L’impacte dels refugis antiaeris de Barcelona al Regne Unit a les portes del Blitz és un fet invisibilitzat en la historiografia oficial de la defensa civil britànica, segellada per historiadors com Terence H. O’Brien o Robin Woolven. L’omissió contrasta amb la profunda empremta que aquestes noves formes arquitectòniques deixen en les esquerres de finals dels anys trenta, i la influència directa en la construcció d’alguns dels refugis públics en sòl britànic, des del cor de Londres fins al canal de la Mànega. Resseguim aquest fil roig amb sis testimonis de la rereguarda a Barcelona: els escriptors George Orwell i Tom Wintringham, el científic
J. B. S. Haldane, l’enginyer Cyril Helsby, l’arquitecte Francis Skinner i el comandant Noel de Putron MacRoberts. Les lliçons tècniques i polítiques de la Barcelona republicana són vives gràcies a les seves obres i els documents preservats durant vuit dècades als arxius britànics.
La Barcelona d’Orwell: un laboratori antifeixista
«Per tot Barcelona es construïen refugis antiaeris», va escriure George Orwell (1903-1950) a Homenatge a Catalunya, admirat per l’organització comunitària a la primera ciutat bombardejada sistemàticament des de l’aire, camp de proves per a l’aviació italiana i alhora laboratori de resistència civil per al centenar d’observadors britànics que la visitarien entre el setembre del 1936 i el gener del 1939. Constituïen una mostra força representativa de l’esquerra parlamentària i social de l’època que donava suport a la causa republicana: parlamentaris laboristes, comunistes i liberals, representants de les Trade Unions, escriptors, artistes, científics, enginyers, clergues anglicans, i per descomptat, corresponsals de guerra. En les seves cròniques, memòries i informes tècnics van dibuixar paral·lelismes entre l’Espanya assetjada des de l’aire i els perills futurs per a la Gran Bretanya. Amb el propòsit de preparar la seva pròpia població per a la nova guerra aèria, van acabar construint valuoses fonts històriques sobre la nostra. Malgrat que a les pàgines del Daily Express se’ls batejaria com a «turistes de guerra» (Sefton Delmer, 26 de novembre del 1936), els esforços del govern català i la propaganda republicana per conquerir l’opinió pública europea van tenir en aquest productiu contingent estranger una de les seves victòries.
El testimoniatge autobiogràfic d’Orwell de la revolució a Barcelona amb ulls d’estranger conserva vuit dècades més tard una extraordinària popularitat. Veu crítica i indomable de l’esquerra radical del moment, des de la militància en l’Independent Labour Party i en el POUM, va narrar el conflicte en primera línia i a contracorrent a Homenatge a Catalunya, publicat el 1938. Malgrat no viure tota la guerra, ni tenir una visió completa del desenvolupament posterior sobre el terreny, aquells dies marcarien el seu pensament antitotalitari durant la resta de la seva vida, com va confessar anys més tard: «Tota línia d’obra seriosa que he escrit des del 1936 ha estat escrita, directa o indirectament, en contra del totalitarisme i per al socialisme democràtic, tal com jo l’entenc».
La ciutat que l’escriptor va visitar per primera vegada el Dia de Sant Esteve del 1936 i va abandonar en la revetlla de Sant Joan del 1937 era un escenari crucial de canvi social. Les col·lectivitzacions afectaven el 70% de l’economia catalana i el govern republicà estava desbordat per una mobilització civil sense precedents. La nova realitat revolucionària sorgida després del fracàs de l’aixecament militar a Catalunya era fruit d’una espessa xarxa civil formada per associacions de veïns i sindicats organitzats en diverses comissions, de defensa, subministraments, control obrer, fàbriques, barricades i també refugis. D’ella naixerien en aquells primers mesos de guerra centenars d’amagatalls comunitaris escampats per tots els barris de la ciutat, una nova estructura arquitectònica sorgida de la nova amenaça que venia del cel. L’organització dels civils en la seva pròpia defensa tenia la seva màxima expressió en el fenomen dels refugis: un 96% responia a la iniciativa civil mentre les autoritats locals i regionals només eren responsables d’un 4% de la xarxa subterrània. Per als britànics, aquest fenomen havia convertit la retòrica dels debats d’entreguerres en veritable pràctica de la revolució popular. Dos escriptors són la clau de les lliçons polítiques que deixa aquesta fase inicial i llibertària de guerra i la revolució a Barcelona: George Orwell i Tom Wintringham.
