La llum que ens arriba del segle XVIII

L’antologia de Martí Domínguez ens acosta de nou la saviesa de la Il·lustració, que sembla convenir més que mai en uns temps cada vegada més foscos.

La llum que ens arriba del segle XVIII
 

L’escriptor valencià Martí Domínguez revalida la seva passió per l’època de les llums amb l’antologia La llum de les llums (Angle Editorial, 2025), en què recull la saviesa del segle XVIII materialitzada en els textos dels seus protagonistes, que ell mateix ha traduït del francès. Recordem que Domínguez va guanyar el premi Josep Pla per El retorn de Voltaire (Proa, 2007), una novel·la en què ja s’enlluernava amb la figura d’un dels il·lustrats més colossals i admirables a qui, d’altra banda, ha dedicat una biografia (Arpa, 2023). El retorn de Voltaire tancava, de fet, la trilogia entorn de la Il·lustració amb Les confidències del comte de Buffon (3i4, 1997) i El secret de Goethe (Edicions 62, 1999).

En el pròleg, Domínguez ens explica que el recull és un encàrrec de l’editora Rosa Rey, que ha aconseguit amb aquest savi projecte un volum poc usual perquè posa a l’abast, en català, tot un reguitzell de textos que altrament serien inaccessibles al gran públic. De fet, l’autor considera que la cultura catalana ha estat «esquiva» amb els pensadors francesos... Tal vegada és perquè ha estat tradicionalment una cultura afrancesada i que ha tingut accés als textos directament en francès? Aquest és el cas, si més no, de tanta i tanta literatura procedent dels Pirineus enllà i que s’ha llegit i assumit molt abans que a les Espanyes. Per exemple, la poetessa romàntica Marceline Desbordes-Valmore va ser llegida i traduïda a la premsa a principis del XX, mentre que a la resta de l’Estat amb prou feines es coneixia. Deixant aquesta qüestió polèmica de banda, cal subratllar el fet que Domínguez no només apel·la als grans noms del segle començant, per suposat, pel dream team Voltaire, «líric i batallador»; Rousseau, «reflexiu i melancòlic», i Diderot, «agosarat i modern». D’altres autors de renom que hi trobem són Montesquieu, que va dir allò de «com que tots els homes naixen igual, l’esclavitud és contranatura»; Buffon, d’Alembert, el nom del qual va lligat inevitablement al projecte de l’Enciclopèdia, i tants d’altres menys coneguts —els abats Rynal i Morellet, Saint-Lambert, Thomas, el comte d’Oxenstirn, el marquès de Vauvenargues o Duclos—, pensadors que van contribuir a crear, des de diversos fronts, la xarxa de progrés en un segle que va desembocar en el cim polític de la Revolució Francesa, tot i que abans ja havia propiciat la independència dels Estats Units d’Amèrica.

L’autor de l’antologia, que és doctor en biologia per la Universitat de València, també s’atura en els antiil·lustrats, és a dir, aquells que van presentar batalla a les idees sovint atees dels pensadors agosarats que qüestionaven tot el que provenia del dogma. Entre aquests autors trobem, per exemple, Fréron, Desfontaines, Bergier, Nonnote, Clément, La Beaumelle, Pluquet, Sabatier de Castres i Jean-Henri Marchand. Si bé avui dia la majoria són desconeguts, a l’època gaudien d’èxit, tal com ens assenyala Domínguez, i eren traduïts i tot. En conjunt, doncs, l’antologia ens ofereix un panorama ple de matisos, no cau en maniqueismes, sinó que intenta copsar la complexitat d’un pensament bullent en ple moviment. L’escriptor nascut a Madrid amenitza el recull amb una sèrie de reflexions en el pròleg i s’atura en el famós concepte de l’esprit francès, segurament una de les paraules més difícils de traduir, ja que vol dir tantes altres coses més enllà del simple «esperit». Segons Domínguez és una «saviesa unida a la galanteria, a la seducció, al saber estar en societat». Efectivament, no es pot entendre l’esprit francès, que també es pot traduir per «enginy» o «agudesa» per exemple, sense la societat, sense la història d’un país que va inventar Versalles i l’etiqueta a la cort reial. En relació amb els dos conceptes anteriors, un altre de purament francès i d’alguna manera oposat al d’esprit: el de «ridícul». Per entendre’l en la seva dimensió històrica, res millor que el film del mateix nom dirigit per Patrice Leconte el 1996.

