d’equitat per garantir les mateixes oportunitats al conjunt de la ciutadania, atenent a la diversitat de circumstàncies i recursos. En tant que obligació, demanem a la ciutadania que es faci partícip de la comunitat en què viu fent un ús responsable dels serveis públics i exercint la seva funció de control sobre les administracions per exigir el seu bon funcionament.
Torno del bosc amb les mans tenyides és el títol d’un llibre preciós de Simona Škrabec i una metàfora perfecta per explicar que un no pot anar al bosc i pretendre tornar-ne immaculat. La nostra societat és bosc (i a voltes selva) i per formar-ne part real i activa cal embrutar-se les mans. Dins del bosc hi ha de tot, hi haurà flors de jardí incipients que no voldrem trepitjar i que hauríem d’ajudar a créixer però també hi haurà esbarzers als quals caldrà entrar. El món de les xarxes socials ens ofereix sovint imatges del jardí que volem veure però, insistim, el bosc real també té esbarzers.
En aquest número de
L’Avenç incidim en dos aspectes del nostre bosc que estan plens d’esbarzers: la immigració i el feminisme. En l’any en què intentem fer un balanç de la cultura catalana del primer quart de segle, parlar d’aquests dos esbarzers és fer-se un retrat, al més complet possible d’on som, on volem ser i què necessitem per arribar-hi, i no és gens senzill.
Josep-Anton Fernàndez se’n fa moltes, de preguntes, en el llibre que publiquem a finals d’aquest maig, on ofereix eines d’anàlisi i proposta que esperem que generin debat. Des d’una convicció que compartim sobre el país («aquesta rica història migratòria contrasta fortament amb la pobresa de les seves representacions culturals») Fernàndez analitza els discursos i les representacions de la immigració en la cultura catalana, siguin produïdes per actors d’origen immigrat o no, en la literatura i l’audiovisual, fonamentalment.
També parlem de la commemoració dels cinquanta anys de les Jornades Catalanes de la Dona del maig de 1976 a la Universitat de Barcelona, que van marcar un punt d’inflexió en el feminisme i la denúncia de la insostenible discriminació de gènere. Van ser un esclat d’alegria i un sacsejament de consciències, després dels anys foscos del franquisme. En parla Meritxell Ferré des l’acadèmia, per explicar el procés de l’organització, la celebració i els reptes que podem plantejar-nos avui i també, afegint-hi un punt de vista vivencial, dues de les participants, Roser Rius i Mireia Bofill.
Com hem repetit sovint, no hi ha solucions simples a problemes complexos. Cuidem els jardins i travessem els esbarzers que calgui.
Podeu adquirir el número 530 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