El «patriotisme revolucionari» de Tom Wintringham
Tres veus poderoses eren les encarregades de mantenir la moral de resistència durant el Blitz amb emissions regulars a la ràdio nacional britànica: el nou primer ministre, Winston Churchill, autor de la famosa frase «Confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona», el dramaturg i activista J. B. Priestley i Tom Wintringham (1898-1949), un veterà de la Primera Guerra Mundial i autor d’un llibre premonitori, The Coming World War (1935). Aquest periodista, militar, historiador i poeta ha estat incomprensiblement esborrat de la història britànica, malgrat la seva gran influència en molts esdeveniments clau del segle XX.
Els refugis públics subterranis i les tàctiques de guerrilla apreses a Barcelona no van tenir cap altaveu més popular a les illes britàniques, ens recorda el seu biògraf, Hugh Purcell.
Quan esclata la guerra a Espanya, Wintringham va posar en marxa un model frontpopulista per a recaptar fons conjunts de les esquerres i enviar ambulàncies a la República. Arriba a Barcelona el setembre del 1936, enviat com a observador del Partit Comunista de la Gran Bretanya i en qualitat de corresponsal del Daily Worker i el Labour Monthly. Funda en aquells primers dies de revolució la Centúria Tom Mann, que el
gener s’integraria en la XV Brigada Internacional. Wintringham esdevindria un heroi del Jarama dirigint el Batalló Britànic.
En tornar a Anglaterra, abandonaria la línia d’obediència estalinista del partit i esdevindria una veu molt popular de la ràdio, amb columna regular al Daily Mirror i el Picture Post i set milions de lectors. Wintringham va conquerir un suport massiu per als preparatius de guerra en les classes treballadores, i amb la col·laboració de George Orwell, va contribuir a desenvolupar el concepte de «patriotisme revolucionari»: els nazis només podrien ser derrotats per un poble armat, que lluités no sols contra el feixisme sinó pel socialisme. Aquesta havia estat la clau de la mobilització de la revolució a Barcelona que tots dos havien conegut de primera mà.
El fenomen dels refugis a la capital catalana és per a l’esquerra britànica la màxima expressió de l’organització civil en la seva pròpia defensa. Una experiència real de revolució popular i una actualització dels debats teòrics britànics d’entreguerres que inspira el 1938 una de les primeres campanyes de Wintringham: «Dig or die» (‘forada o mor’). Amb ella reclutaria exmilitars i homes a l’atur per cavar trinxeres sense permís en jardins públics al nord de Londres, els Barnsbury Diggers. El suport popular que Wintringham va rebre obligaria el govern de Chamberlain a autoritzar refugis antiaeris rudimentaris en parcs de la capital.
Tant la seva agitada vida sentimental com la seva trajectòria política, que va del comunisme més estricte al laborisme, quedarien marcades per sempre per la intervenció a la Guerra Civil espanyola, una experiència que també el convertiria en un dels majors experts teòrics militars anglesos i plasmaria al llibre English Captain (1941). Wintringham seria convidat regularment al Ministeri de Guerra com a expert en les accions de resistència popular a Espanya. Els dies de revolta a Barcelona fonamentaven la seva campanya per un «exèrcit irregular degudament armat i format en tàctiques de guerrilla». Amb altres veterans de les Brigades Internacionals va obrir un camp d’entrenament militar a Osterley Park, on es van formar cinc mil voluntaris i un regiment de la Guàrdia de l’Exèrcit regular. La campanya acabaria fundant el 1940 la British Home Guard.
