En els últims anys s’ha estès l’expressió sobre els museus «situats» fent una transposició de les reflexions de la filòsofa nord-americana Donna J. Haraway, que defensava un feminisme empíric, no essencialista, que partís de la situació i l’expressió de les dones en cada circumstància com a motor de transformació real del seu entorn. Aquests «coneixements situats» que ella formulava als anys vuitanta del segle XX han servit de marc teòric exportable a altres disciplines, com és el cas dels museus.
En aquest número presentem dos articles molt diferents que teoritzen i exemplifiquen aquest procés de reflexió i transformació constants als quals estan obligades permanentment les institucions culturals, i més les de caire públic.
Per una banda, Susanna Portell ha visitat el Museu de l’Empordà, a Figueres, que ha estat renovat recentment seguint el projecte museogràfic de Cristina Masanés i Pere Parramon i museològic de Margarida Loran, per encàrrec del seu director, Eduard Bech. Si destaquem aquest projecte és perquè volem posar el focus expressament en un equipament de mida mitjana-petita i fora de la conurbació de Barcelona. I també perquè és un exemple de renovació del discurs des dels professionals però sense por d’obrir el procés a la ciutadania i afavorir la seva implicació. Per l’altra, publiquem un article d’Ana Longoni, una de les persones que va impulsar el 2018 el projecte del Museo Situado al Museu Reina Sofía de Madrid per impulsar el treball en xarxa amb entitats del barri de Lavapiés amb l’objectiu de trencar l’aïllament i la distància d’un equipament mastodòntic enmig de la ciutat que es percebia lluny de la vida dels veïns i de l’activitat de les institucions de pensament properes.
Als museus se’ls demana molt. Que preservin (i pobres d’ells que no ho preservin tot...) que ho ensenyin tot (els magatzems estan mal vistos) però alhora que siguin capaços d’innovar, que connectin amb els públics, que programin pensant en nens, joves, adults i jubilats, que pensin en el públic local i en els turistes, que beguin de la tradició i generin pensament... i tot això amb el mateix personal, el mateix pressupost.
Amb la suma lectora de tots dos articles esperem contribuir a la reflexió sobre què ha de ser un museu del segle XXI (i ja n’hem recorregut un quart, d’aquest segle). Inculturar, actualitzar la tradició, fer dialogar les obres, debatre sobre apropiacions, reivindicar els orígens, enriquir la cultura d’arribada no són aspiracions incompatibles. Una cultura viva està sempre oberta, en construcció i aterrada, situada. Una cultura situada obre mil finestres al seu entorn, ha de poder mirar cap endins i cap enfora, amb garanties de llibertat i recursos per exercir-la.
Podeu adquirir el número 523 de L'Avenç aquí i també subscriure-us-hi aquí.