D’altra banda, l’autor ha volgut recuperar veus femenines, amb autores de primera fila com ara la matemàtica Émile du Châtelet, entre d’altres traductora de Newton i amant de Voltaire, o bé la dramaturga i pamfletista Olympe de Gouges, la segona dona guillotinada després de la reina arran de la Revolució Francesa i autora de la Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, una autora certament silenciada i oblidada durant segles a França i de qui se cita la frase «si la dona té el dret de pujar al patíbul, també ha de tenir el dret de pujar a la tribuna». Ara bé, tal com l’antologista comenta, això darrer no ho va poder fer en una època en què les dones no tenien ni veu ni vot. Altres autores que ens fa descobrir l’antologia són Madeleine de Puisieux, autora de La dona no és inferior a l’home (1750); la prudent Anne-Thérèse de Marguenat de Courcelles (de Lambert), que defensava que «la disposició més necessària per gaudir dels plaers és saber abstenir-se’n», la brillant salonnière Louise d’Épinay, protectora de Rousseau i de qui es recull la següent citació: «Allò que molesta la dona sobre la veritat no és que li la diguen, sinó que se sàpiga!», o bé Marie Geneviève Charlotte Thiroux d’Arconville, química, biòloga i també traductora de llarg recorregut.

L’antologia fa una picada d’ullet a l’estil assagístic de l’època inspirat precisament en el pare de l’assaig, Montaigne, en què sovint es presentava el tema d’estudi amb la simple preposició «de». Així, tenim «De l’home», «De la Dona», «De la Mentida», «De l’ànima», i així fins a cinquanta-tres entrades més o menys llargues. Alguns temes només inclouen fragments de dos o tres textos, com «Del futur», mentre que d’altres, «De la natura» o «De la religió», n’apleguen uns quants més. Per elaborar l’antologia, l’escriptor s’ha basat en la seva biblioteca personal i ha trobat força textos a Gallica, l’arxiu digital de la Biblioteca Nacional de França. Domínguez, de fet, reivindica la necessitat «d’anar a les fonts» atès que circulen moltes citacions atribuïdes als il·lustrats que contenen imprecisions i errors.

Domínguez no només acarona aquests fragments que ell mateix ha triat i traduït del francès, sinó que també hi projecta una mirada aguda que posa de relleu la boscúria d’aquest pensament tan potent sobre tants temes de societat —com ara l’educació, la religió o el poder— i que constitueix, en paraules de l’autor, un «revulsiu contra l’statu quo, contra l’immobilisme, contra el dogmatisme i la intolerància.» Recordem que, segons el reverencial filòsof alemany Kant, la Il·lustració suposa per a l’home la sortida de la minoria d’edat mitjançant el descabdellament d’un raonament crític i totalment antidogmàtic. Sovint es considera com un segle «optimista» per la modernitat que procuren una colla d’invents i noves tecnologies, però trobem precisament fragments que desmenteixen aquesta mirada confiada en l’home i el seu esdevenir. Per exemple, Émile du Châtelet diu: «Ens veiem arrossegats per les circumstàncies i ens entreguem a les esperances que mai no donen més de la meitat del que s’espera d’elles».

D’altra banda, el segle XVIII és un període que materialitza un procés d’individualització a Occident que desembocarà en el Romanticisme, amb la figura emblemàtica, en aquest sentit, de Jean-Jacques Rousseau, considerat l’inventor del gènere autobiogràfic per les seves Confessions i el pensador que dona entrada a l’exaltació del jo i la relació de l’home amb la natura. A més, es plantejaran per primera vegada, després de segles de foscor, la pregunta sobre la felicitat de l’individu. En l’apartat «De la felicitat», per exemple, trobem una reflexió de Jean-Baptiste de Boyer d’Argens que va en aquesta línia: «És una bogeria creure que som mestres de fer-nos feliços amb la nostra manera de pensar... S’ha demostrat que no pensem com volem. Per ser feliç, cadascú ha de trobar el tipus de plaer que li és propi...». També la història ocupa un lloc central en el segle de les llums, una història que es comença a llegir com una cursa endavant que comporta de manera natural el progrés de l’esperit humà. L’Enciclopèdia contempla l’evolució de les creences, així com de les tècniques. Voltaire publica el seu cabdal Essai sur les moeurs et l’esprit des nations (1835). Més que per gestes o episodis concrets, es comença a llegir la història com una línia cronològica que amaga un cert sentit racional, aspecte contra el qual precisament reaccionaran els romàntics. En l’apartat «De la Història» només hi trobem tres entrades, de les quals citarem la de Rousseau, tan significativa de la seva visió bucòlica de l’home: «Un dels grans vicis de la història és que descriu molt més els homes per la seua part dolenta que per la bona», visió oposada, evidentment, a la del seu enemic Voltaire: «La història no és més que un quadre dels crims del món.» Un apunt curiós: les tombes d’ambdós pensadors, tan propers i tan distants alhora, es troben cara a cara a la cripta del Panteó de París, enfrontats per sempre més i alhora venerats com les ments més lúcides d’una època especialment lúcida.