Contra l'arrogància de la posteritat

Abans d’obrir-lo, El jardiner de Darwin, de Kristina Carlson, podria semblar un d’aquells llibres que parteixen de la vida d’un personatge il·lustre per bastir un artefacte narratiu amb propòsits més o menys biogràfics; en aquesta mateixa pàgina hem comentat casos semblants, a càrrec de Jean Echenoz o Michel Bernard. La nouvelle de Carlson, certament, parteix de la figura de Charles Darwin, el naturalista anglès que va capgirar la nostra idea de l’espècie humana, però el personatge en si no hi apareix més que mencionat indirectament. Ni tan sols el jardiner del títol és, estrictament parlant, el protagonista.

Qui centra la novel·la és un bigarrat col·lectiu de més de vint personatges, els veïns del districte de Downe, el barri dels afores de Londres on Darwin va viure els seus darrers anys. Tots aquests personatges, a banda d’algunes bestioles, van apareixent en forma de monòleg, veus que ordenadament o no es presenten i diuen la seva. És una pluralitat fluent de perspectives, una polifonia que enregistra el moment de perplexitat i conflicte en què la teoria darwiniana va presentar-se en societat. No és casual, vaja (tot i que és una qüestió una mica mal resolta), que algunes d’aquestes veus corresponguin a espècies no humanes, o que el tema de l’especisme recorri subtilment el text, en forma d’aforismes aparentment casuals («l’home és pitjor que la guilla», «nosaltres, els humans, també som animals»).

Thomas Davies, el jardiner que s’ocupava de les plantes de la Down House on vivia Darwin, és certament una figura principal del relat. Ell sembla funcionar, per al conjunt del veïnat, com una metonímia del seu polèmic amo; al voltant seu circula tot l’escàndol provocat per les teories del naturalista. De manera que també és una figura aïllada d’un col·lectiu que se’l mira amb desconfiança. La veu col·lectiva, com és previsible, serveix per atrapar un sentit comú, un discurs hegemònic que està travessat per la religió cristiana. Una veu, així, captada en el moment del xoc entre els vells costums religiosos i els nous descobriments i avenços tècnics (com són, a banda de l’evolució de les espècies, l’electricitat i el ferrocarril). Al servei d’això, la sintaxi és simple, fins i tot rudimentària (fins i tot allà on la frase s’allarga, o potser especialment allà), per tal de captar els esquemes mentals d’aquesta gent senzilla.

Metges, secretaris, mestres, o les seves mullers, els individus que formen les forces vives de Downe són figures fora de la història, a les quals generalment no pararíem compte. En poc més de cent pàgines, Carlson és capaç d’encabir aquesta petita col·lectivitat, concretant-la sovint en dos espais contraposats de socialització, el masculí (el pub) i el femení (el club de lectura de la parròquia). I ho fa donant veu a aquests personatges que generalment no en tindrien, com si intentés atrapar l’època, l’Anglaterra victoriana, no des dels detalls escenogràfics que omplirien una ficció històrica més ingènua, sinó de la seva interioritat. És una opció que recorda determinades ficcions de Pascal Quignard.

I alhora, el relat assumeix la distància que el separa del món representat. En un moment determinat, una de les figures femenines reflexiona sobre com la veurà la posteritat:

les pròximes dècades i segles la gent jutjaran les nostres creences amb arrogància, com si només fóssim una colla de nens jugant a pensar, ja que a la llum dels nous descobriments i conviccions semblarà que estiguem fent el préssec

És com si Carlson ens advertís: aquests personatges que desconfien de la teoria darwiniana per motius religiosos ens poden semblar ignorants i ingenus. Però la mateixa teoria, ens adverteix el relat, ha de servir per justificar somieigs eugenèsics. Encara més: al final del llibre un dels personatges tindrà una revelació divina i no serà aquell que esperaríem. Des de la seva formalització fins als seus girs argumentals, tot en aquesta breu i intensa novel·la és una invitació a no jutjar les creences des de la nostra arrogància de gent posterior.