Interior dels túnels de Ramsgate Foto: © Ana Sánchez
L’homenatge d’Orwell i les campanyes de Wintringham no serien l’únic tribut britànic a Catalunya. També en les albors de la guerra, el desembre del 1936, va arribar a la capital catalana el científic John Burdon Sanderson Haldane (1892-1964), un home fascinant des de qualsevol punt de vista, genetista i activista marxista, i un dels pares de les teories modernes sobre l’origen de la vida i l’evolució de les espècies, que van actualitzar i sintetitzar els llegats de Charles Darwin i Gregor Mendel. Paral·lelament a una investigació poc ortodoxa, també va escriure valuosos textos sobre la protecció de la vida com a problema científic de primer ordre, i es va enfrontar obertament a una acadèmia que el detestava. Res humà li era aliè i volia que la ciència abandonés el laboratori per arribar a tots els racons del món.
L’any 1937, la seva experiència al camp de batalla el marcaria definitivament. D’aquells dies naixeria A.R.P. (Air Raid Precautions), un llibre de tres-centes pàgines sobre la defensa civil a Espanya sota les bombes, escrit amb l’objectiu d’organitzar les mesures necessàries per minimitzar les pèrdues humanes en la guerra mundial que tothom veia venir. Haldane va defensar incansablement el model de refugis antiaeris soterrats i per a tota la població de Barcelona i es va enfrontar, des del Daily Worker i múltiples tribunes, a la política oficial del Govern de Chamberlain, que ignorava les lliçons del sud d’Europa i volia impedir l’organització de la ciutadania per a la construcció d’estructures de protecció col·lectiva a prova de bombes.
De tornada al Regne Unit, assessoraria diversos promotors de refugis sobre la millor tècnica de construcció dels túnels inspirats en la xarxa de Barcelona. Per a ell, els refugis profunds massius que havia conegut a Catalunya eren l’única manera «moralment acceptable» de procedir. Aquesta base moral que impregna tots els seus escrits, enfrontada a l’individualisme que fonamentava els plans governamentals, vertebra l’argumentari de les esquerres en la qüestió dels refugis i posa Churchill contra les cordes. És una font sovint citada pels lefties en els debats parlamentaris del 1938 i el 1939 per defensar les responsabilitats del govern central en la protecció col·lectiva i exigir la implicació de les arques públiques. Aquest debat a finals de la coneguda com a «dècada roja» feia aflorar valors essencials i ideals comunitaris ben oposats, perquè els diferents models de refugis implicaven visions antagòniques sobre la classe, la raça, el gènere o la identitat nacional. D’una banda, el govern apostava pels refugis domèstics Anderson amb el pater familias com a garant de la protecció i temia que els públics i col·lectius erosionessin la moral de la guerra, augmentessin l’absentisme laboral o tornessin la població «covarda i gandula» (un efecte que van batejar com a «shelter mentality»). La seva prioritat era la defensa química, contra uns gasos que mai arribarien. De l’altra, les esquerres criticaven durament el biaix classista d’aquests plans governamentals i reclamaven refugis públics subterranis a prova de bombes, per a les classes treballadores i als barris més desprotegits.
