Mesos enrere comentàvem, aquí mateix, les dificultats d’A. M. Homes per donar compte de les evolucions recents de la política del seu país mitjançant el mecanisme de la sàtira més o menys distòpica: l’escriptora havia d’establir un difícil equilibri entre el que és versemblant i el que és real, que no sempre coincideixen, que provocava una ficció precària, superada pels esdeveniments. Ara, algunes de les decisions narratives que ha pres Ali Smith amb
Gliff, la seva última novel·la, recorden aquell perill, que Smith ha esquivat a la seva manera (ja podem avançar que prou eficaç).
La veu i la mirada narrativa aquí reposen del tot en Briar, un personatge no-binari que ens ofereix una percepció estranyada del món: ens en descriu detalls nimis però no s’entreté a situar-los ni a descriure’ns el que coneix tan perfectament, perquè hi viu, que no té cap sentit que ho expliqui. Un dels problemes que ha tingut sempre la narrativa d’anticipació, al capdavall, ha estat aquest: la necessitat, resolta amb més o menys elegància, d’entretenir-se a descriure les regles dels seus universos imaginaris, o fins i tot a fer que ens les descriguin uns personatges que tenen tanta necessitat d’explicar-les com nosaltres d’indicar per a què serveix un cotxe.
Briar, doncs, no ens entrega el dibuix global d’aquesta societat que suposem futura, ni com s’ha arribat a aquell estat de coses: tot just ens esbossa un panorama on ja no hi ha societat, en què el productivisme salvatge ha degenerat en una explotació infantil exercida amb tota cruesa i en què gairebé tothom és vigilat per petits estris electrònics (en una escena concreta, de fet, aquests aparells són relacionats amb els Tamagotchis). D’aquesta manera, tot aprofitant-se d’un inconvenient clàssic dels relats futuristes, Gliff ens acara d’entrada a un món que es presenta com una immensitat velada, ominosa, inaprehensible. Que no deixa de ser, exactament, l’efecte atuïdor que provoca el capitalisme recent als ulls d’un ciutadà.
Com de costum en l’obra de la novel·lista anglesa, hi ha una consciència clara de la tradició dels oprimits; també, en una escena que revela l’absurditat de necessitar un passaport, el record de les grotesques burocràcies kafkianes. I hi ha, esclar, records de Zamiatin, d’Orwell, de Burgess. Però el ressò que té més pes en la novel·la és el d’
Un món feliç, la novel·la de ciència-ficció d’Aldous Huxley: el seu títol serveix com a marcador temporal, però també camp de joc verbal, traient o posant lletres per generar nous sentits (jocs que, en passar del «brave new world» original al català, deuen haver fet suar de valent la traductora, Dolors Udina). És una exploració de les mínimes partícules de significat que recorda els anagrames de Saussure i en la qual Smith sembla tenir dipositada l’esperança que s’hi oculta una palanca capaç de moure el món. El mateix títol del llibre,
Gliff, és un mot que no significa res i pot significar-ho tot (i donar nom a un cavall).
Però també hi ha les rondalles, en lletra cursiva, que s’incrusten en la novel·la, contes sobre la lluita contra l’opressió que ens recorden figures anteriors de l’obra de l’autora, com l’Ambre de
L’accidental o la Florence de
Primavera: figures femenines que irrompen amb la capacitat de trastocar sobrenaturalment el sistema establert. És sobretot en la transmissió, en el fet de fer córrer un relat, de desvetllar un record mitjançant la narració, que en els moments finals
Gliff sembla dipositar les seves esperances, la fe en què hi hagi una alternativa.
El quartet estacional pretenia atrapar l’actualitat del moment al vol; per això mateix estava destinat a la incompletesa, fins i tot a la irregularitat i la imperfecció; a canvi, guanyava la vivacitat i la immediatesa d’una narrativa com sorgida de la urgència del moment. Ara aquesta novel·la, situada més enllà del present, condueix aquella vivacitat cap a l’al·legoria satírica que acostuma a ser la ciència-ficció, per buscar formes d’escapar al desànim de l’actualitat.
Ali Smith,
Gliff, Trad. Dolors Udina Abelló. Raig Verd, 2025, 208 p., 21,95 €
Podeu adquirir el número 526 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
