Antoni Llena acaba de publicar les seves
Memòries de fum (L’Avenç, 2024 i properament en castellà a Blume) i Antoni Bernad és a punt de publicar
Antoni Bernad 1960 / 2010, un llibre de memòries fet amb més de dues-centes fotografies, també a Blume. Són obres singulars no sols perquè són dos artistes de més de vuitanta anys, sinó també perquè són dos amics que en fa setanta-quatre que conreen el jardí de la seva amistat, un cas insòlit al món d’avui.
A. Llena i A. Bernad
L’Avenç ens ha demanat que ens entrevistéssim mútuament, però no ens hi hem vist en cor. En canvi, hem suggerit de fer un monòleg d’escletxes que permetés als lectors de transitar per la nostra intimitat.
Abans de seguir cal fer uns aclariments.
Tots dos ens vam negar a escriure les nostres memòries. L’Antoni Bernad, perquè es veia incapaç de redactar amb coherència més de quatre ratlles, però polit com és, davant la persistent insistència de molts, va tractar de satisfer-los fent un simulacre de memòries. De manera que, a l’empara dels milers d’imatges que ha creat aquests darrers cinquanta anys, n’ha seleccionat prop de dues-centes per tal de construir una memòria visual que permeti a uns tercers d’albirar una pulcritud formal més eloqüent que no pas les paraules.
A l’Antoni Llena, una editorial li va proposar d’escriure les memòries, i també s’hi va negar. Deia que ell era un no ningú, però la insistència de l’editor, que va replicar que no hi havia ningú que fos un no ningú, el va animar i s’hi va posar. Les va escriure en tres setmanes. A raig. Deixant entreveure no sols els seus interessos artístics, sinó també el rerefons d’una relació amistosa.
LA CONEIXENÇA
A. Llena
Vaig conèixer l’Antoni Bernad a l’edat de nou anys: a escola. I va ser la primera persona, fora del meu entorn familiar, amb qui vaig parlar. No recordo d’haver establert abans cap relació amb ningú. Si fins en aquell moment havia viscut espantat i entotsolat, al costat d’aquell nen vaig experimentar per primera vegada el confort de la companyonia i l’efervescència que suscita tot allò que ens arriba de nou.
A. Bernad
Què ho va fer que aquell nen de tot oposat a mi esdevingués el meu gran amic? Un què estrany, un
feeling que al cap dels anys vaig saber que era l’embrió d’una atracció sexual.
D’aquell moment, en recordo els nostres llibres d’estudi: els meus, quan el curs s’acabava, es mantenien impol·luts, com si els acabés d’estrenar; els del meu amic, ja eren plens de llànties i de guixades l’endemà mateix d’haver-los adquirit. Aquesta diferència de temperaments pot fer pensar que érem antagònics, però no és pas cert. Ens unia una mateixa basarda: el neguit de percebre que al món no hi havia gaire espai per a nosaltres, que ens l’hauríem d’inventar, que per poder subsistir ens hauríem de protegir.
Tots dos érem excel·lents dibuixants. Jo copiava les làmines que ens posaven de model i m’esforçava tant com podia perquè la diferència entre l’original i la còpia fos mínima. En canvi, ell interpretava l’original a la seva manera, i hi afegia tot allò que li passava pel cap: el mestre, que era un artista frustrat, n’apreciava sobretot la seva capacitat de risc, i puntuava més alt el seu treball que no pas el meu, malgrat les ditades i les taques amb què el presentava. Cap dels dos no era aficionat a l’esport i ens passàvem les hores d’esbarjo assaborint el plaer de l’amistat, cosa que ens feia sospitosos als ulls dels altres nois.
A. Llena
Quan em va començar a canviar la veu, vaig visionar un film italià dirigit per Franco Rossi que es deia
Amici per la pelle, en què dos amics una mica més grans que nosaltres es prometien amistat eterna. A partir d’aquell moment, vaig saber que la meva vocació principal era el cultiu de l’amistat.
EL NOSTRE CAMÍ ARTÍSTIC
A.Bernad i A. Llena
Hem cuinat les nostres trajectòries artístiques a foc lent, ventant les brases perquè el foc no s’apagués. Apostant pel que és nou sense renunciar al que és vell. Desoint el cant de les sirenes. Deixant-nos emportar per l’instint. Sabent que l’art sols fructifica si arriba al cor de l’espectador, que només és polític si aconsegueix de parlar al jo més íntim de cada individu.
EL CONFLICTE AMB LA REALITAT
A. Llena
De sempre he entès la realitat com una cosa múltiple; que no és només allò que es veu, sinó també allò que no es veu. Un dia, davant un arbre florit, em van dir que aquelles flors eren futures pomes; a partir d’aquell moment, cada vegada que en menjava una, menjava també una flor.
Vaig començar a entendre la realitat mirant pintura. Contemplava l’obra d’un gran artista i veia, posem per cas, un núvol que no m’agradava: me’l tapava amb la mà i aleshores m’adonava que, sense aquell núvol, sense aquella cosa que em semblava lletja, la pintura quedava coixa. Fou així que vaig copsar que la bellesa havia d’incloure els contraris.
L’AMISTAT
A. Llena
Encara ara hi ha gent que em pregunta quin és el secret que ens ha permès de mantenir viva una amistat de tants anys, i els responc que el secret me l’han servit dos poetes: Rainer Maria Rilke i Paul Valéry. Rilke diu que l’amor consisteix en dues solituds que es respecten i reverencien mútuament; i Valéry, que consisteix a poder envellir estúpidament junts.
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