Malgrat que la historiografia oficial ha negat l’aplicació en sòl britànic de les lliçons apreses a Barcelona, el nostre patrimoni bèl·lic està més connectat del que sembla. A prop del mar del Nord, els túnels de Ramsgate, un projecte d’enginyeria civil pioner que va desafiar la Luftwaffe, amaga una història extraordinària que vincula aquest antic ressort del canal de la Mànega amb la capital catalana. La ciutat, a la vora de l’Estuari del Tàmesi, era un dels punts més propers a la França ocupada i, quan el seu alcalde es va adonar que seria el primer objectiu de l’aviació alemanya, va promoure una xarxa de túnels dissenyats per l’enginyer municipal, R. Dick Brimmell. Ell havia estat treballant des de l’inici dels bombardejos a Espanya en els seus propis plans per construir un refugi inspirat en la xarxa de Barcelona, que va voler veure de primera mà en la primavera del 1938. Els actuals responsables del manteniment dels túnels de Ramsgate diuen que va inspeccionar el refugi R-307 del Poble-sec. Brimmell va dissenyar una xarxa de túnels semicirculars de més de tres milles, ventilats, amb catorze accessos públics i capacitat per a seixanta mil persones. El seu pla d’un refugi comunitari seria rebutjat dues vegades, i quan a la tercera va afegir mesures de protecció antigàs, la prevenció de la guerra química, que era el cavall de batalla del govern, va ser autoritzat. L’1 de juny del 1939, recentment acabada la Guerra Civil espanyola, el duc de Kent va obrir la primera secció del tramat de galeries de Ramsgate, el refugi més gran del Regne Unit, que encara avui roman intacte. «The world’s finest shelters» (‘els millors refugis del món’), com els qualificava la premsa del moment, havia aplicat les «lliçons de Barcelona», una extraordinària combinació d’acció comunitària, coneixements tècnics i coratge polític que la capital catalana acabava de posar en pràctica i complia, com la xarxa de Barcelona, amb la «regla dels cinc minuts», que demanava que cap ciutadà tingués una entrada a un refugi públic per salvar la vida a més de cinc minuts de distància. Les notícies de Barcelona també havien arribat fins al Mar del Nord de la mà de J. B. S. Haldane. L’octubre del 1940, el setmanari gràfic Picture Post no deixava cap dubte del destí comú de les dues urbs: «En aquests moments, només dues ciutats del món tenen refugis de profunditat: Barcelona, que ha resistit als bombardejos més forts de la guerra espanyola, i Ramsgate, que ha desafiat la força alemanya en el pitjor bombardeig de la seva història». Feia referència al primer assalt aeri de la Segona Guerra Mundial sobre les illes britàniques, perpetrat el 24 d’agost des del cel de Ramsgate. Afortunadament, aquell dia els túnels ja estaven oberts.
Lliçons tècniques de la rereguarda
Les ferides d’algunes ciutats com Durango o Guernica ofereixen lliçons al món des d’una perspectiva militar, però Barcelona, allunyada centenars de quilòmetres del front de guerra, va oferir lliçons des de la rereguarda, una nova experiència liderada per ciutadans anònims. Arquitectes i enginyers britànics admiren la construcció per mà d’obra civil d’una xarxa de 1.300 refugis i tecnifiquen el que la població de facto ja estava construint a pic i pala, en bona part gràcies al capital de coneixement que atresoraven els mestres d’obra jubilats. L’aposta per la protecció estructural, comunitària i al subsol té un símbol a Barcelona: la volta catalana, una tècnica tradicional mediterrània amb maons plans i extremadament resistent que trobem a centenars de refugis de Catalunya i també als refugis de Luton, al Nord de Londres. Les galeries del refugi del carrer de València de Barcelona i les d’aquesta xarxa de túnels londinenca són pràcticament indistingibles.
Una altra de les veus crítiques amb la política governamental britànica és la de l’enginyer estructurista Cyril Helsby, que arriba a Barcelona el desembre del 1938 amb una delegació del Partit Laborista. A la tornada, participa en una conferència a la seu de la Institució d’Enginyers Estructurals en la qual exposa les lliçons que n’ha tret. Els passadissos en ziga-zaga per amortir l’impacte de la bomba o la necessitat d’assegurar la ventilació, els serveis de cura dels ferits o el doble accés per evitar quedar sepultats en cas d’esfondrament d’una entrada queden recollits al paper d’aquella xerrada, General Air raids, structures and A.R.P. in Barcelona Today.
