A vegades sembla que vivim anticipadament, amb pressa per cremar etapes amb una sensació d’arribar tard a tot arreu, sense temps per gaudir del present, sense serenitat per analitzar el passat, sense calma per projectar el futur. Els cicles de l’any cada cop comencen abans: Nadal al novembre, Sant Jordi al febrer i estiu al maig. Cinc anys de la pandèmia i el confinament i els aprenentatges, si és que n’hi ha hagut, es deuen restringir a les àrees d’emergències i seguretat, però les persones aviat vam recuperar el ritme de la roda del hàmster que s’havia encallat.
Cremem etapes però sovint amb una falsa sensació d’avenç, perquè en molts temes som allà mateix. O amb la sensació de ser-hi. És evident que el «progrés» i la construcció d’un país dins el marc de l’«estat del benestar» ha suposat una millora en les condicions de vida de les persones, però massa cometes expressen la incomoditat d’un avenç que no és prou equitatiu o que no té prou en compte el preu de les coses. A costa de què? A costa de qui?
Pere Lluís Font, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, és una d’aquestes veus autoritzades per intentar retenir el temps, per fer bona la frase ovidiana «Un moment! No ens precipitem. Primer pensem.» Necessitem temps de qualitat per deixar que les idees circulin en el nostre pensament i en la nostra acció, individual i col·lectiva, i sobre això escriu també Ingrid Guardiola, que està fent del seu balanç al capdavant del Bòlit una reflexió performativa en els seus textos. «Potser les pràctiques artístiques i les institucions que les acompanyen, són, també, una manera de demanar asil al nostre present i de trobar-lo. Un asil, és a dir, un marge de maniobra habitable.»
En el límit dels protocols hem cremat les etapes de l’eficiència. El punt de vista de l’administrat i no el de l’administrador ha estat sempre la pedra de toc d’una relació desigual. A la roda del hàmster s’hi troben els milers de persones que cada dia se senten insultats per un servei de transport ferroviari deficient i un sistema que sense solució de continuïtat els penalitzarà per no haver arribat a temps a una cita, per no fer prou bona cara quan arribes a la feina o quan tornes a casa, esgotat, amb la imatge a la retina d’un cartell que hauràs vist, amb sort, i que diu lacònicament ‘Suprimit’. Quina metàfora. Recordava encertament Eduard Voltas a
El suplement de Catalunya Ràdio que les primeres manifestacions contra la gestió i la manca d’inversió en Rodalies són del 2006-2007. D’això no en podem dir cremar etapes, precisament, sinó «cremar» persones.
Tenim prou memòria també per anar fins al 1975 (una xifra que rememorarem enguany des de molts punts de vista) i la gent que aixecava la bandera de la cultura en la lluita antifranquista. Mariona Lladonosa explica com la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats declarava que els conflictes del moment per a l’ensenyament del català especialment al Prat de Llobregat i Cornellà, la interpretació restrictiva de la llei, els obstacles per a l’ús del català a la ràdio i la televisió i a la premsa exigien d’un nou compromís col·lectiu. La roda del hàmster, de nou.
La commemoració del Congrés de Cultura Catalana i la renovació dels seus vots ens convoquen enguany i
L’Avenç hi vol ser present. «El passat ens encoratja. El present ens convoca. El futur ens desafia».
Recordeu que podeu adquirir la revista aquí i també subscriure-vos-hi AQUÍ. 
