El meu amic Paco Vilallonga, amb el qual he viscut moltes edicions del festival de Canes, em va ensenyar un vídeo que havia gravat poc abans, al final de la projecció d’
Un simple accident, de Jafar Panahi, a la Sala Lumière: Les imatges mostren una Juliette Binoche commoguda. Ell va considerar-ho, amb encert, una premonició: la Palma d’Or estava destinada a la pel·lícula del director iranià, que va ser rebut amb una ovació immensa, que tant festejava el seu cinema com el fet que era present a Canes després de no poder sortir del seu país durant quinze anys a causa de la seva oposició manifesta al règim islàmic. Encara que l’actriu francesa fos la presidenta del jurat, la decisió, evidentment, no depenia només d’ella; però, de fet, l’emoció de Binoche era fàcilment compartible. Empresonat i condemnat, en arrest domiciliari, Jafar Panahi ha aconseguit realitzar pel·lícules (tot i la prohibició de fer-ne) de manera clandestina i precària, però mantenint sempre el seu talent i un esperit de llibertat tant en la seva manera de fer cinema com en contra de la censura. Les circumstàncies personals de Panahi s’inscriuen a
Un simple accident, que denuncia la repressió del règim iranià amb grandesa moral i un humanisme palpitant. Ho fa amb la saviesa narrativa i la precisió visual amb què el cineasta desenvolupa un argument en què un home, duent el cotxe al garatge pels petits desperfectes causats per l’atropellament accidental d’un gos, creu reconèixer per la veu a qui va torturar-lo en nom d’Al·là. Segrestant-lo per venjar-se’n, el possible botxí nega que ho hagi estat, mentre altres víctimes tenen l’oportunitat d’increpar-lo, i l’home dubta. El dubte no només té a veure amb la intriga. És un dubte moral: què fer perquè, essent una víctima, no et converteixis en un botxí?
Les imatges que mostren Juliette Binoche commoguda (potser hauria de dir colpida) van activar el record d’alguns de tants moments viscuts a Canes des de l’any 1992 en què vaig assistir per primer cop al festival. Aleshores em vaig veure superada davant de la seva magnitud, però, amb el temps, encara se m’ha fet més inabastable a mesura que s’hi han afegit noves seccions i la programació ha augmentat, però sobretot perquè les regles del joc, esbossades abans de la COVID-19 i executades radicalment després de la pandèmia, han canviat per a la premsa acreditada i marginen als que no formem part dels «mitjans importants». Només ho apunto: explicar-ho amb precisió és complicat i possiblement pesat. El cas és que vaig recordar els ulls llagrimosos de Juliette Binoche quan, durant la roda de premsa a propòsit de
Còpia certificada en l’edició del 2010, es va saber la detenció de Jafar Panahi a l’Iran. Allà hi era l’enyorat Abbas Kiarostami, director d’aquesta pel·lícula (de la qual no s’acaba de saber què hi representen una dona i un home. S’acaben de conèixer i juguen a que són una parella o a la inversa?) que aleshores va suposar per a Binoche el premi a la millor actriu a Canes. Aquest fil de la memòria també em va fer present que Kiarostami va escriure el guió del primer llargmetratge de Panahi, que el reconeix com el seu mestre. Es tracta d’
El globus blanc, en què una nena passa per mil-i-una peripècies per aconseguir un peixet seguint la tradició de l’Any Nou a l’Iran que coincideix amb el dia que comença la primavera. Sempre atents a la realitat i reflexionant sobre com el cinema pot reproduir-la amb la consciència que s’escapa a tota imatge, tant Kiarostami com, potser d’una manera més explícita, el seu deixeble, han mostrat una sensibilitat vers les dones a l’Iran i la seva voluntat d’alliberament. El cas és que, l’any 1995, Panahi va guanyar la Càmera d’Or a la millor òpera prima per
El globus blanc, i amb ell vaig celebrar el descobriment d’un nou cineasta. Amb
El cercle (2000), que mostra l’opressió que pateixen les dones iranianes, havia guanyat el Lleó d’or a la Mostra de Venècia i amb
Taxi Teheran (2015) l’Ós d’or a la Berlinale, de manera que s’ha convertit en un dels només tres cineastes (els altres són Michelangelo Antonioni i Robert Altman) amb el màxim premi dels tres festivals de cinema més prestigiosos. La Palma d’Or a
Un simple accident culmina la trajectòria de Panahi a Canes, on, com he dit, va ser revelat al món i hi ha presentat altres pel·lícules, a vegades sense la seva presència per les raons esmentades. Per això va ser bonic que recollís el guardó de mans de Juliette Binoche, que sempre li ha donat suport, i de Cate Blanchett, que, encarregada d’entregar la Palma d’Or, en certa manera també va poder lliurar-li personalment el premi al millor guió per
Tres cares que, compartit amb la meravellosa
Lazaro Felice d’Alice Rohrwacher, va concedir-li com a presidenta del jurat oficial en l’edició del 2018.
