És 18 de juny i ningú sap on serem el 18 de juliol. El futur és una incògnita, però no hi anem a cegues. Hi anem acompanyats de les veus del passat i és a les nostres mans decidir si les escoltem o no, i què en fem en aquestes setmanes d’espiral de violència a l’Orient Mitjà.
D’una manera accidentada (quina ironia!) per la gran apagada del 28 d’abril, hem pogut escoltar al CCCB unes veus del passat que malden per ser veus del futur. Rami Elhalan i Bassam Aramin són dos pares de família, l’un jueu i l’altre palestí, que van perdre les seves filles, assassinades a causa de la violència del conflicte que destrueix les seves terres i les seves comunitats des de fa dècades. La seva reflexió és demolidorament simple per un conflicte tan complex. Ells s’han preguntat què fer del seu dolor perquè no accepten que la resposta a la violència hagi de ser necessàriament més violència. Aquesta és l’opció fonamental de la moral que comparteixen amb qui els volen escoltar. Tenim una opció vital, que és la de treballar per la pau o treballar per perpetuar la violència. Així de simple. I ells han optat per convertir el seu dolor en un “combat” en diuen ells, per la pau. Amb un to de veu que desarma els sents dir coses com «Si sents el teu dolor és que ets viu, si sents el dolor dels altres és que ets un ésser humà».
Amb el dolor i la memòria dels altres, l’escriptor irlàndès Colum McCann va explicar la història d’en Rami i en Bassam a
Apeirògon (trad. Marta Pera Cucurell, l’Altra editorial, 2021). Després d’escoltar-los i vessar llàgrimes en una de les milers de xerrades que els dos amics han fet plegats des que es van trobar fa 20 anys, McCann es va proposar d’escriure la novel·la. Ells diuen que ho van rebre amb escepticisme, però que després han vist com el llibre els canviava la vida, altre cop.
Amb el dolor i la memòria pròpies l’escriptor palestí Majd Kayyal va publicar el 2019 el recull de contes
Mort a Haifa, en el qual hi ha el conte que traduïm en aquest número, per primer cop en català, de la mà del també escriptor, traductor, dramaturg i editor palestí Mohamad Bitari —nascut a Síria on la seva família s’havia hagut de refugiar. Altre cop un relat aparentment simple, però ple a vessar d’història i memòria.
Seguim traçant el fil de la memòria: les veus del passat ens recorden la política de la fam del franquisme, i hi ha un fil de continuïtat aterridor amb la política que s’està aplicant a Gaza. Miguel Ángel del Arco parla del passat, i Jordi Armadans, que precisament conduïa la conversa al CCCB, és autor de l’article que explica l’actualitat.
Raonar i enraonar són els verbs que potser millor defineixen la conversa entre dos filòsofs, Xavier Antich i Pere Lluís Font, que ens conviden a pensar. «Enraonar és raonar, però és al mateix temps ser raonable. Un no enraona tot sol, enraona amb d’altres, per tant, també és saber escoltar, i una actitud davant la vida.» Vivim temps d’incertesa, on l’art ens consola i ens provoca. No podem restar indiferents davant les veus del passat, ni davant els crits del present. Cal fer un esment i un agraïment especial als periodistes que estan informant des d’Israel i Palestina, a les veus discordants amb els relats oficials, als que conviden a sortir als carrers a cridar: Prou!
Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ.
