Pere Lluís Font: Un gegant a espatlles de titans

La cèlebre metàfora atribuïda a Bernat de Chartres al segle XII —som nans a espatlles de gegants— vol expressar una noble intuïció: que l’avenç del coneixement i de la ciència és possible gràcies al llegat dels que ens han precedit, que esdevé sempre la plataforma des d’on poder albirar nous horitzons. Amb tot, la imatge que li escau a Pere Lluís Font és més aviat la d’un gegant a espatlles de titans —Descartes, Montaigne, Spinoza, Kant o Pascal, entre d’altres, que va editar en la col·lecció «Textos Filosòfics» (Edicions 62), projecte del qual en fou promotor i codirector—, a partir dels quals ha pensat i repensat la modernitat, entesa com l’imperi de la raó encarnada en cada individu, especialment en la seva relació amb el cristianisme.
 

Filòsof d’orígens pirinencs, nascut el 1934 a Pujalt (Pallars Sobirà) en una família humil i pagesa, i que fa pocs dies ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2025, Pere Lluís Font va camí de fer noranta-un anys en plena producció intel·lectual. Tot just al gener va sortir la seva edició i traducció catalana dels Poemes essencials de Joan de la Creu (Fragmenta, 2025), fruit d’un nou treball exegètic fet a fons. És autor d’una obra amplíssima, amb un centenar llarg de publicacions, comptant-hi llibres, opuscles, articles, edicions i traduccions. Per esmentar-ne només una petita mostra: De Sibiuda a Pascal, passant per Montaigne i per Descartes (Pagès, 2014); Imma­nuel Kant: sis assaigs i un diàleg d’ultratomba (Arpa, 2016); Cristianisme i modernitat. Per una inculturació moderna del cristianisme (Cruïlla, 2016); Filosofia de la religió (Fragmenta , 2017). Desconec si són molts o pocs els casos precedents, però em sembla rellevant que la seva edició i traducció al català dels Pensaments i opuscles de Blaise Pascal (Ade­siara, 2021) rebés el premi a la millor traducció que atorga el Ministeri de Cultura, l’any 2022. També cal afegir-hi, més recentment encara, l’edició i traducció de les Provincianes (Adesiara, 2023), amb què ha culminat molts anys de dedicació intensa a l’obra pascaliana. Entre els diversos reconeixements i premis rebuts al llarg de la seva trajectòria, hi ha la Creu de Sant Jordi (2003) i la investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (2005). És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1990 i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 2009.

Amb motiu del seu norantè aniversari, el número 280 de Qües­tions de Vida Cristiana, revista fundada per Evangelista Vilanova a Montserrat l’any 1958, avui editada per la Fundació Joan Maragall, ha publicat un monogràfic especial titulat: Pere Lluís Font: Cristianisme, Filosofia, Catalunya. El volum, que reuneix una selecció de textos que van de l’assaig acadèmic a l’article periodístic, vol ser una presentació de tres aspectes cabdals del seu itinerari: (1) l’aposta per un cristianisme arrelat en la modernitat i per una modernitat que no renega de la seva ànima cristiana; (2) la passió per la filosofia i la docència; i (3) el compromís amb la llengua, el país i la cultura catalana. A més d’aquesta miscel·lània s’hi inclou una entrevista extensa, una bibliografia completa i una cronologia essencial de la seva trajectòria personal i acadèmica, realitzada per ell mateix. Clou el monogràfic, una semblança col·lectiva a càrrec de Gabriel Amengual, Ignasi Boada, Antoni Bosch-Veciana, Montserrat Camps, Jaume Casals, Maria Corominas, Josep Maria Forné, David Jou, Jaume Mensa, Josep Olesti, Josep Ramoneda, Mercè Rius i Francesc Torralba.

