En l’any que recordem l’alliberament dels camps de concentració nazis i la mort de Franco, convé reflexionar sobre la presència de la memòria a les aules, sovint atiada per iniciatives com els grups DEMD (amb el Memorial Democràtic) a l’espera de l’aprovació de la Llei de memòria democràtica.
Les voltes de la vida han fet que des de fa uns mesos comparteixi replà d’escala amb unes veïnes italianes. Mare i filla fa poc que viuen a Catalunya i, interessades a saber coses del nostre país, hem compartit alguna vesprada fent-la petar en una barreja de català, italià i castellà. El fet curiós va arribar quan, parlant de temes educatius, la filla adolescent —una noia molt interessada en la història— em va preguntar com és que al seu institut cap alumne de tercer d’ESO sabia què es commemorava el 27 de gener i que per què no s’explicava als instituts el significat d’aquesta data, Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. A Itàlia és un fet que ja s’explica a l’escola primària, fent palès que l’herència de Primo Levi o Gino Bartali sembla que va calar fort i, fins i tot ara amb Giorgia Meloni al capdavant del govern italià, la memòria de l’Holocaust i la condemna de l’antisemitisme es mantenen dins el currículum escolar del sistema educatiu d’aquell país.
Aquí, com gairebé sempre, anem tard. No sé quantes lleis educatives i dues lleis estatals sobre memòria després, la memòria de l’Holocaust continua estant formada per dues pàgines (a tot estirar) del tema dedicat a la Segona Guerra Mundial, que no es veu fins ben començat quart d’ESO o amb una mica més de calma a primer de batxillerat. I és important? Evidentment. Ja no només per parlar de la Xoà, sinó també pels horrors viscuts pels milers de republicans espanyols i catalans que foren deportats als camps de la mort.
Milers d’alumnes de Catalunya i Espanya ignoren que van tenir un parent deportat als camps, que aquell oncle que va marxar a França el 1939 i mai més va tornar avui en dia reposa en un ossari a Alemanya, o que les seves cendres van escampar-se al vent quan la maquinària nazi de la mort va decidir posar fi a la vida d’aquell «subhumà», culpable de pensar diferent. Perquè al final, quan fem memòria de l’Holocaust, estem fent memòria no només d’uns fets històrics, sinó també d’uns valors democràtics que el nacionalsocialisme va voler esborrar, com també fem memòria d’aquelles persones que foren esborrades, aquestes sí, físicament, per ser diferents, ja fos per la seva religió, ètnia, ideologia o orientació sexual.
A més a més, enguany coincideixen dos aniversaris importants; d’una banda, el vuitantè aniversari de l’alliberament dels camps de concentració i, de l’altra, el cinquantè aniversari de la mort del dictador Francisco Franco. Dos fets històrics, l’Holocaust i la dictadura de Franco, que estan relacionats, ja que va ser per obra i gràcia del dictador (en negar-se a reconèixer com a espanyols els republicans refugiats a França) que milers de persones van ser deportades als camps d’extermini.
Fets, doncs, prou importants perquè s’hagin de tractar a les aules i es donin a conèixer al jovent, que actualment creixen confosos entre vídeos d’influenciadors tiktokers i youtubers que diuen tenir la veritat absoluta quan parlen d’història o de política i que són venerats com a veritables ídols pels nostres adolescents. El primer baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) d’aquest any posa de manifest que la franja d’edat d’entre divuit i vint-i-quatre és la que més utilitza TikTok a Catalunya, però òbviament tots sabem que aquesta xarxa social es comença a utilitzar molt abans de la majoria d’edat.
Darrerament, la sèrie de Netflix
Adolescence ha posat de manifest, a través del relat d’un noi que presumptament comet un crim masclista, la influència de les xarxes socials en el jovent, ja que és allà on l’extrema dreta, amb el seu discurs, «genera afició», perquè entre els partits polítics és VOX qui s’emporta el premi de tenir més seguidors, que arriben a la xifra de 618.000 en el conjunt de l’Estat. Tal com relata l’estudi del CEO, molts dels seus missatges estan fets a mida per al jovent, que en llenguatge TikTok són els destinataris dels discursos antifeministes i antiimmigració que escoren el jovent cap a posicions més dretanes que no pas en altres franges d’edat. Una altra enquesta, en aquest cas de l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials) de 2024, mostra com aquesta dretanització és més accentuada entre els nois que no pas entre les noies, i tots dos estudis, amb uns mesos de diferència, constaten el rumb cap a la dreta política del jovent. Avui en dia, ser rebel ja no és portar una cresta i samarretes punk, sinó la
rojigualda al canell i dir que, quan puguin, votaran VOX.
Ser de dretes no és cap delicte, òbviament, però navegar cap a posicions polítiques que qüestionen drets fonamentals o que freguen el revisionisme històric i el negacionisme ens hauria de preocupar com a país. No tot s’hi val en nom de la llibertat d’expressió, i precisament els sistemes democràtics haurien de posar alguna mena de control a l’accés que la joventut té a les xarxes socials. Sí, he dit control, perquè no hi ha llibertat sense límits ni respecte al contrari sense l’amenaça de la coerció. L’extrema dreta —com ha fet al llarg de la història— ofereix solucions fàcils i ràpides a problemes complexos i que tarden a resoldre’s, i els joves de la generació Z en endavant, educats més entre pantalles que entre llibres, busquen també solucions ràpides i fàcils com si tot es pogués resoldre amb una consulta al Google o al ChatGPT. Una immediatesa que la reflexió reposada i l’anàlisi crítica no poden oferir.