En el seu discurs de recepció de la Palma d’Or, Jafar Panahi va dir, adreçant-se als iranians, que cal deixar de banda les diferències per aconseguir la llibertat al seu país. També que ningú té dret a dir quin cinema s’ha de fer o no s’ha de fer. El màxim reconeixement a
Un simple accident té un caràcter polític? És possible, però no s’ha de menystenir que Panahi hi demostra que és un cineasta ex-traordinari que, amb recursos apa-rentment simples, manté l’atenció i tensió en tot moment. Al capdavall, la política hi és en tot i el cinema, com es va fer present novament a Canes, ho reflecteix. La política, amb els seus conflictes, abusos i repressions, les seves lluites i resistències. Un altre moment especialment emocionant de la 78ena edició del festival va arribar amb la presència de Julian Assange (inesperada o, en tot cas, no anunciada) a la Sala Varda per assistir a la projecció de
The Six Million Dolar Man, documental d’Eugene Jarecki que, a partir d’imatges pròpies i d’arxiu, fa un seguiment de les vicissituds del fundador de WikiLeaks des que va revelar documents filtrats sobre les clavegueres de la política dita de defensa (d’agressió, més aviat) dels EUA. El film, programat fora de concurs en una de les «sessions especials» de la secció oficial, exposa la persecució i el calvari d’Assange amb la voluntat crítica pròpia del director, entre altres, de
Why We Fight (2005), un treball impecable i implacable sobre la política exterior dels EUA dominada per la idea de la supremacia militar. La guerra (les guerres del passat i les actuals) també, és clar, va fer-se present a Canes, especialment aquella amb la qual s’executa una matança de palestins a la franja de Gaza. Un dia abans de l’obertura del festival, el diari
Libération va publicar una tribuna signada inicialment per 383 personalitats internacionals del cinema denunciant-hi el silenci del món de la cultura davant del genocidi perpetrat a Gaza per l’Estat d’Israel. Sens dubte, dins de la secció paral·lela al festival programada per l’Associació de Cinema Independent (Acid), va colpir la projecció del documental
Put your soul on your hand and walk (Posa l’ànima a la mà i camina), que, dirigit per la iraniana Sepideh Farsi, té com a protagonista la fotoperiodista palestina Fatima Hassouna, víctima mortal d’un bombardeig israelià a mitjans d’abril passat.
Quan acaba el festival de Canes, una sempre té la sensació que se li han escapat bona part de les pel·lícules més interessants (o aquelles de nous cineastes que hauria sigut interessant descobrir) sovint projectades a banda de la secció oficial a concurs que la majoria de cronistes seguim de manera prioritària. És així que, havent parlat de la guanyadora de la Palma d’Or, tindré el palmarès com a guia per donar compte d’algunes pel·lícules que, de fet, figuren entre les més destacades enguany a Canes.