El record de la Primera Guerra Mundial estava ben present en homes com Noel de Putron MacRoberts, veterà comandant d’infanteria condecorat per actes de valentia. El març del 1938, quan Barcelona pateix els bombardeigs més cruents de la seva història, MacRoberts era oficial de defensa passiva del districte metropolità londinenc de St. Pancras. Pocs dies després dels atacs, emprendria un viatge sobtat a la Catalunya republicana per analitzar els principis organitzatius, el funcionament i els resultats del model català de prevenció antiaèria, amb l’objectiu d’aplicar els encerts en terreny britànic. D’aquest viatge naixeria A.R.P. Lessons from Barcelona. Some hints for local authorities and for the private citizens, la millor síntesi de la defensa civil catalana mai no escrita, un informe editat pel prestigiós segell Eyre & Spottiswoode. MacRoberts lloa a les seves pàgines el coratge i la valentia de la ciutadania de Barcelona davant la barbàrie de la nova guerra, que qualificaria de «terrorisme massiu des de l’aire» i consideraria del tot ineficaç en termes d’estratègia militar. Per ell era la fam el que veritablement impactava en la moral de la rereguarda. També identifica les bombes explosives, que anaven guanyant pes i potència, com el perill real, i no els gasos tòxics que tant preocupaven al gabinet de Neville Chamberlain i condicionaven totes les mesures de defensa antiaèria a Londres. El refugi subterrani i a l’abast de tota la població era l’única solució, i les brigades de rescat, altament qualificades a Barcelona i menyspreades pels plans britànics, més necessàries que les de descontaminació.
La subtopia de Finsbury
Chamberlain i Churchill no s’equivocaven quan temien el potencial revolucionari dels refugis, un espai interclassista i amb regles pròpies al subsol que no només era el resultat de l’organització comunitària, sinó que al mateix temps l’enfortia. Trobem referències a Barcelona i els seus refugis en els fulletons editats per als barris del Londres dissident, com Stepney, Hackney o St. Pancras, que es volien autoprotegir amb «refugis no homologats», fora de les directrius governamentals. Avui es conserven a les col·leccions de la Marx Memorial Library de Londres i la Working Class Movement Library de Manchester.
Però si el 1938 va haver-hi un districte de la capital britànica en peu de guerra contra la Home Office i el responsable de defensa, John Anderson, aquest va ser el de Finsbury, un focus de progressisme polític des de la seva creació. A finals del XIX aquí havien germinat les demandes d’extensió del sufragi i d’abolició de l’esclavitud. En col·laboració amb el revolucionari estudi d’arquitectura Tecton i el seu arquitecte Francis Skinner (1908-1998), que havia visitat la xarxa de refugis de Barcelona el maig del 1938, el Finsbury Borough Council va intentar crear una nova ciutat subterrània imaginària per als temps de guerra i va publicar un autèntic best-seller: Planned A.R.P: based on the investigation of structural protection against air attack in
the Metropolitan Borough of Finsbury. L’estudi de cas, editat també als Estats Units, exposava dissenys innovadors d’estructures arquitectòniques amb usos que mutaven
de la pau a la guerra i de la guerra a la pau.
Aquesta arquitectura utòpica de Finsbury té un símbol: el seu refugi subterrani circular, concebut per protegir dotze mil persones i dissenyat a partir de l’experiència dels bombardejos previs en ciutats com Barcelona. Amb el mateix disseny es van arribar a projectar catorze exemples en el barri, que haguessin protegit de manera eficaç tota la seva població. Però a diferència de Ramsgate, aquest projecte mai seria autoritzat, i els consellers i funcionaris implicats acabarien processats per l’auditor del districte i apartats de les seves responsabilitats al govern local. El municipi es va suprimir el 1965 i el territori es va integrar a Islington, avui districte eltoral del diputat laborista Jeremy
Corbyn.
Barcelona ha passat a la història com al laboratori tècnic de la destrucció, una icona de la Guerra Total que va rebre cent noranta atacs aeris i dos mil impactes de bombes al llarg de dos anys. Però això només és la meitat de la història. La clau de volta de l’altra meitat és al Regne Unit. Els National Archives de Kew, la Biblioteca Britànica,
els Arxius Metropolitans, les institucions reals d’arquitectes i enginyers de la Gran Bretanya, els registres de les Cambres dels Comuns i dels Lords, la Marx Memorial
Library i la Working Class Movement Library de Manchester conserven una cinquantena de testimonis de la resistència catalana al subsol. Mai va ser tan certa l’afirmació de L. P. Hartley: «The past is a foreign country». El nostre passat és un
país estranger.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