És difícil posar portes al món digital, i només l’educació pot garantir —i si no s’actua de pressa no sé durant quant temps— noves generacions compromeses amb la defensa dels valors democràtics i el respecte a la diferència. Però evidentment això no cau del cel, i cal que els governs es comprometin a tirar endavant sistemes educatius exigents i rigorosos, que formin persones i no que simplement les promocionin amb un títol per «assolir unes competències», i cal també destinar-hi recursos de veritat que potenciïn les iniciatives que treballen en la formació dels futurs ciutadans.
Parlava abans de l’Holocaust i el desconeixement que en tenen bona part dels nostres estudiants, no perquè el tema no interessi o no sigui prou conegut (quin adolescent no ha vist una pel·lícula sobre el tema?), sinó perquè s’aborda tangencialment i no en profunditat, deixant a la bona voluntat del professorat que s’expliqui què va suposar aquell genocidi al bell mig del segle XX. N’hi ha, però, que estem convençuts que cal fer aquesta feina, i és per això que des de fa uns anys funcionen a Catalunya els grups DEMD (inicials de Departament d’Educació i Memorial Democràtic), formats per professorat de secundària que treballem en profunditat aquesta temàtica, així com altres relacionades amb els drets humans. Formar-ne part va més enllà de les quaranta hores de formació que certifiquem, ja que sovint implica també fer activitats amb l’alumnat algun cap de setmana o fora del nostre horari laboral, com participar en actes d’homenatge, instal·lar i tenir cura de les
stolperstein, o llambordes de memòria, o acompanyar-los en algun viatge relacionat amb la memòria històrica.
En el cas de DEMD-Lleida (que tinc el goig de coordinar) i en el marc del treball conjunt amb la Paeria, l’Amical de Mauthausen i altres municipis lleidatans, viatgem des de ja fa uns anys a Àustria amb un grup d’alumnes als actes de commemoració de l’alliberament d’aquest camp. Val a dir que aquest viatge es fa amb el suport econòmic dels ajuntaments que, en el cas de les Terres de Ponent, sovint són ajuntaments de pobles petits amb pressupostos reduïts, sense cap ajut de la Generalitat o la Diputació. Per què aquestes administracions no s’impliquen més en la formació ciutadana dels alumnes assumint el cost d’aquests viatges? Qualsevol professor que hagi visitat els camps de concentració amb l’alumnat sap que aquesta experiència és una vacuna pràcticament segura contra les temptacions del feixisme, i que els joves veuen i viuen la història com mai ho han fet.
Però la vocació i el voluntarisme dels que ens dediquem a ensenyar sovint tenen les potes curtes, i sense recursos i —sobretot— temps per dedicar-se a aquestes tasques, el projecte depèn de la bona voluntat de les persones que hi participen. Està bé treballar en pro del coneixement i l’aprenentatge de l’alumnat, però sovint es troba a faltar un reconeixement per part d’una administració, com deia, més preocupada per les estadístiques d’aprovats que pel contingut de les matèries. I l’estudi de la història, ja sigui a l’aula o de forma vivencial, requereix temps, esforç i dedicació.
D’altra banda, som tretze els grups DEMD que hi ha al país i una cinquantena de centres educatius els que en formen part, però a Catalunya hi ha mil cent i escaig centres de secundària. Si feu números, veureu que el nostre missatge arriba a tot just un 5% de l’alumnat. Derrotisme? Cap ni un, però cal ser realista i després no posar-nos les mans al cap preguntant-nos com és que hi ha alumnes que neguen o qüestionen l’Holocaust i que considerin que el franquisme potser no va ser tan dolent. Potser és que mai, ningú, els hi ha ensenyat.
Sembla, però, que hi pot haver esperança. El passat mes de novembre es presentava a l’antiga presó Model de Barcelona l’avantprojecte de la Llei de memòria democràtica de Catalunya, que va començar a redactar-se fa «només» tres legislatures. Sortosament, l’actual Govern de la Generalitat ha optat per no canviar el que van fer els governs precedents, cosa que permet que la futura aprovació de la llei no s’allargui més del necessari. Sens dubte un gest de bona voluntat que, si no hi ha cap sorpresa, farà que la llei s’aprovi amb els vots favorables de la majoria de partits polítics del Parlament.
La nova llei preveu introduir la memòria democràtica a l’educació primària, secundària, els cicles formatius i l’educació d’adults. El dubte continua sent com es farà tot això i amb quins mitjans comptarem, ja que de bones intencions l’infern n’és ple, i ja no tenim temps per creure en segons quines promeses. I és que de la memòria democràtica, o en fem una qüestió de país, un pilar de la convivència i una peça essencial de l’educació del jovent, o no cal que perdem el temps en debats estèrils sobre per què els joves es creuen més el que surt per una petita pantalla que el que surt del coneixement científic i la rigorositat acadèmica.
David Sancho. Historiador i professor de secundària
Recordeu que podeu adquirir la revista
aquí i també subscriure-vos-hi
AQUÍ.