Guardonat amb el prestigiós Grand Prix, el noruec Joachim Trier, un habitual del festival, hi ha aportat possiblement la seva obra més madura i consistent fins al moment:
Sentimental Value (Valor sentimental), que, amb una inspiració clarament bergmaniana, aborda la conflictiva relació entre un cineasta i les seves dues filles, una de les quals, interpretada per Renata Reinsve, és una actriu que rebutja la proposta del seu pare (sentint que l’ha abandonada) de participar en una pel·lícula d’inspiració autobiogràfica en què la casa familiar hi té una presència fonamental. Les cases i/o altres espais, com a llocs habitats per fantasmes, són al cor de dues belles pel·lícules de dues joves cineastes. Una és
Romería, que, malauradament, no va entrar en el palmarès, però que va ser rebuda amb molta calidesa. Amb ella, Carla Simón completa una «trilogia familiar» encetada amb
Estiu 1993 i continuada amb
Alcarràs. És una pel·lícula sobre la memòria, sempre subjectiva i plena d’absències, que Simón diu haver realitzat a partir de la frustració de no saber res dels seus pares (com ara la seva història d’amor) per ells mateixos, morts quan ella era petita. La protagonista és una jove catalana de divuit anys (Marina, un alter-ego de la cineasta encarnat per la debutant Llúcia Garcia, una «actriu trobada» que és tot un descobriment) que viatja a Vigo per conèixer la família paterna. Ella vol saber sobre els seus pares, però la majoria d’aquests parents no volen recordar gaire res d’unes persones que es van enganxar a l’heroïna i van morir de sida: A partir d’aquí Simón no només indaga en una història personal amagada, sinó que vol abordar un drama d’una època, entre els anys vuitanta i els noranta, que sembla esborrat de la memòria col·lectiva. D’altra banda, encara que bona part de
Romería transcorre de manera realista com les anteriors de la cineasta, aquesta s’obre cap a un món oníric: la barca on els pares de Marina van estimar-se du a imaginar-los.
Així, com diu Carla Simón, la pel·lícula demostra com el cinema pot crear també una memòria: «Amb les seves imatges, té el poder d’inventar allò que no podem veure, que no tornarà». L’altra pel·lícula sobre la memòria dels llocs i els seus fantasmes és
The Sound of Falling, títol internacional de
In die Sonne schauen (Mirant el sol), de l’alemanya Mascha Schilinski. La pel·lícula suposa una revelació fascinant en tant que, mentre abasta la temporalitat d’un segle fins arribar a l’actualitat, transcorre en un mateix escenari: una casa de pagès, a la regió saxona d’Altmak, que va transformant-se en la mesura que ho ha fet el món rural. La pel·lícula conté quatre històries de quatre generacions, i cada una d’elles se centra en una nena o en una adolescent, que, en un relat fragmentari, van alternant-se i associant-se. És com si l’experiència de les quatre «protagonistes» ressonés entre elles, tot i que hi ha una evolució en la manera de ser dona en el món, des dels primers anys de vida, que no exclou la perseverança de les dificultats de ser-ho lligada a la de la dominació masculina. Com he dit, una història de fantasmes, que té a veure amb la presència dels morts en els vius i que es reflecteix en la textura a vegades fantasmal de les imatges, així com en l’ús que s’hi fa de les fotografies.
