Ombres xineses
La llegenda de Pequín
«La Platja de Pequín» és el títol d’un quadre que Isidre Nonell va pintar l’any 1901. Enmig de la boira hi veiem emergir una barraca solitària a la platja. No es tracta de cap deliqüescència orientalista. Entre Sant Martí de Provençals i Sant Adrià del Besòs llavors hi havia efectivament una platja de Pequín. Isidre Nonell no se l’havia inventada. Mai va ser gaire aficionat al fantasieig. Es va especialitzar en el retrat de les perifèries més fosques del seu temps, de les gitanes i dels marginats que ningú semblava veure.
Barcelona va ser la platja de Pequín només durant unes quantes dècades. Cap al 1870 trobem els primers testimonis d’un nucli barraquista, en el triangle comprès entre el mar, la línia del tren de Mataró i la desembocadura de la riera d’Horta, al costat d’on després hi va haver el Camp de la Bota, i més o menys on ara hi ha el Parc del Fòrum. Aquesta llunyana petja pequinesa s’hi recorda amb una placa commemorativa. Qui sap si els soldats de Terracota van viatjar, des de la tomba imperial de Xi’an al Fòrum de les Cultures del 2004, a retre homenatge als xinesos d’ultramar que es diu que hi vivien.
Durant l’últim terç del segle XIX i el primer terç del segle XX, aquell nucli barraquista remot va ser conegut com la platja de Pequín, o el barri de Pequín, o simplement, Pequín. Més enllà de les denominacions informals i populars, fins i tot en diferents plànols dels serveis topogràfics de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 1933 encara hi trobem documentat aquest barri. En un dels plànols hi apareix assenyalat també el camí de Pequín, que baixa des del carrer Pere Quart fins a prop del mar, en paral·lel a la séquia de la Verneda. La platja de Pequín acabaria desapareixent, després d’haver-se refet unes quantes vegades després de l’embat devastador de les tempestes que devoraven les platges. Pequín va acabar absorbit per l’expansió exponencial del barraquisme veí, amb les noves onades migratòries que van anar arribant a partir de l’Exposició Universal del 1929. Les referències a la Platja de Pequín van esvanir-se després de la Guerra Civil.
L’aparició gairebé fantasmal de la barraca pequinesa que protagonitza el quadre d’Isidre Nonell s’ajusta del tot als dubtes i les llegendes que hi ha al voltant d’aquest barri. Hi ha qui diu que a la platja de Pequín hi havia una colònia de pescadors xinesos, que hi havien arribat des de Cuba o de Filipines. Hi ha qui diu que a prop de les barraques fins i tot hi tenien camps d’arròs. Hi ha qui diu que en realitat els que hi vivien no eren xinesos, sinó filipins. A l’imperi espanyol hi havia una certa tendència a dir xinès a qualsevol que arribés al port d’Acapulco des de l’altre costat del Pacífic amb el Galió de Manila: fins i tot eren xinesos als esclaus africans que hi transportaven. En tot cas, si hi havia hagut xinesos (o filipins) a la platja de Pequín, els testimonis periodístics de principis del segle XX apunten que llavors ja no en quedava cap traça.
També hi ha qui diu que en realitat a la platja de Pequín mai hi va haver ni xinesos ni filipins. Que si aquell nucli barraquista l’anomenaven el barri de Pequín era perquè es trobava lluny de tot: podrien haver-lo anomenat la quinta forca. De fet, també a la ciutat d’Olot, des de la dècada de 1960, hi ha un barri de Pequín, que encara perdura amb aquest nom, amb la seva Festa Major i la seva associació de veïns. A Olot, qui té memòria sap del cert que si el van batejar així va ser perquè que era un nucli allunyat del centre de la ciutat, no pas perquè mai hi hagués hagut cap xinès. Llavors no, però ara sí que podria passar que hi trobéssim algun xinès. Als voltants del 2010, Olot era la ciutat catalana amb una densitat relativa més alta de xinesos, per la indústria càrnia.
A la quarta pàgina del diari
La Vanguardia del 10 d’agost de 1894 hi trobem una presumpta entrevista a un presumpte xinès de la platja de Pequín de Barcelona. El periodista, F. Baget, ens explica amb una prosa florida que agafa el tram de vapor que va cap a Badalona per arribar-se a Pequín. Ens descriu el barri com «un conjunto de miserables chozas, desparramadas aquí y allá, sin orden ni concierto».
Després de voltar una estona entre les barraques sense veure ningú, se li apareix un xinès que treu el cap d’una barraca. El periodista escriu: «...cuál no sería mi asombro, cuando dirigiéndose hacia mí exclamó en un catalán cerrado, en un barcelonés castizo, como pudiera hablarlo un pescador del Morrot: “¿Qu’ hem de fé?” ¡Confucio me valga! qué desilusión la mía; me faltó el suelo y tuve que apoyarme en la pared de una choza para no caer. —¿Pero usted no es chino?—le pregunté, yo tartamudeando. —Yo precisamente no lo soy, pero lo era mi abuelo.»
L’entrevista és evidentment inventada. S’hi desplega la panòplia habitual de tòpics que circulaven llavors sobre la Xina i sobre els xinesos. Hi treuen el cap els fumadors d’opi, la brutícia insalubre, les mandarines, els fanalets, l’imperi celeste, els petits peus embenats de les noies sensuals que hi havia pintades en els gerros de porcellana, la por a ser enganyat com un xinès, els mantons de Manila...
[...]
Podeu continuar llegint l'estrena de la sèrie al número de gener, que podeu adquirir aquí. I també us podeu subscriure a la revista en aquest enllaç, per no perdreu-us cap relat de 'La platja de Pequín', ni la resta de continguts.