Pere Lluís Font és un dels grans filòsofs catalans del darrer mig segle, molt respectat i valorat per tots els qui al llarg de més de quatre dècades van passar per les seves aules, especialment a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on va ser professor de la Facultat de Filosofia des dels seus inicis (1968) fins al moment de la seva jubilació, l’any 2004. Una llarga i fructífera trajectòria acadèmica sense pretensions de carrerisme, tal com diu ell mateix, que va començar amb un autoexili de set anys —també en paraules seves— a Tolosa de Llenguadoc, on es va llicenciar en filosofia a la universitat pública (1959) i en teologia a l’Institut Catòlic (1962), convertint-se així en el primer laic a Catalunya en obtenir una titulació fins aleshores reservada únicament als qui feien carrera eclesiàstica. A la seva tornada va començar la seva trajectòria com a ajudant del catedràtic d’Història de la Filosofia de la UB, Joaquim Carreras Artau. Van ser cinc anys —de 1964 a 1968— abans de traslladar-se definitivament a la UAB de la mà de Francesc Gomà, on va desplegar trenta-sis anys més de docència i de treball acadèmic.

A la capital del Llenguadoc hi havia tingut professors com Georges Bastide, filòsof de la moral, Robert Blanché, filòsof de la ciència, o Bruno de Solages, teòleg proper a la nouvelle théologie i rector de l’Institut Catòlic, que en aquella època comptava amb una facultat de teologia reduïda però relativament pluralista. La seva opció de traslladar-se al país de Descartes amb la intenció d’estudiar filosofia primer i teologia després, responia a una voluntat —o necessitat, segurament— de superar la neoescolàstica de via estreta que en aquell moment imperava a Barcelona i a qualsevol lloc d’Espanya. D’aquí que a la universitat pública de Tolosa decidís aplicar-se a fons en l’estudi de la filosofia moderna, per continuar després amb la teologia. Perquè el que el va portar a abandonar el seminari de la Seu d’Urgell, on havia entrat a dotze anys, no va ser en cap cas una crisi de fe sinó la cultura de tipus medieval en què estava immersa la institució, i un cert esperit de contrareforma que en aquell moment s’impulsava des del bisbat, amb la intenció de diluir les conseqüències d’una petita revolta espiritual desencadenada per part d’un grup de joves seminaristes, del qual va formar part.

A la facultat de teologia de l’Institut Catòlic de Tolosa, on era l’únic estudiant laic (hi va poder accedir gràcies a una recomanació escrita del bisbe i copríncep Ramon Iglesias Navarri, amb qui mantenia un tracte respectuós malgrat la seva sortida del seminari), va iniciar una experiència fonamental, que ha marcat bona part de la seva obra: intentar repensar la fe cristiana a partir del seu background filosòfic. Va ser en aquest moment quan es va convèncer que era possible aclimatar (o inculturar) la fe cristiana a la cultura moderna i pensar el cristianisme de fora estant de la subcultura eclesiàstica per tal de fer-lo més compatible amb les evidències culturals del nostre temps. Una aposta que implica revisar la doctrina i la dogmàtica catòlica, deixant entrar dins l’Església l’aire lliure de la filosofia moderna, de tal manera que el creient pugui expressar-se en el marc d’una fe raonable, assimilable per una persona entenimentada. En aquest sentit, parafrasejant Marcel Légaut, li agrada dir que el gran pecat de l’Església catòlica en la modernitat va ser un pecat contra la intel·ligència, consistent a rebutjar tota negociació amb la filosofia moderna i a vincular la fe amb la cultura premoderna. Quelcom que el Concili Vaticà II va intentar rectificar però tard i a la baixa.

L’obra de Pere Lluís Font té moltes altres dimensions, i és impossible abastar-les totes en un breu apunt com aquest. N’hi ha una, tanmateix, que sí que em sembla oportú destacar: el seu compromís amb la llengua catalana i amb la llengua en general com a lloc propi del pensament i de la filosofia en particular. Tal com s’explica en un dels textos que formen part de la semblança col·lectiva abans esmentada: «L’activitat docent de Pere Lluís Font es distingia d’una manera especial per l’esforç d’enraonar la realitat, per la voluntat constant de donar rigor i transparència al pensament. No era només un esforç didàctic: traspuava en tot moment que la raó, que la paraula, era intel·ligent, és a dir, que permetia comprendre la realitat i donar-li un sentit. Confiança en la paraula, doncs, en el llenguatge, en la raó». 

Pere Lluís Font, en definitiva, és un gegant de la literatura filosòfica contemporània a casa nostra i un referent a l’hora d’elaborar un pensament teològic en diàleg amb la modernitat.