The Sound of Falling, segon llargmetratge de Schilinski, va compartir el Premi del Jurat amb Sirat, que, amb les seves poderoses imatges en el desert saharià, va causar impacte a Canes i que s’ha convertit en un fenomen a l’estat espanyol des de la seva estrena a primers de juny. No hi ha dubte que la pel·lícula d’Oliver Laxe, en què un home (Sergi López) acompanyat del seu fill va a la recerca de la seva filla desapareguda s’uneix a un grup de «ravers» marginals en una travessia imprevisible plena de dificultats, té una capacitat hipnòtica i enganxa als espectadors, però potser ho fa amb alguns cops d’efecte i amb una crueltat no exempta de sadisme. Amb un «premi especial», també va trobar lloc en el palmarès
Resurrection, la nova i esperada pel·lícula de Bi Gan després de fascinar amb
Llarg viatge cap a la nit. El cineasta xinès proposa una mena de viatge per la història del cinema i pels seus gèneres amb efectes també hipnòtics, però, al meu parer, el seu esteticisme amaga un cert vuit. Als antípodes, amb la seva discreció i les seves imatges justes sense pretensions, els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne (guanyadors a Canes, entre altres premis, de dues Palma d’Or: una l’any 1999 amb
Rosetta, protagonitzada per la recentment traspassada Émilie Dequenne, i
Le Fils, al 2005, entre altres premis a Canes) se’n van endur el premi al millor guió per
Jeunes mères (Mare joves), que mostra les dificultats de quatre adolescents per assumir una maternitat no desitjada. El premi a la millor interpretació femenina a Nadia Melliti va servir per reconèixer merescudament una pel·lícula,
La petite dernière (La filla petita), la tercera com a directora de la també actriu Hafsia Herzi, que també està protagonitzada per una adolescent amb problemes, però d’una altra mena. D’ascendència algeriana i resident en una barriada de l’extraradi parisenc, Fatima és una musulmana practicant que es resisteix a acceptar la seva homosexualitat (no només condemnada per la seva religió) mentre que el cos (amb la seva potència) la mena a viure-la. El premi al millor actor va recaure en Wagner Moura, protagonista de
O Agente secreto, que, junt amb
Un simple accident, es pot considerar l’altra gran triomfadora de la 78ena edició del festival. El seu autor, Kleber Mendonça Filho, també va rebre el premi al millor director per una narració en què hi aborda la corrupció i la repressió de la dictadura brasilera als últims anys setanta alhora que expressa la seva estima pel cinema i les sales d’exhibició.
Aquesta edició del festival de Canes, com totes, donaria per molt més. També, és clar, per parlar de les pel·lícules que hi van fracassar, com ara Endington (en què Ari Aster, partint de la pandèmia de la COVID-19, es perd en l’excés volent dir alguna cosa sobre la bogeria sense escrúpols als EUA) i
Alpha, amb la qual, tenint present l’epidèmia de la Sida sense anomenar-la, Julia Ducournau va decebre després d’impactar fa quatre anys amb
Titane i guanyar-hi la Palma d’Or. Només em queda afegir que, a banda de ser una fira de les vanitats amb la seva exhibició de glamur, aquest festival continua essent l’aparador més vistós i sensacional per un cinema amb una marca personal. Per això circula la idea que tothom qui ha dirigit (o produït) una pel·lícula «d’autor», encara que s’hagi subordinat més o menys a formes cada cop més tipificades dins del cinema independent o a criteris dels corrents majoritaris, vol que sigui seleccionada a Canes. Godard, Truffaut i companyia van inventar el concepte de «cinema d’autor» i després es van convertir en «autors» dins el moviment de la
Nouvelle Vague, precisament el títol de la pel·lícula del cineasta nord-americà: Richard Linklater, una comèdia simpàtica que reconstrueix el rodatge de la mítica
À bout de souffle, que no es va presentar a Canes, sinó, l’any 1960, a Berlín.
L’homenatge és, doncs, sobretot a Godard, que un any abans va anar a Canes per assistir a la projecció triomfal, de
Les 400 coups, de François Truffaut. Encara que tot hagi canviat, potser cada any s’espera una revelació semblant i, per això mateix, molts hi tornem encara que el considerem el festival de l’estrès. Fins i tot quan tens la impressió de no haver assistit a una gran edició (i això no vol dir que aquesta no ha sigut bona) al cap d’un temps t’adones que s’hi han projectat bona part de les pel·lícules d’«autor» més rellevants de l’any. Segur que només he parlat d’algunes que ho seran.
Imma Merino. Professora d’Història i Teoria del Cinema i de Periodisme Cultural a la UdG.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-us-hi
AQUÍ.
